El Diluvi: “Aprendre d’altres cultures i mantenir la nostra viva és una feina molt enriquidora” SALA REPVBLICCA. DISSBATE 18 DE MAIG

Share Button

Hibridació sonora i compromís amb les arrels culturals valencianes són els principals trets que emmarquen la trajectòria dels alcoians El Diluvi. Un septet que traça línia de continuïtat entre el folk autòcton dels setanta i el mestissatge del nou segle. Ara, fins i tot amb lleugera accentuació electrònica. Estaran el 18 de maig a Repvblicca (València) i el 28 en Cullera. Parlem amb ells per a què ens expliquen com es va gravar Junteu-vos (Halley Records, 2019), el seu tercer álbum.

El-Diluvi

Incorporeu pinzellades electròniques en este àlbum. Especialment en cançons com “Misèria i amor”, es nota prou. Potser sonant una mica més contemporanis encara. Creieu que és mostra que este tercer àlbum és un clar salt endavant per a la banda?
Crec que la intenció era aquesta que comentes, sonar més contemporanis, però mantenint els sons Diluvis que a la fi, no deixen de ser un signe d’identitat del grup. Crec que hem fet un pas endavant perquè hem complit el nostre objectiu que era no posar-nos límits a l’hora d’experimentar amb noves sonoritats, i incorporar-les a la nostra música, i amb els nostres instruments tan característics.

El títol de l’àlbum és tota una incitació a la necessitat d’estar units. En quin sentit o en quina mesura creieu que la societat del 2019 ens està demanant això?
Crec que la societat ho demana en molts àmbits. Si penses en la situació política que hi ha és d’incertesa i de desencant, socialment també s’estan produint canvis com per exemple la quarta onada del feminisme. I a la fi, totes aquestes situacions i canvis sempre seran més efectius si es fan des de la unió de les persones, la col·lectivitat, l’empatia. Moltes vegades crec que no ens escoltem els uns als altres, i si ens pararem a fer-ho descobriríem que hi ha més gent que se sent com nosaltres, i si estiguérem units seria molt més senzill encarar aquestes incerteses o inestabilitats.

Heu tornat a comptar amb David Rosell (Els Catarres, Txarango) a la producció: es pot dir que és el productor de capçalera de la banda, quelcom així com un altre membre de fet, sense el qual no s’entendria la música d’El Diluvi. És així?
Així és. Ell a banda de ser l’encarregat d’unificar criteris dins de la banda i aconseguir que el Diluvi sone el millor possible, és un amic. S’ha creat un clima de confiança i d’amistat on tots treballem molt a gust, i per això es pot traure més partit de tot el que fem junts.

Folk, reggae, cumbia, pop, ritmes balcànics… el mestissatge és encara la vostra senya d’identitat. No vos quedeu quiets mai en un estil concret. Comporta cap mena d’esquizofrènia creativa eixa diversitat o és una característica absolutament inherent a El Diluvi, una senya irrenunciable?
Crec que és una característica inherent, degut a que som set músics, que volem fer música junts, però que venim d’estils diversos, escoltem músiques molt diverses cada un de nosaltres, i això provoca aquesta barreja, aquest mestissatge. Crec que és més bonic que siga així.

Sembla clar que el mestissatge que proposeu té les seues arrels musicals a punts cardinals molt diversos. Al mateix temps, proposeu no perdre de vista els senyals d’identitat valencians més arrelats, la nostra llengua i una certa consciència nacional. Sou dels que creieu que s’ha de pensar en global i actuar en local, alló del think global, act local?
Es podria dir que si. Vull dir, crec que la gràcia al final està precisament en poder apropar la nostra cultura valenciana a d’altres molt diferents, i viceversa, però tot açò amb un missatge clar, amb la nostra llengua materna com a vehicle del missatge, i amb els nostres instruments. Crec que aprendre d’altres cultures i a l’hora mantenir la nostra cultura viva és una feina molt bonica i enriquidora.

Vos sentiu en certa manera lluitant sempre a contracorrent per emprar el valencià i una certa dèria identitària a Alacant, un territori que, tret d’algunes comarques, encara és molt castellanoparlant?
El Diluvi tenim molt clar el que hi ha a Alacant envers el valencià i la identitat. Però també tenim molt clar com ens definim, i tot i ser d’Alacant, cuidem, estimem i mantenim la nostra cultura, la nostra llengua. És cert que hi ha moltes comarques castellanoparlants, però ací estem nosaltres, som del sud, i parlem en valencià, i pensem en valencià, i cal recordar que més enllà de València també existeix cultura, llengua i país, així que estem encantats d’estar ací per tal de recordar-ho.

En cas que siga així, creieu que estem recorreguent un bon camí cap a la normalització cultural i lingüística els últims temps?

Jo crec que si estem fent una bona feina. Òbviament hi ha molt per fer, i hi ha zones on costa més entrar que en altres. Però el fet de que gent castellanoparlant escolte la teua música, la puga gaudir, al marge de la llengua que s’utilitze és genial. I això està passant. Per tant, vol dir que si s’està normalitzant la llengua. Simplement hi ha que seguir fent aquesta feina.

Començeu amb una cançó com“Poemari incomplet”, que naix d’un poemari de Majo Domènech, cosa gens estranya per a una banda que va començar musicant poemes d’Ovidi Montllor: creieu que són estos temps dolents per a la lírica, com deia la cançó?
No és un mal moment, de fet, els moments d’incertesa social i política, solen activar la creativitat dels artistes. En aquest cas, hem musicat el Poemari Incomplet de Majo, perquè és la nostra amiga, i en diverses ocasions hem musicat poemes seus. És una gran escriptora, i ens brinda les seues lletres, cosa que a nosaltres ens encanta. Però també ens agrada recordar a l’Ovidi, perquè és un referent per a nosaltres. Però també ens agrada escriure les nostres lletres, en altres ocasions. Fem una barreja, igual que amb la música.

En “Heroïnes de la fosca nit” col·labora Anna Gabriel. Com naix eixa col·laboració? No teniu cap por a que vos etiqueten políticament d’una forma potser reduccionista peró molt subjecta a unes sigles determinades? Que vos qüestionen per comptar amb una figura sotmesa a tanta polarització mediàtica?
La col·laboració d’Anna va sorgir inicialment quan vam estar fent la versió d’Ovidi Montllor, Sageta de Foc. Que de fet, també recita uns versos que va escriure ella lliurement, i que encaixen molt bé amb la seua situació personal, i també amb la lletra de la cançó. Com vam pensar amb ella per a aquest recitat perquè és amiga nostra, li agrada el Diluvi, i a més, la trobem a faltar, li vam proposar que també recitara els versos del Poemari Incomplet: Heroïnes de la fosca nit. Senzillament vam pensar en ella perquè a banda de que sabíem que ho faria molt bé, volíem donar-li un lloc per a expressar-se, ja que les seues circumstàncies no li permeten estar a casa.
Les etiquetes no ens van preocupar, perquè sabem que la gent anava a etiquetar-nos férem el que férem. Està clar que a ningú li agraden les etiquetes, perquè és una manera d’encasellar-te en un paper sense qüestionar-se res. Però al final, si estàs pendent de com van a etiquetar-te, no faries res absolutament, perquè cada persona és com és, i pensarà el que vulga.

Ebri Knight col·laboren en “Suau sensació”. I sembla que en ella trobeu una mena de punt intermedi entre el vostre discurs musical i el seu. Com naix la seua participació i què creieu que aporta?
Aquesta cançó té un missatge molt senzill, és un cant a les coses senzilles de la vida, que també son necessàries per a ser feliç. Quan vam estar fent la música ens va eixir aquest estil folk-country, i vam pensar en ells, perquè s’assembla banstant a l’estil que fan ells, i vam pensar que amb el seu estil i el seu talent li donarien el toc idoni per a que quedara un tema redó. A més, Ebri Knight és un grup amb el que tenim molt bona relació i molt bon rotllo. Quan el Diluvi vam començar a pujar a Catalunya els vam conèixer i fins i tot ens van convidar a fer una versió amb ells d’un tema que es diu “Les Parrandes” de Carraixet. I a partir d’aquest moment vam establir vincles i hem mantingut aquesta bona relació. Teníem moltes ganes de fer una col·laboració amb ells.

Les altres aportacions, ben visibles també, són les de Roba Estesa i Balkan Paradise Orchestra en “La revolució” i la d’Huntza en “T’escoltaré”. Com naixen?
Les companyes de Roba Estesa son també amigues des de fa temps. Tenim molt bona relació amb elles, i sincerament, la lletra de la revolució quan vam muntar la cançó, la imaginàvem amb les seues veus, i no vam dubtar en proposar-li-ho, i de seguida van acceptar.
Al cas de Balkan Paradise Orchestra va ser diferent perquè no les coneixíem fins que vam coincidir en un concert amb elles en Barcelona, i ens vam quedar fascinats del talent i la professionalitat que van demostrar. Ens vam enamorar i tampoc vam dubtar en proposar la seua col·laboració. I també ens van dir que si.
Aquestes dues col·laboracions de en La Revolució les vam trobar molt acertades, ja que per a nosaltres la revolució serà feminista o no serà, i tant Roba Estesa, com Balkan Paradise Orchestra son nous referents al món de la música, i són dones, i crec que tots sabem que hi ha molta mancança de dones als escenaris.
En “T’Escoltaré” vam voler comptar amb Huntza perquè ja les coneixíem de la versió que van fer d’I tu sols tu en euskera, i en la lletra de la cançó vam voler fer referència a un tema tradicional basc “Txori Txori”, i elles van adaptar la lletra a la cançó, i el resultat va ser molt bonic. Per a nosaltres, Huntza també són nous referents musicals que s’han de tenir en compte i es tot un goig que hagen col·laborat amb nosaltres.

Totes les aportacions són de músics catalans, i una d’Huntza, que són basques. Sentiu que esteu defensant una fòrmula musical pràcticament en solitari al País Valencià?
No ens havíem plantejat aquesta pregunta mai. Però potser si siga així. En realitat les col·laboracions les vam escollir perquè valorem moltíssim a les companyes, i perquè si algú que admires col·labora i millora el teu treball és genial. Estem molt agraïts.

Sentiu que sou en certa manera traceu un pont generacional entre el folk valencià dels 70 (com a hereus que potser sou d’Al Tall, Carraixet y Ovidi) i el mestissatge (sobretot el català, el de Dusminguet, Ojos de Brujo o Macaco) que va irrompre a finals del 90 i primers 2000?
No sé si le sentiment és eixe, perquè precisament els grups i artistes que esmentes són els nostres referents, i arribar a eixe nivell per a nosaltres és un somni. Però si ho som, és tot un honor ser-ho.

De moment teniu actuaciones programades a Barcelona, Alacant, Benissa, Cullera i Viña-Rock, d’ací al mes de maig. Cap més de cara a l’estiu?
L’estiu es presenta ple de concerts arreu dels Països catalans, anirem a molts llocs i a moltes festivals a defendre el nou treball. Així que no dubteu en que estarem molt presents.