23 Festival de Jazz de València

El Palau de la Música acull del 26 de juny fins al 13 de juliol el Festival de Jazz. El cicle ‘Jazz als barris’ traslladarà l’activitat musical del 20 de juliol al 7 de setembre a diferents emplaçaments de la ciutat. Pepe Rivero Yoruba Latin Project donarà el tret d’eixida al festival i durant la resta de dies es podrà vore les actuacions d’artistes reconeguts internacionalment com Madeleine Peyroux (2 de juliol), Paquito D’Rivera (3 de juliol) o Gregory Porter (9 de juliol), entre altres. També hi haurà artistes estatals com Martirio que acompanyarà a la Banda Municipal de València (27 de juny) en un concert gratuït o el pianista Abe Rábade amb el seu trio que tocaran junt a l’Orquestra de València (12 de juliol).

Gregory Porter, Madeleine Peyroux, Vicente Espí i Albert Palau.

Pel que fa a la presència valenciana en els concerts al Palau de la Música s’han programat 5 cites. El 4 de juliol actuaran Nes, el 6 de juliol serà el torn de Perico Sambeat que presentarà el projecte homenatge al trompetista Don Ellis, el 7 de juliol s’oferirà Jazzetjant amb xiquets, una proposta dirigida per a infants de 0 a 12 anys, l’11 de juliol el pianista Albert Palau donarà a conéixer les darreres composicions sorgides a partir de l’estada a Londres i també la mateixa nit el bateria Vicente Espí presentarà el seu disc Espiral. La Jove Big Band de Sedajazz actuaran el 13 de juliol. Hem aprofitat per a parlar amb alguns dels seus protagonistes.

PERICO SAMBEAT’S ELECTRIC BATH ENSEMBLE
Dissabte 6 de juliol a les 20.00h Teatre el Musical

L’homenatge a Don Ellis que dirigix Perico Sambeat és un projecte que va nàixer al voltant del festival de tardor del Jimmy Glass Jazz Bar de València en 2014. En este sentit, també s’han produït altres propostes similars, sempre liderades pel saxofonista de Godella, com el tribut a Zappa o Bobby Hutcherson, així com la celebració del 50 aniversari del disc ‘The Black Saint & The Sinner Lady’ de Charles Mingus. “Totes són iniciatives que pertanyen a pàgines importantíssimes de la història del jazz i la seua evolució, però desconegudes per al gran públic, els grans aficionats d’este gènere les valoren i les tenen de culte. Aleshores el que faig és rescatar-ho perquè la gent ho conega. El resultat ha sigut que s’han sorprés. Han descobert unes músiques, uns autors i unes obres que els havien passat desapercebudes” explica Chevi Martínez, el promotor d’este projecte i gestor del Jimmy Glass.

El programa del concert està format per “temes revolucionaris que obeeixen a una època, a un estil que unix el jazz orquestral evolucionat i progressiu amb els moments i l’època en la qual es desenvolupen, finals dels anys 60. La fusió que hi va haver entre el jazz i els moviments psicodèlics, inclús gent relacionada amb el rock, tota una sèrie de propostes que anaven més enllà del rock o més enllà del jazz. En este sentit, Don Ellis és un dels grans exponents, però no ha arribat a més i és un desconegut perquè va morir jove, però abans de tindre cert reconeixement a finals dels 60 ja havia treballat amb figures molt destacades com Charles Mingus o George Rusell”, apunta Martínez.

Van comprar les partitures de les peces compostes per Don Ellis per a una big band clàssica de 23 músics on incorpora altres instruments en algunes peces com el sitar (que també es podrà vore en directe en el Palau interpretat per Dani Benedito), després Sambeat ha fet un treball per a adaptar-ho a 12 intèrprets. En el concert es podran escoltar, entre altres, els tres temes més orquestrals del disc ‘Electric Bath’, sempre peces d’una gran dificultat tècnica, utilitzant fins i tot quarts de to. Don Ellis era trompetista, per tant les obres necessiten una secció de trompetes molt potent, estarà formada per Voro García, Pepe Zaragoza i David Martínez.

ALBERT PALAU / VICENTE ESPÍ
Dijous 11 de juliol a les 19.30h Teatre el Musical

El pianista Albert Palau fa 3 anys que se’n va anar a Londres amb l’objectiu d’explorar l’escena londinenca, volia dedicar-li un temps a escriure i també va aprofitar per a estudiar un màster en La Royal Academy of Music. En el Festival de Jazz del Palau presentarà la seua darrera formació, Flight Mode Quintet, fa referència al mode avió dels telèfons mòbils. “Quan te’n puges l’avió, poses en mode avió el telèfon i què passa. De sobte, tot el rollo d’estar hiperconnectat, desapareix. Aleshores, ja no estàs pendent del mòbil, estàs viatjant, mires el paisatge, potser lliges alguna cosa. És un moment de descans i meditació. Identifique eixe moment a quan estem tocant en l’escenari, és un moment en el qual només estàs pendent del que ocorre en l’escenari, n’hi ha una comunicació en el públic. Després acaba el concert, treus el mode avió i ja continues amb la teua vida”, ens explica via telefònica Palau, quasi acabat d’aterrar a Londres després d’uns dies de concerts que li han dut a València i Barcelona.

“La gent que està en el projecte són persones que he conegut en la Royal Academy. Són tots músics anglesos, menys un que és francés però que viu a Londres. He anat tocant amb gent, amb els quals m’he trobat més identificat en el so que vull aconseguir i també que personalment em porte prou bé en ells. Són músics talentosos. Cadascú té el seu projecte personal”, comenta el pianista. Ells són George Crowley al saxo tenor, Jonny Mansfield al vibràfon, Connor Chaplin al contrabaix i Marc Michel a la bateria.

Palau es troba en recerca continua del so, no busca tindre-ho tot clar, sinó escoltar molt i ja prendre les decisions. Així que a partir de les diferents experiències viscudes a Anglaterra o els Estats Units es nodreixen la música que ha creat en els últims anys i que interpretaran en la Sala Joaquín Rodrigo. Unes obres on es barregen les arrels i l’energia del jazz nord-americà amb la tradició folk britànica. “L’escena anglesa està molt influenciada per músics com Kenny Werner o John Taylor. Molt músics d’ací els prenen com a referència, n’hi ha certes coses que he intentat un poc buscar i fer-ho en les meues composicions. També he viscut a Boston o Nova York. He pogut absorbir el rollo energètic de com es toca allí, el llenguatge”.

Vicente Espí, bateria, presentarà el seu darrer treball discogràfic, Espiral. Comptarà amb alguns dels músics més destacats de l’escena jazzística estatal: Iván Cebrián a la guitarra elèctrica, Masa Kamaguchi al contrabaix i Jesús Santandreu al saxo tenor. Espí és un dels bateries amb una llarga trajectòria del nostre territori, tot i això no sent que es trobe en una etapa madura: “Sempre es pot anar més enllà. És veritat que estos temes són prou significatius de la meua evolució, són un mitjà, no un fi. Potser açò m’obri les portes a un altre tipus de composicions. Com sóc autodidacta, cada projecte és un món. No em base en la tècnica harmònica, ni en càlculs matemàtics quan componc. Tinc algunes idees. Depén del que m’implica la nota que estic tocant dins l’acord amb la que hi ha darrere, prenc una decisió. Vaig per eixe camí o el canvie totalment. Generalment no es fa així, la gent componc en gran, ho tenen tot clar. Jo no. És com un quadre. Són xicotetes pinzellades dins del pentagrama que evolucionen sense tindre una estructura des del principi evident. El que jo crec que està bé és que en alguns temes sempre hi haja sorpresa. Em pose en el lloc del públic, que no sàpigues el que ocorrerà en el compàs següent. En la música moderna no és així, saps allò que passarà fins que acabe”.

El piano és un dels instruments del quartet en els dos anteriors treballs discogràfics, però en el nou àlbum el va canviar per la guitarra elèctrica. “Els dos discos que he fet amb obres pròpies (Dog Sounds i Espiral), tots els temes han sigut compostos amb el mateix piano, el concepte tampoc no era per a guitarrista en el disc Espiral. Però quan em vaig posar a tocar-ho, em sonava com tota la resta. Era una qüestió del so. Amb la guitarra canvia el so, l’estètica. Les possibilitats que hi havia amb els pedals i efectes electrònics, li podien donar un concepte diferent. La guitarra li donava un sentit més rock. Amb el piano em sonava a Brad Meldau, al plantejament de barrejar la música clàssica amb el jazz. Aleshores em vaig apartar d’ací. A mi m’agrada Jimi Hendrix, encara que no l’escolte molt ara, quan tenia 16 anys sí l’escoltava, m’agradava l’actitud”.