El triumvirat d’Àlex Albinyana (Sigarrito) UN DISC, UNA PEL·LÍCULA, UN LLIBRE

Share Button

Sóc Àlex Albinyana, de l’Olleria. Pels matins, de dilluns a divendres, em dedique al disseny gràfic per a pagar les factures. A llargues temporades intermitents sóc també “concept artist” (especialitzat en monstres) per a videojocs el que resta del dia. Però si hi ha una cosa que sóc tot el dia i tota la nit, aquesta és “Sigarrito”. Per damunt de tot, el que em dóna la vida és escriure cançons, interpretar-les i enregistrar-les. Porte quasi una dècada amb aquest projecte. I molt abans ja anava mamant de la col·lecció de discs que mon pare tenia al pub que regentava al meu poble, el “Vatikano”.

 Àlex_Albinyana_Sigarrito_triunvirato

Enguany, a principis de març, he publicat un recull de maquetes que m’he anat fent a casa al llarg dels dos últims anys anomenat “Somàtic“. El dia 30 del mateix mes vaig començar a composar i enregistrar cançons sense parar (paral·lelament anava dissenyant portada i demés) fins al 26 d’abril, que tancava el cicle amb la cançó Totes Les Cançons Parlen De Mi. I el 12 de maig (el meu natalici) em vaig regalar publicar aquest treball, “Del 30 de Març al 26 d’Abril”. Supose que després de cinc anys sense traure res nou tenia moltes ganes de mostrar el que fariem durant la nova etapa del grup (tant que encara he publicat en agost els “Outtakes” de “Somàtic”). I la manera en què els meus companys i germans (un d’ells, més enllà de ser familia musical, és germà biològic) estan assimilant totes les noves cançons per als directes i la naturalitat amb la què ens entenem, està resultant en unes actuacions enèrgiques i molt gratificants per a nosaltres (el públic està responent molt bé, també). Segons les dates tancades a hora d’escriure açò, ens podrem vore a València el 16 de desembre a La Rambleta (en elèctric, junt a Neus Ferri i Bombai) i el 9 de febrer al Tulsa Café (en acústic).

En qualsevol cas, el que ara m’honra i m’ocupa és recomanar un disc, una pel·lícula i un llibre. M’he llegit (amb gust) tots els “triumvirats” per tal d’assegurar-me que no m’haveren pillat cap dels candidats que tenia pensats. Hi ha molts per a les tres disciplines, però he de triar un de cada (per molt que açò em menge per dins). No els considereu els meus favorits absoluts perquè no tinc, d’això… simplement són dels que més m’agraden o m’han marcat d’alguna forma, dins del que jo he experimentat fins al dia de hui.

TRANSFORMER LOU REED (1972)

Podria haver posat molts altres discs de la meua vida, igual d’evidents, com el Blonde On Blonde (Bob Dylan), l’Odelay (Beck) o el Grand Prix (Teenage Fanclub). Però pose aquest perquè ostenta ara mateix el títol de disc escoltat més vegades seguides per la meua persona (els altres tres que he mencionat el segueixen de ben prop). Del mateix Lou Reed he considerat també el disc Ecstasy, que em fascina igualment. Però aquest que he triat, que a més compta amb la producció del meu amat David Bowie (veu del qual podem disfrutar en Satellite Of Love), és el que més queda a la meua memòria i el que sempre tinc present. Tindria jo 12 o 13 anys quan vaig cremar el cassette que em va gravar mon pare del vinil que tenia al pub. Des de la primera cançó fins l’última, des del punt de vista musical, hi ha una diversitat estilística i un dinamisme tan fresc que quan acabes d’escoltar Good Night, Ladies (amb eixe cantar de caire íntim que li posa Lou i eixe genial clarinet que balla amb el cos de la cançó), escoltes de nou Vicious (un inici de disc enèrgic, directe i revitalitzant) i no pots més que seguir escoltant-lo. Andy’s Chest és molt bonica, és un homenatge, una balada… però lluny del sentimentalisme en el que és fàcil caure no perd ni un poc de la força primària que caracteritzava a l’artista i eixa imagineria urbana. És una transició perfecta per a Perfect Day, que es reserva el títol de “cançó musicalment emotiva”. Podria parlar molt més de qualsevol dels altres temes, però només diré que tots són clàssics. Passen perfectament enllaçats, volant com la vida mateixa i cadascun té una personalitat pròpia. I, no obstant, tenen la mateixa sang (comparteixen venes, diria). En definitiva, és per a mi un disc perfecte. I passen els anys. I, lluny de canviar d’opinió, cada vegada aprecie més la seua valia.

MULHOLLAND DRIVE DAVID LYNCH (2001)

Aplegant a cert moment, qualsevol persona que està amb mi de cervesses i em trau el tema “David Lynch” es preguntarà per dins si li cobre comissió a l’home. Perquè m’apassiona la manera que té de fer i entendre el mitjà audio-visual. En realitat, qualsevol activitat creativa en la que es clave. Com no podia incloure (ja que estem parlant de pel•lícules) la tercera temporada de Twin Peaks, he triat Mulholland Drive. Hui en dia ja deu quedar poca gent que no l’haja vist, però em mossegaré la llengua per tal de no soltar cap spoiler (si és que poden haver spoilers en una obra tan peculiar). Només diré que hi ha un exercici brutal de control sobre els diferents estils, formats i gèneres entre els que el director va caminant. I un domini sobre el temps, el sò (apartat que Lynch domina com pocs) amb la imatge, la direcció d’actors… Molt de temps després d’haver-la vist per primera vegada vaig descobrir que anava a ser el primer episodi d’una sèrie i que el projecte va estar parat un temps. Crec que li ha anat molt bé, perquè part de l’encant que té Mulholland Drive és eixe canvi de to i de ritme que té aplegats a un punt. En un principi pareix que ens està preparant una trama que va a seguir desenvolupant-se i, de sobte, comença a pegar-te tocs ací i allà. Un al front, un a l’orella, et gires i et pega una hòstia al cap. I ho fa amb tot el coneixement sobre el que està fent. Treballa a consciència els contrastos i l’atmòsfera. Al final te n’adones que no importa realment si la trama està resolta o si aquest o aquell personatge tanquen un arc o no (no confondre amb si tenen o no una funció). El que importa és l’experiència que has tingut durant els minuts que dura el metratge. És com un clímax darrere d’un altre. Hi ha que deixar-se portar.

UBIK PHILIP K. DICK (1969)

Havia considerat, entre altres, The Three Stigmata of Palmer Eldritch (del mateix autor), però aquest que ens ocupa ha quedat més gravat al meu cap. I, si bé Philip K. Dick no és l’escriptor més elegant amb les paraules que em ve al cap, si que és un al que li tinc especial estima. Primerament per l’amor que li tinc a la ciència ficció, gènere dins del qual ens ha donat moltíssim als que disfrutem amb les històries lisèrgiques de l’autor. Després, per la manera que tenia (o té, gràcies a l’obra que el manté viu) de qüestionar la realitat “aparent”. I açò és el que tracta bàsicament aquest llibre. Potser part d’eixe punt d’escriptura sense artificis que el caracteritza és una de les coses que sempre m’ha agradat d’ell. I en aquest thriller veiem com comença cada capítol amb un slogan que annuncia el producte “Ubik”. Realment és molt simple en la seua forma (sense deixar de ser, al capdavall, un artifici com a recurs narratiu), però veiem com poc a poc va tenint un sentit que li dóna forma a tot el conjunt. Quan vaig acabar el llibre la primera vegada i vaig llegir l’últim slogan em vaig quedar impactat (tindria jo tretze o catorze anys, per deixar un context a l’aire). Molt recomanable, en definitiva… de ràpida lectura, amb molta substància i una llarga ombra que ha influït a moltes altres obres posteriors dins de la literatura i el cinema de gènere.

UBIK