Júlia té nou disc. El projecte d’Estela Tormo torna a la primera línia de l’escena musical amb un flamant àlbum pop després d’un lustre de silenci parcial. Després de la publicació de ‘Casa’ en 2021, la valenciana llança ‘Oscil·lobatent’ (Hidden Tracks, 2026). Parlem amb la música d’Alcoi.
La tornada
No he deixat mai la música; el que he deixat, potser, és la necessitat d’estar al centre. Durant estos cinc anys m’he implicat com a intèrpret i en producció en projectes com Clara Andrés, Néstor Mir i Brilla Carmen, i m’ha resultat molt enriquidor ocupar un lloc més discret dins del procés creatiu. Tornar a l’ombra també ha sigut una manera d’aprendre i d’escoltar des d’un altre lloc.
Sempre he necessitat tocar i crear en la mateixa mesura, i este temps m’ha permés reconciliar-me amb eixe equilibri. Júlia no estava aturada, estava en espera. Necessitava que l’energia tornara a pujar i, sobretot, sentir que hi havia alguna cosa important a dir.
‘Oscil·lobatent’ naix d’eixe moviment interior. És un disc travessat pel remor vital que apareix en creuar la quarantena: canvis, reajustos i desplaçaments inevitables. També hi ha hagut transformacions en la formació, com la marxa de Lídia Vila, que he viscut des d’una perspectiva constructiva, entenent que els projectes que volen continuar vius han de saber mutar. Este procés m’ha situat en un lloc de major responsabilitat, assumint la cura del projecte i decidint amb més consciència cap a on respira.
El treball ha sigut més introspectiu, però també més lliure. He assumit Júlia com una necessitat pròpia, no com una expectativa externa. Hi ha una sensació molt concreta que acompanya tot el disc: la de qui es talla el monyo i es reconeix renovada davant l’espill, amb una lleugeresa que no té a veure amb l’edat sinó amb l’impuls de tornar a començar.
Les cançons
En este disc hi ha un desig clar de sacseig. M’ho he passat molt bé trencant algunes etiquetes amb què sovint s’ha associat el projecte i explorant un terreny més cru, amb més presència de guitarres que en treballs anteriors. Hi ha una voluntat de moviment constant, de no acomodar-se en una sola textura.
Els dos singles publicats són una bona porta d’entrada a eixa naturalesa polièdrica del disc. Rara Avis és una peça molt concentrada, directa, pràcticament urgent; dura poc més d’un minut i funciona com un impacte breu però intens. En canvi, Animal desplega una altra manera de tensionar l’energia, amb un treball de chorus que dialoga obertament amb el so de The Durutti Column, assumint eixa herència sense complexos.
El disc inclou també una versió molt particular d’una cançó de Cate Le Bon, traduïda i adaptada del gal·lès al valencià. Més que un gest anecdòtic, és una manera d’evidenciar una influència profunda. Malgrat la varietat d’estils i intencions que conviuen al llarg dels huit talls, la seua manera d’entendre l’art, l’elegància de recursos i la singularitat melòdica ha sigut probablement la referència més clara durant el procés.
En conjunt, el que es trobarà qui l’escolte és un disc que oscil·la entre la immediatesa i la contenció, entre l’impuls i l’observació. No respon a una sola etiqueta, sinó a un estat de recerca.
La portada
Amb Magda Arques he tingut la sort de treballar en el disseny i l’art de tots els discos de Júlia, i sempre ha estat una part essencial de l’equip creatiu. En esta ocasió, ha assumit tota la direcció visual i ha captat perfectament la meua visió d’Oscil·lobatent. Ha sabut transformar la sensació de moviment, de formes rectes i corbes, en un carrusel de zig-zags emocionals que travessa el disc, i ho ha fet amb una explosió de color que alhora desdramatitza i fa vibrar cada element. La seva sensibilitat i capacitat de comprendre la música fan que la portada no siga només una imatge, sinó una extensió de l’ànima del projecte, on forma i emoció conviuen en perfecta harmonia.
