«Ha sigut, és i serà un símbol clar de la lluita per la llibertat des del seu treball en la cançó i des del seu compromís personal». Aquestes paraules de Jordi Pujol, el dia que va morir Ovidi Montllor (10 de març de 1995), són el cínic llegat d’una política cultural que des de 1980, any en què el convergent va arribar al poder, es va basar a relegar a l’oblit a tot artista que no coincidia amb el discurs del nou règim. Aquell 1980 l’alcoià va publicar el seu últim disc, 4.02.42, després es va quedar sense discogràfica i sense cap suport institucional a Catalunya, tampoc a València. Aquest és el relat d’aquella obra, i d’aquell home irreductible, per part de Toti Soler, Amàlia Garrigós, Pau Alabajos i Pau Miquel Soler.
Els discos d’Ovidi Montllor van ser una presència habitual en la infància de molts músics, però 4.02.42 (Ariola Eurodisc, 1980) posseïx una certa aura espectral entre fascinant i estranya que la convertix en un joia sempre a redescobrir de la seua discografia, i per tant, no tan escoltada com altres obres del cantautor: “Quan era xiquet els meus pares bàsicament tenien tota la discografia d’Ovidi així que estava familiaritzat amb el personatge i la música. Però realment el vaig començar a sentir arran de la seva mort perquè posarem els seus discos una i altra vegada en senyal de dol. Jo vaig començar per “A alcoi”, pero ma mare en canvi sempre parlava del “disc de l’acordió” i quan vaig escoltar 4.02.42 vaig notar una diferència; les cançons eren més dures i la música molt més elaborada i bella. Els deia als meus amics de pares ovidians si el coneixien, i poquets sabien de què parlava. Normal, el disc només es pot trobar reeditat a la caixa antològica i pel que sembla no va ser tan venut com altres més icònics.” (Pau Miquel Soler – Arthur Caravan, Las Víctimas Civiles).
En la gravació de 4.02.42 van participar diversos músics que van ser imprecindibles per a conformar l’esperit i so del disc: “Des de “Crònica d’un temps”, Toti Soler hi col·labora en tots els discs d’Ovidi. Però també hi ha altres musics igualment importats, com Toni Xuclà i és a “4.02.40” on apareix també Conrad Setó. Aquest trio de músics són l’essència del so més “mediterrani” d’aquest treball. Els arranjaments són de Xuclà i Toti i la presència de Setó és totalment icònica i equilibrada. Recordem: es el disc de l’acordió.” (Pau Miquel Soler). Com s’ha dit el guitarrista Toti Soler va acompanyar a Ovidi Montllor en quasi tota la seua carrera, i en el disc va firmar dos cançons junt amb el cantautor d’Alcoi: «Cues d’estels» és una cançó dedicada al fill de la companya de l’Ovidi d’aquell temps, un nen que va perdre la vida en un accident. Mentres que La «Baralla de la vida i jo» és un poema desesperat de l’Ovidi amb música meva i arranjaments vocals de Jordi Sabatés. Realment transmet l’angoixa que l’Ovidi estava patint. Un maltractament i oblit que patim tots els artistes que no fem música comercial des de fa més de quaranta anys. El 99% de la música que posen els mitjans de comunicació és comercial, no té res a veure amb l’art, és simplement entreteniment d’una baixíssima qualitat”.
«Un quart de segle després del seu traspàs l’obra musical d’Ovidi Montllor continua inspirant a les noves generacions d’artistes que tenen una conciència crítica del món que ens envolta. Ovidi va morir massa prompte, als 53 anys, tenint temps de publicar una dotzena de discos. L’any 1980 va traure 4.02.42 (el títol és la data del seu naixement) i a partir d’eixe moment, en els anys de l’anomenada Transició, com que no comptaven amb ell per a concerts i actuacions com a cantant es va dedicar a ser actor treballant en mig centenar de pel·lícules, teatre i televisió», ens diu Amàlia Garrigós.
Ovidi Montllor i Mari Josep Arenós, actors de la pel.lícula ‘Con el culo al aire’, 30 de juliol de 1980 Foto: Antoni Capella.
4.02.42 va ser l’últim disc gravat per Ovidi, en una època en el qual el cantautor va patir el maltractament i oblit tant de la pròpia discogràfica com de la cultura oficial d’aquell temps: “La sensació de disconfomritat amb la cultura, la política i la societat del seu temps està present des de ”De manars i garrotades”, un disc hipercrític amb la “modèlica” transició i l’acomodament burgués. Ovidi se sent cada vegada més arraconat com a figura política. Crec que per això la resta dels tres discs van aprofundint més amb allò personal fins aplegar al total desencant que destil·la 4.02.42. Sona a cant del cigne conscient, potser sabia que era l’ultim. En tot cas és un disc amb pressupost i molt de treball i cura; més poètic, intim i no tan tendenciós. Però sembla que el públic no va entendre el canvi de rumb i es va quedar sense contracte, possiblement per falta de vendes, la tristesa no ven, però ell va voler seguir l’estela dels darrers discs de Brel o Leo Ferré.” (Pau Miquel Soler). Encara que no tot és foscor i pesar en eixe treball: “Evidentment l’Ovidi va passar-ho molt malament al final de la seua carrera, quan els polítics, els mitjans de comunicació públics, li van girar l’esquena en eixa incipient democràcia entre cometes. Però començant per la lluminosa cançó “M’aclame a tu”, una cançó plena de vida, es demostra, al meu parer, que ell no va perdre mai l’esperança ni el seu amor per l’ofici.” (Pau Alabajos).
“M´aclame a tu”, basat en un poema de Vicent Andrés Estellés, és precisament l’estremidora composició que obri el disc: “Recorde quan la vaig escoltar per primera vegada, se’m van caure literalment els collons a terra. Un poema que parla sobre el bombardeig que va patir la ciutat de Xàtiva durant la guerra civil. El bàndol feixista va llançar els projectils sobre l’estació de ferrocarrils, quan no hi havia cap destacament militar ubicat en aquell enclau. Es buscava castigar clarament la població civil. Les paraules que va escollir Estellés per a referir-se’n són paraules d’amor i de tendresa, en contrast amb l’horror d’aquella massacre; a més cal afegir al còctel la veu tel·lúrica de l’Ovidi i uns arranjaments sensibilíssims de Toti. Sincerament crec que estem davant de la millor cançó de tots els temps, escrita en la nostra llengua, no tenim un quadre com el Gernika de Picasso, però tenim un poema i una cançó que és una vacuna preciosa contra l’oblit.” (Pau Alabajos).
D’altra banda, i com demostra “M´aclame a tu”, la reivindicació de la literatura catalana sempre va ser un pilar important en la “Nova Cançó” i per a Ovidi Montllor: “Per a ell la poesia és una font d’inspiració constant, no només constatada en les infinites adaptacions musicals que va fer de poemes de diversos autors, sinó també en l’àmbit actoral. La seua intenció era aprofitar la capacitat de difusió massiva que en aquell moment tenien els integrants de la Nova Cançó per a fer que eixos poemes tan necessaris (i tan silenciats per dècades de censura) arribaren al públic. Amb Estellés concretament hi havia entre ells una amistat i una afinitat personal que es va traduir en un tàndem imprescindible; de fet, quan estava preparant el projecte de “Ciutat a cau d’orella” (Bureo Músiques, 2018), els hereus del poeta em van contar una bona anécdota: el dia que l’Ovidi va estrenar en directe la recitació del poema “Els amants”, va convidar a l’autor a seure en el pati de butaques. Estellés, que ja estava molt malalt, una vegada acabat el concert, va arrimar-se als camerinos i li va dir a l’Ovidi “fill de puta, m’has furtat el poema”. (Pau Alabajos).
A l’interior de 4.02.42 viu un cançoner que a hores d’ara continua fascinant a molts representants de l’escena musical valenciana: “Li tinc carinyo al candor místic de “Cues d’estels”, però vull destacar “Baralla de la vida i jo” per la seva crudesa, una cancó que té miralls a “Tragèdia a dia” o “Balada del pas del món”. Potser “culminació” o “Història d’A” desentonen un pèl en un disc marcat per certa amargor, resignació i ràbia però alhora ple d´esperança perquè ahí està l’himne secret “M’aclame a tu” . És un disc plenament estètic que cobra sentit amb la màgia de les paraules i el só.” (Pau Miquel Soler). Un altre que també destaca la infinita qualitat musical del disc és Pau Alabajos: “A mi em sembla sublim l’adaptació musical de “Tot esperant Ulisses”, novament d´ Estellés. Te uns arranjament eteris, molt mediterranis i amb molt de gust. I també la teatral i antifranquista “Un home reparteix”, actitudinalment molt ovidiana”.
Precisament les virtuts d’Ovidi Montllor com a artista i autor van conformar un món propi que s’allunyava d’allò que oferien la majoria de cantautors: “L’Ovidi tenia una teatralitat damunt de l’escenari, que el diferenciava respecte a altres artistes de la seua generació. La posada en escena, la seua actitud damunt de les taules, feia que moltes vegades allò que estava expressant amb les lletres de les seues cançons, també ho transmetera amb els seus gestos, amb les seues mirades. El llenguatge no verbal és fonamental en l’Ovidi. I estaba la ironia, eixe punt d’humor en les seues lletres, que el feia especial. Va demostrar que no calia prendre’s les coses tan seriosament, mentre que al mateix temps es podia mantindre una actitud antifranquista ferma i indubtable sense perdre el punx poètic i literari.” (Pau Alabajos). Per un altre costat el seu esperit iconoclasta també va contrastar amb el món autoral de la Nova Cançó: “Per a mi, per exemple, Lluis Llach o Raimon no són tan importants personalment, no els tinc tan sentits ni m’arriben tant. Potser és que Ovidi anava en altra direcció. I tinc entés que no es duia massa bé amb Llach, així ho confessa a un llibre de converses amb Pi de la Serra. Es comprensible; un plenava el Camp Nou i l’altre havia de sobreviure fent papers de secundari en pel·lícules del destape (“El embarazado”, oh my god!). De qui sí era amic era de Pau Riba i a més mentor de Pascal Comelade, jo sóc més fan d’aquesta costel·lació i es que Ovidi era bastant més punk (Escolteu “El desesperat” i veureu per què).” (Pau Miquel Soler).
Dins del grup de cantautors dels 70, possiblement Ovidi Montllor és el que ha aconseguit que el seu llegat musical, i poètic, s’haja adaptat millor a les noves generacions: “Primer van ser alguns grups catalans que van començar a versionar-lo, però actualment a València molts artistes l’estan reconeixent i homenatjant.” (Toti Soler). En el nostre territori la seua influència és notabilíssima: “Al disc de L’amor o la guerra vaig voler fer sonar eixa qualitat musical mediterrània que té este disco i hi ha cancions molt “ovidianes” com “Caurà la nit” o el recitat del “Llibre de la saviesa”. En Víctimas Civiles està clar que d’Ovidi, Hector hauria agafat la mala llet i la mordacitat, encara que en altra direcció. En tot cas, Ovidi és un estel que destaca en el nostre firmament.” (Pau Miquel Soler). I en el cas de Pau Alabajos, la seua admiració es reflecteix en molts aspectes de la seua carrera artística i professional: “He enregistrat dues versions de l’Ovidi dins de la meua discografia, “Ais” i “M’aclame a tu”, i he utilitzat un dels versos d’aquesta darrera cançó per a posar-li títol a un disc, L’amor i la ferocitat (Bureo Músiques, 2016). He participat en un projecte de ràdio teatre titulat “Operació Elefteria”, escrit pel dramaturg Gabriel Ochoa, fent una relectura de cinc cançons d’Ovidi. A més he participat en un espectacle col·lectiu dins del festival Espurnes, titulat L’herència d’Ovidi, amb Mireia Vives, Borja Penalba, Cesk Freixas; i de cara al mes de desembre de 2020 i gener i febrer de 2021 participaré en un homenatge al cantautor d’Alcoi, organitzat per l’Institut Valencià de Cultura i pel Col·lectiu Ovidi Montllor entre altres dins de les activitats comemmoratives de l’ #anyOhvidi, que recorda el 25é aniversari de les seues vacances. I finalment, des de l’any 2006 soc secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor. No diuen que “som allò que mengem”? Doncs amb la cultura passa igual. La meua dieta musical em fa ser qui soc quan m’enfronte al paper en blanc, i la influència de l’Ovidi, un artista al que sempre he admirat, no puc amagar-la. És una influència de la que em sent molt orgullos”.
La grandesa de la música d’Ovidi Montllor és impossible d’explicar sense l’amistat que aquest va mantindre durant anys amb Toti Soler: “Vaig conèixer l’Ovidi l’any 1968. Jo tenia 18 anys i em dedicava a fer arranjaments i gravacions per a cantants, el Quico Pi de la Serra em va trucar per preguntar-me si volia col·laborar en un E.P. d’un cantautor d’Alcoi, un tio collonut segons les seves paraules. L’any següent vam fer un altre E.P. en el que hi vaig tocar totes les cançons i a partir d’aquell moment va anar creixent un corrent de simpatia entre l’Ovidi i jo, quan ens trobàvem en algun concert la sintonia era total; estàvem molt a gust cantant, parlant de futbol o prenent alguna copeta. Va ser el padrí de la meva filla Laia, anàvem a futbol, em tallava el cabell (havia sigut perruquer) i l’amistat anava creixent i la creativitat també. No paràvem d’actuar i de gravar, la gent tenia fam de concerts, de música, de poesia, i l’activitat era constant, i anàvem per tot Catalunya, Mallorca i el País Valencià. Pero cap a finals dels 70 l’Ovidi va pronosticar que tota aquella intensitat cultural se n’aniria a fer punyetes, que aquella eufòria s’esfondraria com un castell de sorra, i tenia raó. Els 80 van ser una catàstrofe per als artistes, i tot aquell moviment cultural es va dissoldre com un sucre en aigua, la «política cultural» va matar de cop tota la diversitat que hi havia, va reduir l’oferta de música, cançó i teatre a uns poquets escollits (que no fessin mal, sobretot) i d’aquesta manera el món cultural català es va convertir en l’ombra del que havia estat. Les cançons de l’Ovidi van anar canviant i ell ja no era aquell cantant alegre, fresc i directe; a poc a poc s’anava entristint i enfonsant en la soledat. Feia les cançons més complicades, més difícils d’entendre, no tenien l’atractiu divertit d’abans, i les discogràfiques volien música comercial. Vull remarcar que, a banda de les cançons, l’Ovidi va fer una feina magnífica recitant, dient un bon nombre de poetes clàssics catalans, valencians i mallorquins i la quantitat de concerts, discs i muntatges poètics que vam arribar a fer va ser immensa, com mai he fet amb cap altre artista. Anys despres de la seua mort el seu record ha anat creixent i molta gent l’ha homenatjat. Jo sempre l’he recordat en els meus concerts, des del primer moment, i sempre ho faré. Gràcies, Ovidi per haver existit i per haver-nos donat la teva saviesa, està clar que mentre hi hagi algú que ens recordi romandrem en aquesta terra”.
Conclou Amàlia Garrigós, «de quina pasta està fet Ovidi i de quina pasta esta feta la seua obra per a que continue tan vigent? Potser la seua voluntat de transformar, de saber-se davant d’un món injustament desigual i voler-lo canviar, de no voler callar. Escoltant les seues cançons continua parlant de nosaltres mateixos ara i ací. Ell va posar veu als sense veu i eixa és la seua força i grandesa. Entre les seues peces musicals més populars cal destacar-ne: ‘La samarreta’, una de les primeres composicions on deixa molt clara la seua ideologia; ‘La fera ferotge’, escrita en els temps foscos de la censura on cridava a eixir de la gàbia; ‘Homenatge a Teresa’, un record de la seua infantesa a l’Alcoi de la postguerra a ritme de valset; ‘Perquè vull’, un cant a la llibertat; ‘L’escola de Ribera’, de nou Alcoi i el castrant mètode d’ensenyament del franquisme o … ‘Va com va’, una cançó del disc ‘A Alcoi’ (1974) on mostra la realitat de la classe treballadora:
A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.
Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient
El va com va,
Pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.
