De La Nau al MuVIM, un recorregut per les noves exposicions valencianes MARÇ, 2020.

Share Button

El nostre recorregut cultural d’aquest mes de març dedicat a la dona comença amb “Sistema Humboldt. Pensar/Pintar” de l’artista i professora valenciana Nuria Rodríguez al centre cultural La Nau de la Universitat de València. Continua amb l’exposició “Paradisos. Impressionisme europeu i americà. Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza” comissariada per Pilar Giró a la Fundació Bancaixa. Avança amb l’obra feminista al vitrall del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat de l’artista castellonenca Julia Galán. I, finalitza al Centre del Carme Cultura Contemporània, amb la proposta d’Escif “Qué pasa con los insectos después de la guerra” treball que, al mateix temps coincideix amb el seu projecte i col·laboració amb la realització de la falla municipal de l’Ajuntament.

la-nau-marzo-2020 Sistema Humboldt. Pensar/Pintar a la Nau. Foto: Eduardo Alapont 

 

La proposta que Nuria Rodríguez (València, 1965) presenta i planteja parteix d’una sèrie de reflexions al voltant de qüestions com per exemple, per què cal col·leccionar totes les muntanyes, totes les illes, totes les pedres, totes les plantes, totes les paraules, totes les coses, una vegada i una altra? Així doncs “Sistema Humboldt. Pensar/Pintar” assenyala mitjançant la pràctica artística (pintures, dibuixos, instal·lacions i vídeos) alguns dels mecanismes inventats per a tractar de compilar i formular quasi tota la memòria del món en un atles que es revela impossible. I, que naix durant l’època de la modernitat del segle XX amb la figura de Jean Clair, qui rescata al personatge d’Alexander von Humboldt com l’ultima persona que es va proposar la quimera de compilar tots els sabers científics des d’una mirada que entrellaçava ciència i art. Humboldt, com geògraf, cartògraf, geòleg, vulcanòleg, sociòleg i botànic, inicia els primers passos del que hui coneixem com a climatologia, estadística i economia política. De la mateixa manera que també se li atribueixen reflexions i alarmes sobre el canvi climàtic i la biodiversitat.

Així doncs, l’artista mostra el registre de la seua col·lecció infinita, que naix de les mateixes troballes procedents de la història natural, i que busca compartir amb tots nosaltres. Unes troballes que es treballen des de l’ars combinatoria, entre el trobat i el perdut, així com aprofita el relat del viatge a peu pel Mediterrani fet per Alexander von Humboldt per a ampliar la col•lecció de làmines científiques de la seua història natural. Un viatge del qual parteix aquesta premissa, on ens proposa un diàleg a tres bandes. D’una banda, amb una gran labor documental, on l’artista ha estudiat a fons les col·leccions patrimonials de la Universitat de València, per a mostrar els interrogants i l’aprenentatge d’ella mateixa tractant de construir un univers propi. D’altra banda, per subratllar la presència i el recorregut del científic alemany a València l’any 1799, per això, en entrar a la Sala Acadèmia, el projecte s’inicia amb el glossari dels 48 parells de conceptes que sorgeixen des de l’associació intuïtiva que articulen tota l’exposició a manera d’índex (l’atzar) i que, al seu torn, es contraposa amb les paraules de l’algorisme (d’inevitable), que ens ofereix l’aura freda del resultat mostrant la jerarquia de les paraules que antecedeixen o precedeixen aquests conceptes que es treballen i s’exposen a l’abast del públic sobre el cosmos i els bigrames mitjançant dos acciones inherents i fonamentals per a l’artista: pensar i pintar.

“L’exposició Paradisos. Impressionisme europeu i americà. Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza” a la Fundació Bancaixa ofereix l’oportunitat de gaudir d’un recull de peces que recorre la representació del paisatge en l’art des de mitjans del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Una selecció de la col·lecció molt curada d’una de les grans mecenes i col·leccionistes d’art del segle XXI al nostre país, Carmen Thyssen-Bornemisza. Els visitants podran observar de primera més obres de les figures i noms clau, més rellevants de l’impressionisme com Camille Pissarro, Claude Monet o Paul Gauguin, entre altres. L’exposició es composa de mig centenar d’olis de mitjà i gran format signats per 37 artistes europeus i americans. El conjunt d’obres exposades recorre la interpretació pictòrica de la naturalesa tenint en compte la irrupció que va suposar el punt de vista que van oferir Pissarro, Monet i Gauguin com a representants de la modernitat en la pintura i del desenvolupament de l’impressionisme com a moviment que alteraria definitivament la visió del paisatge i que sense dubte va influir en els seus coetanis.

El punt de partida per a la selecció d’aquestes peces és la concreció en la imatge de paisatge idíl·lic sobre el qual s’ha construït el discurs de la mostra, on es mesclen el despertar de la modernitat, l’emotivitat romàntica, l’objectivitat naturalista, l’anàlisi impressionista i l’encaix d’una nova estètica vinculada a la percepció d’un entorn en contínua transformació. Així doncs, l’exposició segons la seua comissària està organitzada en tres àmbits. El primer, “L’ànima del paisatge”, que presenta una visió espiritual i sublim del paisatge, en un diàleg d’analogies entre la pintura americana i europea en el qual apareix la subjectivitat i idealisme romàntic i la percepció analítica del paisatge que proposa l’impressionisme. El segon, “Un jardí en el món”, mostra una naturalesa domesticada, en la qual l’ésser humà és el protagonista i on és plenament conscient de la seua capacitat de gaudir de l’entorn idíl·lic que ha creat. I, finalment, “Paradisos oposats” presenta una contraposició d’escenes bucòliques i pròximes d’un món tangible en el qual se cerca un reducte de benestar, pau i felicitat.

Exposiciones-MuVIM-foto_Abulaila_-(1) Un crit en veu alta al MuVIM. Foto: Abulaila.

 

Amb motiu del Dia Internacional de la Dona, el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM), reivindica i visibilitza el paper de les dones valentes amb la intervenció del vitrall del vestíbul del museu, amb l’obra de l’artista interdisciplinar i docent Julia Galán (Castelló, 1963). Una imatge que naix de la cita de la novel·la “Una cambra pròpia” de l’escriptora anglesa Virginia Woolf: “Tanca amb clau les teues biblioteques si vols, però no hi ha barrera, pany ni forrellat que pugues imposar a la llibertat de la meua ment”. Unes paraules que com bé assenyala la comissària Semíramis González es van publicar en 1928 en un llibre que es va presentar i revelar des del primer moment com un referent per al feminisme. Així doncs, després de més de 90 anys, Galán treballa directament fent una al·lusió directa també a aquests murs que intenten retallar i delimitar les llibertats de les dones, però ho fa precisament, com va escriure la Woolf, per a trencar-los. “Un crit en veu alta” és un projecte desenvolupat i plantejat en tres estadis com comenta González, un primer moment seria la intervenció al vitrall del museu que simula una boca que crida per les desigualtats que patim les dones al llarg del món només pel fet de ser-ho; un segon estadi amb el mural situat a l’entrada on és el públic qui deixa els seus comentaris sobre allò que la lluita feminista significa per a cadascú/cadascuna; i per últim un llibre obert que recull aquestes veus del públic així com proclames del 8M que, com cada any, omplen els carrers de crits feministes per la igualtat de gènere, així com una sèrie de reflexions realitzades per dones vinculades a l’àmbit de les arts i la cultura. Unes dones que s’alcen com a les verdaderes protagonistes expressant la seua posició respecte a la lluita actual per la igualtat en l’escenari sociopolític del nostre àmbit, tant a escala local com global.

Mostrant la cruesa d’unes dades esgarrifoses: més de 85.000 dones van ser assassinades en 2017 a tot el món; més del 90%, a mans de familiars; més de 200 milions de xiquetes han patit mutilació genital als països on encara es duu a cap aquesta pràctica, la majoria abans dels cinc anys. Així doncs, l’artista fa una crida a l’acció, a l’aliança feminista per a lluitar de forma conjunta i globalment contra la violència de gènere que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho. Amb l’objectiu de construir una societat feminista: més democràtica, més igualitària i justa, que les protegeix i fa ressaltar i reconeix la violència que encara sofreixen moltes hui en dia.

D’altra banda, un any més el Centre del Carme Cultura Contemporània acull una de les mostres més esperades durant el mes de març, gràcies a la seua vinculació amb l’àmbit festiu que impregna la ciutat de València amb la col·laboració conjunta de l’Ajuntament.

“Qué pasa con los insectos después de la guerra” parteix de la capacitat de la humanitat per a avançar sobre la base del moviment que generen la pulsió de creació i la pulsió de destrucció. Una dualitat que apareix representada en la mostra mitjançant diverses referències i personatges històrics com en la peça mural ‘Fantasia floral’. Així doncs, l’exposició s’articula al voltant de dos espais, la Sala Dormitori que està composta per les escultures de jardí, a més de les propostes audiovisuals sobre els conflictes com ara el de Gaza i Alep i el mural exterior que dóna al carrer Blanqueries. La comissària de la mostra, Teresa Juan ha destacat que: “el conjunt d’escultures de jardí són en si mateixes la representació de les icones occidentals, de la cultura hegemònica i funcionen com a símbols de poder. Aquestes escultures giren sobre si mateixes, responent a patrons que establim sobre la base de les taxes de natalitat de la Franja de Gaza”. Per tant, aquesta mostra que parteix del mateix acte de pintar es desenvolupa mitjançant la idea romàntica de construir un jardí, on se submergeixen les pulsions de creació i destrucció, que subjauen a totes les propostes del món sotmetent-les a un diàleg molt intens. Així, partint des del relat de la guerra, Escif articula metafòricament un estat on malgrat l’adversitat encara naixen i creixen les flors. Una acció que al mateix temps servirà com a base d’evolució per a altres espècies. Una instal·lació on es contraposa el hieratisme rígid de les escultures de jardí amb el moviment, i el soroll amb el silenci. Sense dubte, una mostra on s’ofereix una reflexió sobre el cicle vital i la successió natural, així com del context sociopolític que ens envolta.

FOTO3_EXPO_ESCIF