Una ruta per 5 museus valencians al desembre CENTRE CULTURAL BANCAIXA, MUSEU DE BELLES ARTS, IVAM, MUSEU VALENCIÀ D'ETNOLOGIA I LA NAU.

Share Button

Des dels reflexos lumínics i les tonalitats verds dels jardins pintats pel gran pintor valencià Sorolla a la imatge de poder de la Immaculada Concepció en el món polític de l’Espanya Barroca, passant per la idea del límit físic i de com influeix la seua concepció en la capacitació de la percepció de l’individu, així com subratllar la pràctica fotogràfica relacionada amb el culte funerari per a acabar fent un homenatge a la tasca de la filmoteca de València en aquests trenta anys.

SARA-MONTIEL-FILM-1971

Joaquin Sorolla torna al Centre Cultural Bancaixa amb l’exposició ‘Un jardín para pintar’ després de l’èxit en el Caixaforum de Sevilla. Amb més de 170 obres entre olis, esbossos, dibuixos, escultures, taulells i fotografies, la mostra recorre i plasma tant l’evolució en el seu estil pictòric com la seua passió per la naturalesa, en concret pels jardins. Sorolla va pintar al llarg de la seua vida un gran nombre de jardins tan valencians com a andalusos com el de l’Alcazar de Sevilla i el de l’Alhambra de Granada. Exemples que li van servir d’inspiració i motivació per crear el seu en 1910. Un jardí que destaca pel seu caràcter mediterrani on es barregen els trets de la jardineria del Renaixement italià amb la hispà-àrab. El pintor va seleccionar personalment totes les espècies i les flors que creixien en ell. Un paradís lumínic on els reflexos del sol recauen en tonalitats roses, blancs, verds, grocs o malves. Un univers únic on es va refugiar a pintar una vegada es va retirar. Una oportunitat per observar la maduresa d’un estil inigualable, amb un traç encara més alliberat si cap gràcies a l’atmosfera molt més íntima i relaxada que li circumda.

Patio-de-la-Casa-Sorolla.-1917

I de la intimitat dels jardins de Sorolla passem a la imatge de la Mare de Déu com Immaculada Concepció en l’exposició “Intacta Maria. Política i religiositat en l’Espanya barroca” en el Museu de Belles Arts de València. En aquesta mostra l’espectador aprendrà com la imatge de la Verge sempre ha estat molt requerida i controvertida. Ja que va ser objecte de debat de l’Església fins a 1854 quant a si mancava o no de pecat original. No obstant això, la Verge com Immaculada Concepció va acompanyar sempre als creients, per la qual cosa aquí s’intenta analitzar i explicar el procés de creació de la devoció a la Immaculada Concepció de Maria al segle XVII. Des de 1616 en el qual la Monarquia Hispànica es va situar de manera decidida del costat dels defensors d’aquest misteri, convertint la defensa de la anomenada piadosa opinió en un assumpte d’estat. En resum, una mostra que representa al llarg de cinquanta anys com la Concepció va passar de ser un debat doctrinal a un signe identitari i, si hi ha alguna cosa que pot retratar aquest mig segle, és l’art. Una veritable campanya de màrqueting que com diu el seu comissari, el professor Pablo González Tornel: “és narrada a través de cinquanta-tres obres acuradament seleccionades per afrontar tots els aspectes de la polièdrica construcció del misteri concepcionista.”

Continuem el nostre recorregut i de l’art de caràcter religiós en època barroca, a la proposta expositiva “Praecisio” para IVAM de Nico Munuera com a punt de partida la idea de límit físic i de com la concepció d’aquest influeix en la capacitat de percepció. On comença i acaba la meua ciutat? Quins són els límits de València? Sota aquesta premissa l’artista treballa sobre l’espai i els seus propis límits que queden demarcats plàsticament en el procés de pintura. Un resultat que es presenta efímer, ja que sempre canvia a causa del moviment. De la mateixa manera que destaca i plasma el fet en si d’observar alguna cosa tan senzilla com el moviment de les ones del mar sobre la sorra i com això projecta una reflexió sobre la idea de límit s’ajusta a la qual està meditant. Un concepte que realment no existeix i oscil·la, canvia com s’observa gràcies a aquesta ona que en les seues anades i vingudes a la riba marca i desmarca el límit constantment. En definitiva, espais d’intercanvi, de pas, que revelen el que a primera vista és imperceptible a causa de la manipulació de la nostra pròpia percepció visual, ja que a primera vista pot enganyar.

PRAECISIO-NICO-MUNUERA

A més, de la reflexió sobre l’espai i els seus límits a l’exposició fotogràfica del Museu València d’Etnologia sobre “Imatges de mort. Representacions fotogràfiques de la mort ritualitzada”. Sense dubte, una oportunitat per indagar sobre un fenomen que nàix conjuntament amb l’inici de la mateixa fotografia. Al voltant de 1839 la societat occidental es va servir de la fotografia per a retratar i retre culte als seus difunts. S’indaga i s’investiga tot allò que es relaciona amb la mort. Una pràctica, la de retratar difunts que s’estén i es converteix en una tradició que es va vincular amb el ritu funerari i que ha arribat als nostres dies de forma normalitzada, buscant sempre, conservar l’última imatge d’un ser estimat. Dit això, aquesta exposició mostra a l’espectador l’evolució tipològica i cronològica d’un exercici practicat a tot el món. Així doncs, es realitza un recorregut per aquesta pràctica no solament al territori valencià, mediterrani, sinó també per l’àmbit europeu i americà, que permet apreciar les petites particularitats de cada regió i poble sobre la base dels seus propis costums. I descobrir que es comparteixen moltes més similituds en aquest gènere retratista siga el que siga el seu lloc de procedència. Perquè la mort està a tot arreu i la inquietud que genera en l’ésser humà està present des del mateix moment que l’ésser és conscient que la vida sempre arriba a la seua fi. Amb tot, una sèrie de més de 80 fotografies originals entorn del ritu funerari vigent fins a l’actualitat.

etnologia-valencia

Partim de la fotografia ara cap al cinema amb l’exposició “Material de Somnis. Trenta anys de la Filmoteca (1987-2017)”, en la qual es pretén retre un homenatge a la feina d’aquests organismes, les filmoteques, per protegir, restaurar i custodiar el patrimoni cinematogràfic. Des de que naixés el cinema en la dècada dels anys trenta del segle XX, les filmoteques han estat els organismes responsables de protegir, restaurar i custodiar el patrimoni cinematogràfic. Cal remarcar que fins als anys vuitanta, i gràcies a la descentralització política i administrativa no es van crear filmoteques en les diferents comunitats autònomes. Així doncs, la Filmoteca de la Generalitat Valenciana va ser creada per Decret del Consell del 8 de gener de 1985, i va començar la seua marxa el setembre de 1987, basant-se en la idea, no tant de ser concebuda com un espectacle més o menys efímer, sinó més aviat com un centre de recerca i conservació cinematogràfica al servei de la societat. Una ocasió de descobrir i aprendre una poc més sobre aquest organisme i tota la tasca que ha realitzat al llarg d’aquests trenta anys, recordant al seu creador i primer director, Ricardo Muñoz Suay (1917-1997), cineasta i intel·lectual valencià de gran influència en l’evolució del cinema espanyol durant la segona meitat del segle XX fins hui. I que organitza la Universitat de València a la seua seu La Nau per desig explícit del mateix Ricardo Muñoz qui va manifestar en repetides ocasions que el futur de la recerca cinematogràfica i la mateixa conservació del patrimoni fílmic passaven per la universitat. Afortunadament així ha estat, ja que quan es va crear la Filmoteca amb prou feines existien universitats que dediquessen estudis a la cinematografia. A l’actualitat totes les especialitats del cinema i de l’audiovisual en general tenen cabuda a la universitat, així com els seus documentalistes i restauradors. Pel que és de lloar la col·laboració i la tasca conjunta de la Universitat de València amb la Filmoteca que veiem materialitzada en aquesta mostra.

PROGRAMA-BIENVENIDO-MISTER-MARSHALL

Trackbacks y pingbacks abiertos.