Cracker, la garantia del rock nord-americà amb galons

por | 30 noviembre 2015 | Cultura pop

Hi ha grups que mai estaran de moda, mai protagonitzaran cobertes de revistes de tendències, i molt difícilment seràn el grup favorit de ningú. Tot i haver gaudit -per no desmentir l’estereotip- dels seus quinze minuts de glòria, que als anys de la il·lusió alternativa (els 90) es traduïen en la rotació dels seus video clips a la MTV i en la militància -tot i que no massa productiva- en les files d’una discogràfica multinacional.

CRACKER-VALENCIA

No obstant, la seua presència sempre resulta més sólida i fiable que la de qualsevol hype de temporada. Poc importa que el disc que presenten als escenaris siga més frèvol que els precedents. Amb ells, la qualitat està més que garantida. Amb el seu fons d’armari, la intensitat rock està amparada pel seu aval. Un d’ells són Cracker, la banda que David Lowery comanda amb mestratge des de 1991.

A més, la seua relació amb València sempre ha deparat grans vetllades. De fet, són una d’aquelles bandes que sempre són rebudes amb un fervor especial a la ciutat, per part d’una clientela molt fidel que es va enganxar a la seua música durant la primera meïtat dels 90, quan els programes de ràdio encara importaven i alguns dels que es difonien a nivell local contribuïen a incrementar la seua parròquia, sempre alerta envers una nova entrega o gira. La seua primera visita, el 2004 a la sala Roxy (amb els australians You Am I con a aperitiu) és segurament la més inoblidable, amb una primera mitja hora de concert senzillament antològica. Tot un vendaval.

Varen tornar en poc temps a la mateixa sala, el 2006 (amb els valencians Euro-Trash Girl -batejats com una cançò seua- com a teloners), mantenint, si no la mateixa explosivitat, sí la mateixa consistència, i no va ser fins el 2010, ja a una sala més reduïda com Wah Wah (i de nou amb Euro-Trash Girl) que es va poder gaudir per última vegada de la seua presència, presentant un dels discos més estimables de la seua última etapa, l’enérgic Sunrise In The Land Of Milk and Honey (429 Records, 2009).

La veu de David Lowery, la guitarra de Johnny Hickman i l’acordió de Kenny Margolis varen ser els tres cantons que emmarcaven la seua excel.lent prestància als escenaris durant molts anys. Defensant una trajectòria amb discos tan brillants com Cracker (Virgin, 1992), Kerosene Hat (Virgin, 1993) o Gentleman’s Blues (Virgin, 1998), per citar alguns de la seua época popularment més reconeguda, o Forever (Virgin, 2002), Countrysides (BMG, 2003) i Greenland (Cooking Vynil, 2006), del últim tram de la seua carrera, més equilibrat entre el rock contemporani i el de pura soca-rel nord-americana. La formació amb la que arriben ara compta, lógicament, amb la emblemàtica dupla Lowery-Hickman, però són ara Bryan Howard al baix i Carlton Owens a la bateria els qui reemplacen Sal Maida i Frank Funaro, respectivament, la que era la base rítmica d’aquell últim concert de fa cinc anys a València.

De grans temes, és clar, en tenen a cabassos: “Movie Star”, “I See The Light”, “Teen Angst (What The World Needs Now)”, “Low”, “Happy Birthday To Me”, “This Is Cracker Soul”, “Lonesome Johnny Blues”, “Big Dipper”, “Get Off This”, “Duty Free”… un munt de cançons animoses i batalladores amb denominació d’origen nord-americà, tot i que el seu últim àlbum és un treball doble Berkeley To Bakersfield (429 Records, 2014) que, fidel al seu títol, agermana ambdues pulsions: el pop enlluernador i lluminós de l’estirp californiana de Berkeley (amb temes com “Beautiful”, “Reaction”, “Life In The Big City” o “Waited My Whole Life”) i el country més tradicional de l’escola de Bakersfield (amb “Almond Grove”, “Get On Down The Road” o “The San Bernardino Boy”, com a composicions més destacades).

La garantia de qualitat, en tot cas, sempre està més que asegurada als directes de Cracker. Així que no cal abundar en més justificacions per acostar-se al Loco Club de València el próxim 5 de desembre. Com sempre, ells no fallaran.

Fotos: Brad Jones

Suscríbete al boletín mensual

El podcast de Beat València

Así suena València en invierno

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest