fbpx

4 exposicions a la València de febrer

por | 7 febrero 2018 | Reportajes

De la reflexió i l’estudi d’Ignasi Aballí sobre els conceptes d’absència i record, ficció i realitat a la instal·lació promoguda per l’IVAM i organitzada pel MAXXI di Roma, PLEASE COME BACK. El món com a presó? On s’analitza sota perspectives molt diverses la noció de mur i/o barrera. De la mateixa manera que l’artista Paul Graham evidencia la ceguesa de la societat davant les desigualtats socials i racials a Estats Units en la seua mostra en el Centre d’Art Bombas Gens. I finalment, la re-interpretació i la visió del món clàssic de la mà de l’artista valencià Rafael Armengol que li dedica al pintor italià Tiepolo al Centre Cultural La Nau.

Rem-Koolhaas_Exodus-or-the-Voluntary-Prisoners-of-Architecture-The-Reception-Area-1972-(1)Rem Koolhaas and Elia Zenghelis with Madelon Vriesendorp and Zoe Zenghelis. Exodus, or the Voluntary Prisoners of Architecture The Reception Area, 1972

 

L’exposició d’Ignasi Aballí a l’IVAM gira, principalment, entorn a l’absència, al pas del temps i a les paraules influïdes per Georges Perec. Una mostra en la qual els vertaders protagonistes són els cartells i el cinema, ja que tots dos són partícips d’aquell món de l’art entre realitat i ficció. Cas d’estudi se serveix de les tècniques d’arxiu que ja va plantejar en el seu moment el filòsof francés Michel Foucault. Tot açò és el que veiem plasmat en la seua sèrie Desaparicions, formulada al voltant de la novel·la homònima de Georges Perec La Disparition (El segrest), 1969, que va ser escrita amb paraules que no contingueren la lletra “i”. El mateix Aballí afirma la seua fascinació pel concepte que va assenyalar Perec sobre el soroll de fons: “açò que no percebem mai, però que, quan li parem esment, resulta ser molt interessant i complex”, i és aquest mateix rerefons el que predomina en tota la mostra. Vint-i-tres cartells de pel·lícules, els guions de les quals van ser escrits per Perec, encara que no tots van arribar a la gran pantalla. Pòsters on es conjuga la idea de record amb la de l’absència. De la mateixa manera que, reflexiona sobre la producció de la imatge en la nostra societat i com el mateix artista interpreta i plasma la seua mirada en la seua pròpia obra cinematogràfica.

Desapariciones1Ignasi Aballí | Desapariciones, 2002

 

Seguint la nostra visita per l’IVAM caldria destacar PLEASE COME BACK. El món com a presó? (foto), una mostra organitzada per el museu romà MAXXI (Museu Nazionale delle Arti del XXI secolo), comissariada per Hou Hanru i Luigia Lonardelli, i que gràcies a l’IVAM es pot veure a València. Una instal·lació que pren el seu títol d’una obra del col·lectiu artístic francés Claire Fontaine, on la peça amb llum de neó amb la frase ‘Please, come back’ (Torna, per favor) és la gran protagonista. Una exposició que centra la seua atenció en el concepte de presó, analitzant tant la seua dimensió física com la seua significació metafòrica dins de la societat contemporània. Ja que en els últims anys s’ha experimentat una ràpida transformació a causa de les noves tecnologies i els avanços a l’àmbit digital. Cel·les, gàbies i presons simbolitzen un món replet de barreres, incomunicació, que resulta un poc anacrònic en la nova era d’internet, on les barreres no existeixen. Un projecte que pretén evidenciar i denunciar l’existència de murs, simbòlics o no, dividit en tres seccions que giren al seu torn al voltant de murs metafòrics: Després dels murs, Fora dels murs/extramurs, Més enllà dels murs, amb unes cinquanta obres de vint-i-sis artistes, en les quals s’inclouen vídeos, escultures, instal·lacions, fotografies i pintures.

I de l’IVAM passem al Centre d’Art Bombas Gens per a visitar l’exposició Paul Graham. La blancor de la balena. Basada en tres dels treballs de l’artista britànic Paul Graham, realitzats als Estats Units entre 1998 i 2011: American Night (Nit americana), 1998-2002; A shimmer of possibility (un centelleig de possibilitat), 2004-2006; i The Present (El present), 2009-2011. Tres sèries fotogràfiques que denoten un interès comú per analitzar la desigualtat tant racial com de classes, i reflectir el teixit social contemporani i examinar, la mateixa naturalesa de la vista i la seua percepció, així com el mateix mitjà fotogràfic.

Encara que si per alguna cosa destaca aquesta mostra, és per la relació que s’estableix amb l’escriptor nord-americà Herman Melville i la seua novel·la Moby-Dick (1851) com s’evidencia en el títol d’aquesta. Sense dubte, Graham se serveix de Melville per a suggerir i tractar la ceguesa de l’ésser humà i la idea que la persecució obsessiva d’alguna cosa pot portar a la destrucció. Una ceguesa que naix d’una creença determinada i que no permet veure el que succeeix en la mateixa societat, i que està representat i inscrit en la base de la metàfora que Graham utilitza en aquestes obres. Escenes de la vida quotidiana, de viatges o de la ciutat de Nova York… que mostren diferents enfocaments, contrastos i superposicions, de llum, foscor i color que l’artista utilitza per a evidenciar la invisibilitat dels desposseïts i la divisió de classes latent a Estats Units a principis de segle. Sense dubte, una exposició que no deixa indiferent a l’espectador gràcies a les referències de les quals se serveix l’artista per a treballar.

web-8

I per últim, el Centre Cultural La Nau presenta A PAR ELLES (a Tiépolo) del pintor valencià Rafael Armengol (Benimodo, 1940). On es proposa l’exposició en primícia de la darrera sèrie d’Armengol, dedicada al gran pintor italià del segle XVIII Giovanni Battista Tiepolo. En aquesta sèrie, seguint el seu estudi de les grans figures de l’art, el valencià juga amb les parelles, com ara Rinaldo i Armida, o Apol·lo i Dafne, i les sotmet a la seua investigació pictòrica. Així, la mostra es clou amb la darrera recerca del pintor, amb quadres de gran format, de gran espectacularitat, on es condensen brillantment cinquanta anys de quefer artístic, segons comentava el comissari de la mostra Martí Domínguez. Una sèrie on es pot veure com l’artista treballa el color i els seus eixos bàsics: la preocupació per fer una obra vinculada al seu temps i, des de la seua admiració pels clàssics, mostrar la capacitat de mantenir una dialèctica permanent amb successives relectures des de l’òptica actual. Una bona ocasió per a gaudir d’una mostra de gran format, del seu estil particular i del significat metafòric que s’amaga al darrere de cadascuna de les peces, amb un poder suggeridor i provocador per a l’espectador.

ARRANQUE

Artículos relacionados

Entrevistas
Artur Martínez (La Fúmiga): “No sabem quin és l’argument pel qual no sonem els grups de casa a les radiofórmules valencianes, perquè no se sosté de cap manera”

Artur Martínez (La Fúmiga): “No sabem quin és l’argument pel qual no sonem els grups de casa a les radiofórmules valencianes, perquè no se sosté de cap manera”

Ara mateix no hi ha molts grups valencians amb la capacitat de congregar públic d'una forma massiva com ho fa La Fúmiga. Els d'Alzira porten...

Pin It on Pinterest