«Ací em pariren i ací estic. I com que em passen certes coses, ací els canto, ací les dic». Aquestes paraules del poeta Vicent Andrés Estellés, que Andreu Valor va convertir en cançó, podrien encapsular ben bé la filosofia del cantautor de Cocentaina. Al llarg de més de deu anys perseguint l’emoció ha alcançat una maduresa envejable, la destinada solament a orfebres delicats, pacients treballadors de les atmosferes i els accents. Un ofici que s’aprèn a les fosques fins a aconseguir objectes subtils, portes que s’obren a ressonàncies i significats inesperats. Un recerca que culmina en «Insurrecte», el seu últim disc. El 20 de febrer en La Mutant s’enfrontarà al repte de traduir al directe aquest vibrant manoll de cançons.
Traure un disc suposa una inversió de temps i diners que, a vegades, dóna lloc a assoliments que són oblidats ràpidament, donada la immensa oferta i la rapidesa amb la qual consumim música. Fa l’efecte que amb «Insurrecte» has utilitzat tots els suports possibles, des dels més anyencs a uns altres en els quals ets gairebé un pioner (vinil, cd, vídeo, codi QR). Per què has recorregut a aquesta estratègia?
Has entés a la perfecció la intencionalitat d’aquesta manera de proposar un nou projecte. Desafortunadament el temps vola feroçment i prompte rebem la caducitat d’un projecte que tant de temps i diners ens ha costat parir. El projecte caduca prompte però el temps en crear-lo cada dia és més extens per l’autoexigència. Llavors vaig pensar en com combatre aquest aspecte negatiu per nosaltres, sense deixar de crear els formats que ens agraden. Fer cd i vinil és la manera de seguir fomentant una escolta de música més concreta, atesa, assaborida, pausada… M’encantaria que l’agressivitat temporal fos frenada perquè la gent s’atura a escoltar música. El món seria millor hehe… Sóc de la vella escola hehe i m’agrada palpar la música. La creativitat no està només en les cançons, també en els dissenys i hi ha molta informació a compartir. El codi QR endinsat als formats físics, aportarà a la gent que ens seguisca una perpetuïtat d’insurrecte, perquè durant un any aniran reben més cançons inèdites (treballades com al disc), videoclips, un documental i moltes novetats més. No ho donem tot de colp. Volem allargar l’existència d’aquest projecte.
Al disc també juguen un paper determinant Blai Antoni Vañó i Hèctor Tirado. Per què has recorregut a aquesta forma de creació conjunta? Ha estat complicat conjugar les diferents visions en el resultat final?
Juguen un paper clau. Jo he parit les melodies inicials i les lletres però ells han posat el decorat que fa que aquest disc sone així o siga que són imprescindibles. L’elecció ha sigut fruit de la pròpia inèrcia doncs portem molts anys treballant junts, hem parlat molt de com fer aquest projecte, hem compartit moltíssimes referències en comú i quan vam trobar l’equilibri la meua elecció fou donar-los llibertat per extraure la creativitat màxima de cadascú d’ells, sense condicions. A mi m’han emocionat molt en la major part d’aquest treball així que lluny de la complicació, ens queda l’esgotament per tantes hores invertides però el bon gust d’un resultat trobat.
Has renovat el teu discurs musical, transcendint els clixés de la cançó d’autor, però sense trair la seua essència. El resultat pot recordar a Glen Hansard o Damien Rice. Era el vostre objectiu donar un gir respecte als teus discos anteriors? Com va ser aquesta recerca?
Totalment. No puc canviar la meua manera de ser, de pensar, de sentir i d’expressar-me i en certa mesura tampoc ho vull fer perquè els missatges són part dels meus sentiments cap a la vida i vull formar part activa d’ella, tractant d’aportar una evolució i qui sap si un poc de reflexió i empatia amb l’oient. El fet d’haver recuperat alguna cançó que ens acompanya als directes fa molts anys i revestir-la era justament per això, per ser un nou punt de partida, de referència al que volem seguir creant, perquè aquesta sonoritat porta perseguint-nos molt de temps, ens emocionen les textures, els ambients i trobe que casen molt bé amb el meu desig de transmissió, llavors com que he trobat l’equilibri que pretenia, faig una barreja de temes, amb la sorpresa dels que estan per vindre dins del projecte (recorde el QR) i m’agrada molt el que hem començat a construir. La recerca va començar AP7 amunt, AP7 avall, fent playlist que ens descobriren noves fonts d’inspiracions i posteriorment començar a fer tast als concerts provant d’experimentar el resultat. I ens encanta aquesta línia. A més, és una proposta molt humil, dins de la cançó d’autor concebuda com a tal, que no perd l’essència, ni l’actitud però tracta d’ubicar-se en aquesta nova part de la història.
Enguany celebres que has realitzat 1.000 concerts, un número que dóna vertigen. Una trajectòria que va des dels concerts més íntims dels teus inicis fins a la presentació de «Insurrecte» en La Mutant. Com ha canviat la teua manera de relacionar-te amb la música a través d’aquest temps?
Doncs la música segueix sent el meu aliment però fa anys compaginava professions i ara sóc 100% projecte. Desdejune tractant d’evolucionar-lo i somie en noves cançons que l’avalen. 1000 concerts són concerts hehe i emociona analitzar tot el viscut, sentit i compartit. Aquesta professió és un aprenentatge continuat i a més, mai deixa d’exigir-te el màxim, mai deixes de començar. Assumint que fins i tot amb la dedicació exclusiva costa viure d’ella, treballar del que estàs enamorat és un privilegi, així que com tot a la vida, sospires, xafes durament les dents i segueixes treballant per buscar un lloguet que et permeta dignificar la teua vida mentre crees històries que facen sentir bé a qui les escolte. O al menys, intentar-ho! Reivindique la professió cultural i la inversió que cada persona aporta per donar forma a coses que acaben emocionant a la gent. Em sembla romàntic. Com la vida necessita. Tan de bo, un dia, la gent respecte i valore la cultura i a qui la crea.
El 20 de febrer presentareu el disc a La Mutant. «Insurrecte» és un treball ambiciós que no serà fàcil de traduir en directe. De quina manera afronteu aquest repte?
Amb moltes ganes i de la manera més auto-exigent i diferent a hores d’ara. Autoexigència, sempre! Però hem volgut anar un poc més enllà. Estrenem format, personal, tècnics, escenografia, projeccions, fil conductor, sonoritat, instruments, cançons, col·laboracions…. Estem d’estrena total i ho fem perquè ens agrada sorprendre a la gent, que dins d’una proposta humil troben nexes qualitatius i sensorials, ho fem perquè ens agrada tractar de fer bé la nostra feina i perquè és l’única manera de sobreviure. Ho fem perquè queda molt per cantar i molt pel que alçar la veu. Cante perquè m’ajuda a veure el món, a viure’l entre la diversitat i a madurar mentre aprenc a escoltar tot allò que m’envolta. Estem amb deute amb aquesta professió que tant ens aporta i li dediquem tot el que som amb l’esperança de que qui ens done una oportunitat d’escoltar-nos puga rebre aquest grapat d’emocions. Us volem ben vives i vius!
El disc s’ha finançat a través del micromecenatge. T’ha sorprès el suport que has rebut dels teus seguidors?
La veritat es que quan ens atrevim a optar per aquest mode de finançament encongim el coll en motiu de seguretat i tanquem els ulls esperant que el bac no siga massa gran . Emociona ser capaç de canalitzar l’interés de la gent i que es mostren properes i propers amb desig de voler formar part (importantíssima) en aquest projecte d’una manera tan fidel, a cegues, sense saber que anem a oferir-los! Dubtava arribar als 8.000€ inicials. Em sorprén haver superat els 11.000€. Sóc un afortunat.
En escoltar la teua música és fàcil veure vincles, tant estilístics com de contingut, amb els cantautors de la Nova Cançó (Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach…) Què signifiquen per a tu aquests autors?
Per mi signifiquen una representació ben concreta de la meua preocupació social amb la que compartisc quotidianitat, tractant d’entendre el món que vivim. Em sent íntegrament lligat a la major part de les seues sensibilitats i no és que vulga ser hereu o no, és que he aprés a veure i viure la vida baix el prisma d’un missatge que compartisc i ara, si seguisc fent ressò és perquè desafortunadament les coses no han canviat. Però també la necessitat del llenguatge sensible, la poesia, la reivindicació per la vida, la passió, la justícia… Si, hi ha matisos de similitud en algunes coses és perquè formen part de mi, sens dubte.
Les teues lletres estan recorregudes per una càrrega reivindicativa però, al mateix temps, semblen convidar a la calma. Sobre quins temes tractes de reflexionar?
Em preocupa moltíssim que no arribem a trobar la balança entre la llibertat d’expressió i el respecte col·lectiu en cada missatge, però molt. Crec que les persones hem d’aprendre a comunicar-nos millor. Sens dubte ningú pot atrevir-se a amordassar ningú però quan ens atrevim a parlar en veu alta, caldria també aprendre a ser sensibles en les generalitzacions, a no ferir sensibilitats gratuïtament, a buscar solució amb el nostres missatges. Hi ha molt per canviar però generant més conflicte agreugem els problemes. És cert que ajudaria una justícia més ètica i coherent. És el principi de la desigualtat i causa d’aquest problema que parlem. Necessitem un mirall que eduque el comportament massiu sinó, posem al mateix nivell a les dues parts d’un conflicte i no és el mateix ser oprimit que ser opressor, per exemple. M’agrada cantar a tot allò que respire: quotidianitats, sensibilitats, anècdotes, sentiments, somnis però necessite cantar a causes que sofreixen injustament per un comportament humà que no tolere. Crec que la música és un bon altaveu que ajuda a la reflexió i a descobrir el que aquest sistema cobreix. No puc suportar veure a la gent sofrir. A partir d’ací, cante a una vida més bonica, més justa.
La urgència a la qual tendeixen els discursos actuals fan que es perdin els matisos? Creus que això és perillós?
Molt. La perversió de l’interés muta el significat de la paraula. La urgència en les solucions provoquen asfíxia i com et deia, la falta de bona voluntat i una nova era de diàleg, que debat menyspreant a la resta, fa difícil una evolució col·lectiva. Sense empatia i respecte, estem condemnats/des a sofrir. I és trist perquè ho sabem i no fem res per evitar-ho. La societat necessita demostrar en cada moment que és millor que la resta. Quina absurditat!!! Deia León Tolstói: «Tot el món pensa en canviar el món però ningú pensa en canviar-se a ell/a mateix».
Has dit que dedicar-se al món de la música suposa una gran quantitat de treball invisible. Què és el més dur que implica?
El menyspreu de la gent respecte a aquesta professió o quan és incapaç de pagar una entrada quan va veure un espectacle i no valora l’esforç de la gent que el proposa. Si fos gratuït si que ho faria. No entenc quan algú va només als espais gratuïts, s’emociona però és incapaç de valorar a qui ha fet que s’emocione… Però sobretot m’impacta i m’afecta molt que aquelles persones que haurien de ser sensibles perquè gestionen, promouen i estan vinculades a la oferta musical, en aquest cas, no tracten bé a la gent. Afortunadament no són tots/es però hi ha molta gent que fereix molt la sensibilitat amb els seus actes. El risc de la professió el tenim conscientment, les hores i el treball que es necessita, tanta carretera, la valoració negativa si no agrada el nostre treball, les hores fora de casa en gires…tot açò ho assumim, perquè forma part del joc però la ignorància conscient, l’abús de les condicions de treball, la poca sensibilitat per dignificar la professió i el menyspreu, em dolen molt. Com veus, sempre acabem anant al mateix lloc: respecte i qualitat en el llenguatge. Aquestes són els pilars fonamentals en la transmissió de les meues cançons, parlar de tot, però tractar de fer-ho bé. El problema no és com cante, ni a què cante, sinó com m’escoltes!
