Va existir un temps en el qual el rock fet a Espanya pivotava al voltant d’Andrés Calamaro. Des de la seua desembarcada al front de Los Rodríguez amb els qui revitalitzà un model de cançó de faiçó clàssica que havia sigut ignorat durant la Moguda dels 80, embriagant-la d’aromes que bevien de la rumba, el candombe, la ranxera, el tango i la milonga.
Així, es convertí en el bastió contra la malaltia del indie dels noranta que es va entossudir a cantar en un idioma que s’assemblava a l’anglés; fins la publicació del seu caòtic manual que tractava de la gravació i la vida artística com és El Salmón (Dro, 2000): un disc que mostrava sense filtres el procés creatiu que porta des del primer esbós melòdic fins la conclusió de la cançó acabada. Mentrestant, passaren 15 anys en els que el pols compositiu de Calamaro no va trobar cap competidor a la seua alçada, deixant-nos cançons eternes que colpejaven directament l’ànima de l’oient i arribaven al cim en dos de les seues obres mestres, l’acurat Alta Suciedad (Dro, 1997) i el visceral Honestidad Brutal (Gasa-Dro, 1999). En canvi, tot acabà de sobte quan embarcat en un remolí creatiu i químic com mai abans decideix descendir dels escenaris i abandonar la publicació discogràfica alhora que deixava “Este es el final de mi carrera”, tema que tancava “El Salmón”, com un descoratjador epitafi de la seua carrera musical.
En els següents quatre anys, Calamaro es va recloure al seu estudi de gravació domèstic i donà forma a una ingent quantitat de composicions noves que s’anaven filtrant poc a poc per internet. Eren gravacions que profunditzaven en l’esperit del seu últim disc, reblides d’experimentació i urgència, però que no saciaven a aquells que desitjaven un nou llançament, ben produït i completament acabat. Per això, quan El Cantante (Dro, 2004), un disc de versions de clàssics llatinoamericans i solament tres cançons inèdites va nàixer, ens deixà a tots un cert regust amarg; no perquè el resultat fóra roí, sinó perquè se’ns quedava curt. Tot i així, el que no enteníem aleshores era que en aqueixos anys de silenci Calamaro havia reviscut i s’havia convertit en altre artista diferent al qual ens havia acostumat. “El Cantante” i la seua continuació, Tinta Roja (Dro, 2006) en el qual interpretava clàssics del tango són un intent per reivindicar-se com intèrpret, on el minimalista mant sonor proporcionat per Javier Limón suposa el marc perfecte perquè la seua veu arribe a les més alts cingles emocionals. Eixe mateix any publica El Palacio de las Flores (Dro, 2006), composat amb la col•laboració del gran Litto Nebbia qui vestí les cançons amb una acurada i excelsa producció i resultà ser un disc admirable, d’aquests que milloren amb cada nova escolta i que mostrava un Calamaro subtil i vitalista on ens regalava perles com “Corazón en venta”, “La apuesta” o la cançó que dóna el títol a l’àlbum.
Amb La Lengua Popular (Dro, 2007) retorna a un so més recognoscible, proper al dels seus discs amb Los Rodríguez i els seus posteriors discs en solitari, on apareixen novament les lletres colpidores que al llarg dels anys foren la marca de la casa, així com també unes melodies senzilles però addictives a més no poder i que transpiren un sabor marcadament tropical. És un disc madur i ben acabat, ple de sentit de l’humor i grans cançons que recuperaven els caires comercials dels quals un dia es va desviar. On the Rock (Dro, 2010) segueix el camí marcat per “La lengua popular” però d’una forma un tant desllavassada i irregular. En aquest disc dóna indicis d’un ampli ventall estilístic i un so més aspre i vigorós, encara que li manca direcció i fermesa i transmet, per tant, una sensació un poc fallida. Amb Bohemio (Dro, 2013) el llançament més recent es pren la revenja despatxant un ramell de bones cançons que, si bé no arriben a l’excel•lència de “Alta Suciedad” o” Honestidad Brutal”, sí destaquen entre allò més distingit de la seua recent producció. Es tracta d’un treball amb actitud, on s’oblida dels vaivens tropicals i destil•la rock pels quatre cantons, senzill i directe, en el qual trobem aquest fraseig inimitable, els revolts purament calamarians i unes lletres poètiques i acurades que suposen el seu millor exercici líric en anys.
Traducció: Ari Garrido
