La Universitat de València ha obert al Centre Cultural la Nau a l’exposició ‘Halt! Imatges que pensen’, de l’artista valencià Artur Heras (Xàtiva, 1945). La presentació d’aquesta exposició estava prevista celebrar-se dimecres 30 i s’ha ajornat com a conseqüència de la Dana. Aquesta vesprada comencen les visites guiades a aquesta mostra que formen part d’un ampli programa de mediació cultural.
‘Halt! Imatges que pensen’ arranca en el Claustre i ocupa dues sales d’edifici: Acadèmia i Estudi General, reuneix un conjunt de més de 200 obres, entre pintures, dibuixos, escultures, informació documental, instal·lacions i audiovisuals… la majoria realitzades ex profeso per a aquesta mostra que té a més un caràcter autobiogràfic.
Heras s’inspira en la història, i més concretament, en l’extermini perpetrat pels nazis -tema sobre el qual versa el nombre més gran d’obres-, i a partir d’ací, convida a “parar” davant certes situacions de la història recent, com l’evolució de l’extrema dreta, les agressions civils, les deportacions d’immigrants o els bombardejos a la població palestina. D’ací prové precisament el títol de l’exposició Halt: en alemany,¡alt!.
Tant el títol com la imatge que il·lustren l’exposició (una mà excoriada) conviden el públic a dir “n’hi ha prou” davant de moments dramàtics de la història contemporània europea, apel·lant a la necessitat de no repetir-los.
“Artur Heras és un dels artistes valencians més rellevants del canvi de segle i en aquesta exposició posa de manifest un insubornable compromís progressista amb la modernitat”, ha assenyalat la vicerectora de Cultura i Societat de la UV, Ester Alba, que coincideix amb el comissari, Anacleto Ferrer, que Artur Heras és “un pintor de les idees”, un creador “d’imatges que pensen”, terme encunyat pel filòsof Walter Benjamín: Denkbilder.
“Heras no és un pintor de núvols, com el Vladimir de Rilke, sinó d’idees: les seues imatges no sols reflexionen sobre la realitat de la qual emergeixen o sobre les tradicions plàstiques a les quals al·ludeixen, també mediten sobre la seua pròpia condició d’imatge. Heras no busca commoure ni agitar, sinó entendre, comunicar i interpel·lar”, explica Anacleto Ferrer, comissari de l’exposició i catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts en el Departament de Filosofia de la Universitat de València.
Heras es fa servir per a la seua creació principalment de la història, i més concretament, de l’extermini perpetrat pels nazis, parla sobre crim massiu i invisibilització i realitza una recerca exhaustiva dins de la documentació que s’ha pogut rescatar, perquè unes de les qüestions que va singularitzar aquest extermini va ser la planificació exhaustiva dels nazis no sols a escometre un crim massiu, sinó a callar-ho: van cremar cadàvers i els arxius al foc. A més, indaga en el després de l’alliberament d’Auschwitz, del sorgiment de partits ultranacionalistes i d’extrema dreta.
Heras, que va exposar en La Nau fa huit anys, explica que inicialment no preveia realitzar una sèrie sobre l’Holocaust. Explica que el primer dibuix va ser la vista aèria del camp d’Auschwitz, presa per l’aviació anglesa en 1944 i, a partir d’aquesta immersió històrica, es plantejà com era el món quan va nàixer i el documentà, com l’artista sap: dibuixant, com feien els botànics. Els dibuixos i pintures d’aquesta exposició van ser iniciats mesos abans del confinament per la pandèmia de la Covid-19. Aquest període d’aïllament social va augmentar la introspecció que suposa qualsevol treball de creació. I Heras va bussejar també en la seua pròpia biografia: uns oncles de l’artista van integrar la llista d’exiliats de la Guerra Civil que es van embarcar en el Stanbrook, que va partir d’Alacant rumb a Orà en 1939. Encara que no sols per aquest episodi personal, ara en la distància, observa com en les seues obres, també en les creades en la seua època més jove, s’acoblen persones conegudes: fotografies de familiars i amics.
El recorregut de l’exposició s’inicia al Claustre amb una escultura d’acer de gairebé huit metres, rematada amb unes ales daurades que podria representar “l’àngel de la història” al qual al·ludeix Walter Benjamin. El recorregut prossegueix a la Sala Acadèmia, amb ‘El mur de les paraules’, una instal·lació que conté obres, objectes del seu estudi, dibuixos, elements preparatoris i inspiradors extrets de l’estudi del mateix artista, que es completa amb una sèrie d’arxius orals a partir dels testimonis de víctimes, victimaris, testimonis, artistes i pensadors. En aquesta sala també s’exhibeix un fris d’imatges de reus i guardians dibuixades a partir de les fitxes policials dels camps de concentració. Són primers plans dibuixats en gran format, amb carbonet i llapis compost, a l’estil dels treballs de les històriques acadèmies d’art. La sala reuneix també experiències immersives amb una instal·lació situada en la part central que evoca a Auschwitz: amb la grava i la icònica imatge d’un vagó de gran format.
A la Sala Estudi General, destaquen les referències d’Heras als clàssics. Il·lustra als màrtirs de José de Ribera, obres de grans dimensions i que destaquen per la seua minuciositat, per a fer crítica actual. També es rescaten els retrats d’intel·lectuals represaliats pel franquisme: els poetes Federico García Lorca i Miguel Hernández, o el rector Peset i divers material: dues projeccions i prop de mig centenar d’obres, també en aquesta sala.
L’exposició està organitzada per la Universitat de València, a través del Vicerectorat de Cultura i Societat, i en col·laboració amb la Diputació de València-Memòria Democràtica i l’Ajuntament de Xàtiva. Podrà visitar-se a la Universitat de València fins al 12 de gener i després itinerarà a Xàtiva (Espai Cultural Sant Domènec – Museu de Belles Arts. Casa de l’Ensenyança), a partir del 30 de gener de 2025. L’exposició es completa amb un cuidat catàleg.
Artur Heras (Xàtiva, 1945) és un pintor, escultor, dissenyador espanyol i un dels creadors plàstics més singulars del panorama artístic europeu de les últimes dècades. La seua obra està impregnada de sàtira social i de denúncia. També és característica l’experimentació amb els codis de representació, jocs literaris i la lectura irònica de la història de l’art. La seua contribució a la modernitat iconogràfica ha estat determinant a través del diàleg constant que ha mantingut amb la història de l’art i amb determinades fites literàries i culturals. La seua renovació formal dels anys seixanta, al costat d’altres noms fonamentals en el panorama artístic vinculat a la “crònica de la realitat”, va permetre que obrirem els ulls a una realitat plural i heterodoxa, superant les dificultats que obstaculitzaven l’activitat creativa en aquella època. Des de llavors, l’artista ha recorregut múltiples camins en els quals ha deixat mostres evidents de la seua audàcia i valor per a explorar els elements essencials de la comunicació i expressió plàstiques. En els seus treballs pictòrics, escultòrics i en la seua faceta d’agitador gràfic sempre ha destacat per un estil directe i depurat al mateix temps, espontani i contundent, resultat d’una cuidada posada en escena de temes i conceptes que ens acosten a un univers misteriós i complex, plagat de missatges i descobriments.
