Amores: “Hauríem d’inventar, i ser capaços de transmetre, la necessitat de que la música pot sanar” TEATRE PRINCIPAL DE VALÈNCIA. DIVENDRES 13 DE DESEMBRE. 20H.

Share Button

Ens reunim al Conservatori Professional de Música de València, a Velluters, amb els membres d’Amores Grup de Percussió: Jesús Salvador Chapi, Ángel García i Pau Ballester, i amb Sonia Gil, mànager i coordinadora dels seus projectes. Quedem per parlar de la celebració del 30è aniversari d’aquest mític grup valencià, que clourà el proper divendres 13 de desembre a les 20h al Teatre Principal amb el concert “30 anys d’Amores i més”. Per a aquest concert han convidat a bona part de la crème de la crème de la música valenciana a compartir una vetllada de músiques percutives que no us podeu perdre. Enraonem amb Amores sobre l’obra i l’influx de John Cage, figura essencial per entendre la trajectòria del grup. Cage, creador nord-americà, va marcar un abans i un després en la història de la música i del pensament artístic contemporani i, tal com passa amb Amores, la seua influència va ser fonamental en la trajectòria d’innumerables intèrprets, que encara hui continuen acudint a les seues creacions per trobar-ne la inspiració.

Amores-Grup-de-Percussió

Rilke va dir “la infantesa és la nostra vertadera pàtria”. Ara que heu fet 30 anys als escenaris, i és moment de fer biografia amb majúscules, parleu-nos de la vostra infantesa. Qui sou veritablement els Amores? I com vos vau conèixer? Com va sorgir el projecte del Grup Amores?
Ens hem criat a l’Horta i hi estem ben orgullosos. Som de Catarroja, de Rafelbunyol i de València. A les nostres famílies no hi havia una tradició musical molt arrelada però la mare de Chapi, mestressa de casa, cantava cobles a casa, i el pare d’Àngel, era fuster però molt aficionat a la música i als concerts de la Banda Municipal de València. El pare de Pau era l’encarregat de pagar als músics de reforç de l’Orquestra de València. Per tant, encara que fora tangencialment, sempre hem viscut envoltats de música.

Vam començar a estudiar música a la banda del nostre poble. Pau, que va nàixer a València, va haver de buscar una banda i va acabar tocant a la d’Albuixec. Els tres hem aprés música al si d’una banda. D’allí al Conservatori, que és on ens vam conèixer. Després vam voltar cadascú per la seua banda i vam tornar a confluir a València. Els orígens d’Amores Grup de Percussió els hem de buscar en el duo format per Chapi i Joan Cerveró, Down Teck, a partir del qual es va crear més tard el Grup de Percussió de València, germen de l’actual Amores, en el que també va col·laborar com a baterista als seus inicis l’actual director del Palau de la Música de València, Vicent Ros.

Ens vam adonar que hi havia un buit a l’escena musical que ens envoltava. Que la literatura percussiva no s’estava mostrant. Les referències ens venien de grups com Nexus als Estats Units, Les Percussions de Strasbourg, Kroumata Percussion Ensemble a Suècia o l’Amsterdam Percussion Grup (NSA) a Holanda que mostraven aquesta literatura i que simbolitzaven l’espurna d’una època òptima per començar a construir nous projectes.

Amores és un nom per a un grup que reflexa molta tendresa però que en realitat al·ludeix al nom de l’obra homònima de John Cage per a piano preparat i trio de percussió. Es tracta d’una obra complexa però que alhora sintetitza els grans trets de l’obra de Cage: gran respecte pel so com a concepte, profunda espiritualitat mirant més enllà d’Occident i la seua ànsia d’experimentació fora dels límits de la tradició. Podríem dir que Amores també reflecteix l’essència d’Amores?
En els moments inicials de la creació del grup i, davant la manca d’un context musical propici, vam decidir cercar a l’estranger fonts d’inspiració per definir-ne la direcció. En este camí vam assistir a un curs de música de cambra a Hongria on vam conèixer al grup Amadinda Percussion Group, els quals ens van mostrar músiques africanes, que ens van fer girar completament la mirada, i a més ens van presentar la música de Cage, concretament l’obra Second Construction (1940). És en eixe moment quan entrem en contacte amb el pensament i la literatura de John Cage i comencem a aprofundir en la seua música.

Un temps després, allà pel 1991, Llorenç Barber ens va comentar que John Cage venia a Madrid, i que anava buscant un grup espanyol que tocara la seua música. Per suposat vam acceptar el repte i vam fer un concert monogràfic de la seua obra, treballant directament amb ell. Va ser una experiència molt impactant per a cada membre i molt significativa per a la trajectòria del grup. Va ser aleshores quan vam descobrir que la única peça de Cage que té títol en castellà era Amores i eixa també va ser una raó per anomenar així al grup. Des d’aquell moment hem estat constantment aprofitant-nos i gaudint de la música i del pensament de Cage. Per les escletxes de l’obra de John Cage hi ha molts creadors i intèrprets que han begut amb major o menor fortuna, però sense dubte ha sigut una font inesgotable per a la creació.

John Cage en la seua obra Silence va dir: “Quan escolte música és com si algú m’estiguera parlant dels seus sentiments o idees, però quan escolte el trànsit no tinc la sensació de que ningú m’està parlant. El so està actuant. No necessite que el so em parle”. Quina és la relació del Grup Amores amb el so? Quins són els sons propis del nostre temps?
Els sons propis del barroc eren aquells derivats de la fusta. Les construccions eren de fusta i les sonoritats tenien a veure amb els seus usos. Per això la música majoritàriament era creada amb instruments de corda, teclats armats de fusta etc. Les sonoritats del segle XX tenen a veure amb els metalls, el ciment, inclús el plàstic -probablement més propi dels inicis del segle XXI-, i per això les creacions del segle passat han aprofitat molt les evolucions dels instruments de vent, elements domèstics o paisatges sonors al voltant del soroll. El moment actual és un moment purament digital on l’electrònica i els missatges derivats de les xarxes de comunicació governen el discurs. Creiem que encara no hem trobat una dialèctica clara per al segle XXI però les tímbriques derivades d’eixe món digital seran els nous sons d’un llenguatge actual i que, a més, per necessitat, ha d’emocionar, com ho feien Bach, Beethoven o Stravinsky.

En la percussió la relació amb el so, com a eina de treball més enllà de la partitura, és directa. Ens considerem investigadors del so perquè hem de provar les sonoritats, optimitzar-les i estar disposats a seguir experimentant contínuament. La música de Cage ens va obrir horitzons perquè és dels primers compositors que va utilitzar objectes no convencionals per a fer música. L’ús d’objectes domèstics va obrir tot un camp de recerca que hui està encara molt viu.

La nostra relació amb els artistes sonors ha estat fonamental també per a la trajectòria del grup. El contacte amb creadors com Llorenç Barber, Carles Santos o José Antonio Orts han estat molt fructífers per obrir les nostres ments, cercar nous llenguatges i fugir d’un academicisme, de vegades, massa tancat en si mateix. De fet, en la propera edició del Festival Ensems estrenarem l’obra Influunt d’Orts, amb qui tenim molt bona relació des dels inicis d’Amores Grup de Percussió i que de segur no deixarà a ningú indiferent.

John Cage va ser capaç d’elevar els sons que ens envolten, la quotidianitat, a un estadi artístic i intel·lectual del que després van beure posteriors corrents musicals i artístiques. Va ser capaç de trobar nodes de connexió entre el que podem anomenar alta i baixa cultura, i crec que Amores també heu sabut connectar dimensions i esferes de públic diferents amb la vostra forma de concebre els projectes musicals. Què en penseu?
Una de les nostres premisses des dels inicis ha sigut llevar-li pes al fet musical en si mateix. Des del vestuari, passant per l’escenografia, fins a la forma de pensar i transmetre els nostres projectes han estat condicionats des de sempre per la necessitat de connectar amb el públic. No hem pensat mai en fer música per a intel·lectuals.

Una de les nostres senyes d’identitat com a grup ha estat cercar la interacció amb altres disciplines artístiques en els nostres projectes. La barreja de música amb altres formes artístiques com la dansa, la poesia, el teatre, la pintura o l’escultura ha estat sempre lligada a nosaltres. Tinajas, que va ser la nostra primera gran producció, amb la que vam recórrer l’Estat Espanyol i moltes ciutats estrangeres, ens va descobrir que la creació de discursos multidireccionals era fonamental per acabar amb etiquetes i prejudicis que estaven limitant molt a la producció musical tal com havia estat entesa fins el moment.

En el circuit musical en què ens movem és molt difícil crear espectacles i produccions multidisciplinàries perquè girar-les suposa moltes dificultats. No ens ocorre com al teatre o a la dansa. És molt complicat per a nosaltres repetir una gran producció. Estrenes i el projecte es dilueix. Ens va passar amb l’òpera El Mal Vino que vam fer amb Miquel Gil, Maria Maciá i Luca Espinosa amb música electrònica. Ara ens està passant el mateix amb Dreizhen: Stockhausen & Hildegarda, el nostre últim treball discogràfic que va guanyar un Premi Carles Santos de la Música Valenciana. Entenem que és difícil que el públic vinga a un concert de música contemporània però estem convençuts que si proven els encantarà l’experiència. Creiem que els que fem música hauríem d’inventar i ser capaços de transmetre la necessitat que la música pot sanar.

AMORES-CAGE-1991 Amb John Cage al 1991.

La vostra dedicació a l’educació musical, ja no tant a les aules dels conservatoris, sinó des de l’escenari ha estat una vessant estructural de la història d’Amores. Probablement un percentatge molt ampli dels nostres lectors i lectores haurà assistit amb l’escola com a oient a un concert d’Amores. Quin és el repte dels projectes musicals pedagògics en esta societat que ho digereix tot tan ràpid?

El públic infantil és el més sincer. Quan fèiem la música de John Cage els més menuts flipaven. Les escoles posen la seua llavor que és dur als infants als concerts escolars, però hi ha una part vital de l’educació que és la que es transmet a casa que pensem que és la que està fallant i que evita que hi haja una continuïtat. Els mitjans de comunicació i publicitaris també són fonamentals per recolzar la difusió d’activitats educatives i per transmetre idees que es repetisquen. Està molt bé que es faça difusió de la visita de Lang Lang a València però el que realment cal publiciar és el concert educatiu que està creant i condicionant al públic del futur.

Intentem arribar al gran públic però pensem que la línia que separa cultura i entreteniment és cada vegada més fina. Algunes iniciatives que han afavorit que la separació siga cada vegada més evident com la privatització de molts auditoris o les polítiques “democratitzadores” partint de la gratuïtat, ens estan fent molt de mal.

Estem constantment treballant per transformar els formats dels projectes educatius perquè volem trencar la barrera que separa al públic de l’intèrpret. Fer tallers, col·loquis o canviar els contextos de representació poden ser opcions molt vàlides per afavorir la participació directa del públic. Ara estem desenvolupant projectes destinats a públic familiar en els quals participen adults i infants de manera que cerquem la transversalitat generacional de les diferents tipologies de públic i intentem apropar-los propostes que els facen gaudir de la música de manera col·lectiva.

Fa un temps, enraonant amb una estudianta de percussió del conservatori, em va comentar que el seu compositor favorit era John Cage i que per a una intèrpret de percussió com ella, el compositor nord-americà era tot un referent. Després li vaig preguntar si es dedicaria a la música contemporània professionalment i va ser aleshores quan va començar a sorgir els dubtes. Quin és el futur de la interpretació de música contemporània?
Entre totes i tots hem de llevar-li eixa etiqueta a la música de hui, a la música creada per creadores i creadors vius; hem de donar al públic el màxim número d’eines per fer aquesta música intel·ligible, i hem de pensar que la clau és la recerca d’un nou llenguatge que siga modern i transgressor però que alhora emocione.

També s’ha de fer molta pedagogia amb els responsables dels auditoris. Hem d’exigir que tinguen una preparació igual a la que tenim nosaltres en el seu àmbit de treball. En la programació dels auditoris hi ha molt poques possibilitats per a joves músics que estan començant o per a grups emergents. Queden aïllats en programes creats adhoc o en un segon nivell.

El 13 de desembre a les 20h celebrareu al Teatre Principal de València el vostre 30è aniversari amb un concert que tractarà de repassar la vostra trajectòria però també la història de la percussió com a família instrumental al capdavant de l’experimentació sonora. Per a acomplir aquest propòsit comptareu amb un bon grapat de convidades i convidats. Doneu-nos motius per no perdre’ns el concert.
El motiu més important és que és el concert de l’any. És com el partit del segle. És el concert del segle XXI!
Bromes a part. Considerem que el públic hauria de tindre un trofeu per haver-nos suportat trenta anys, més temps del que duren molts matrimonis! Això significa que som una família i una família ben gran. Tractarem d’intentar unir a totes i tots els que han format part d’aquesta família i estem segurs que la societat valenciana, que tant ens ha donat, ho gaudirà moltíssim perquè, com diria Llorenç Barber, allà on hem anat ens han conegut com a “valencianopercutantes”. A la fi, el que volem és tornar tota l’estima que el públic valencià ens ha donat en aquests trenta anys.