El triumvirat de Carme Laguarda UN DISC, UNA PEL·LÍCULA, UN LLIBRE.

Share Button

Sóc de poble, encara que no sé de quin. M’he criat entre La Pobla de Vallbona, Benaguasil i Llíria. Des de ben xicoteta anava a solfeig a la banda de La Pobla, tocava el piano i a ma casa sempre s’ha escoltat molta música. Gràcies als meus oncles, els germans menuts de ma mare, vaig poder anar a molts concerts als anys 90, amb només 13 o 14 anys, com el mític concert de Nirvana a la Plaça de Bous o The Cult a la Fonteta i un fum de concerts de Sabina o Celtas Cortos dels quals érem molt fans.

Carme Foto: Migue Marco. Il·lustració: Empar Piera (Empargrafia)

Quan vaig entrar a la facultat vaig conèixer la gent d’Arròs Caldós i vaig passar a formar part del grup com a dolçainera i teclista. Aquells anys van ser molt divertits. Vam fer més de 100 concerts entre Alacant i Barcelona i va ser la meua primera experiència dalt d’un escenari. Més tard, vaig formar part del grup Aljub durant una temporada, abans de decidir anar-me’n a estudiar a Mèxic tot un curs, l’any 2003. Després d’això, vaig tardar 10 anys en tornar a València: vaig viure al Québec, a França, a la República Txeca, a Alemanya i a Tenerife. Quan vaig tornar a València vaig començar a treballar al segell discogràfic Mésdemil amb el meu germà Andreu Laguarda i el nostre soci Tubal Perales.

Vaig estar 5 anys treballant amb grups de música de tots els estils, anant a molts concerts. Vaig aprendre a produir bolos, a fer dossiers de premsa, comunicació, distribució digital i física de discos… En definitiva, tot allò relacionat amb la indústria musical, però trobava molt a faltar tocar, pujar a un escenari, no vore-ho tot des de baix. Vaig tindre l’immensa fortuna que els meus amics de la facultat Ferran i Edu, decidiren muntar Canta Canalla i em donaren uns mesos per aprendre a tocar un poquet el baix, almenys saber fer tòniques! Ara ja fa tres anys que vam començar l’aventura i hem editat dos discos, Canta Canalla (Autoeditat, 2018) i Revolucions per menuts (Autoeditat, 2019). I amb els dos vam ser finalistes dels Premis Carles Santos de la Música Valenciana! Tocar per a un públic tan exigent com són les xiquetes i els xiquets és molt gratificant i no ho canviaria per res del món!

Concerts-Canta-canalla-febrer 

SAU QUINA NIT 1990

Sau va ser sense dubte el grup de la meua adolescència. Començar a escoltar música “moderna” en la meua llengua (a banda de Llach, Ovidi o Raimon que escoltava ma mare) va ser tota una revelació. En aquest disc està la cançó “Boig per tu” que més tard versionaria Luz Casal en castellà. També incloïa molts altres temes que pense han marcat tota una generació de joves valencians que volíem escoltar música en la nostra llengua.

Perquè us feu una idea Sau va editar onze àlbums entre 1987 i 1998. Poca broma! El grup va acabar tràgicament amb la sobtada mort del seu cantant , Carles Sabater, l’any 1999. Va ser un colp dur per a la música en català, però sense dubte Sau (juntament amb Els Pets, Sopa de Cabra o Lax’n’busto) va deixar una petjada inesborrable en la música en català dels 90.

JOSÉ LUIS CUERDA LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS 1999

Ara que fa poc que ens ha deixat el meravellós Jose Luis Cuerda, em quede amb La lengua de las mariposas (1999). L’he vista un fum de vegades i sempre m’ha emocionat. Cuerda sabia contar la vida i sabia fer pel·lis que marquen, que ensenyen, que deixen empremta, en definitiva, que no s’obliden. La lengua de las mariposas reflecteix la nostra història, la història de tots els mestres que van ser perseguits i assassinats durant la dictadura franquista.

Una història que –salvant les distàncies- es pot extrapolar a l’actualitat ja que els mestres i professors estem sent perseguits per pares que qüestionen la nostra feina, per individus que demanen implantar el pin parental a les escoles. Així mateix, hi ha gent que rebutja la llei de la memòria històrica, que nega l’existència dels afusellaments de republicans, de les fosses comunes. La lengua de las mariposas ens recorda el que passà i, malgrat que a alguns no els interesse, ajuda a conèixer la nostra història per no repetir-la i reivindica allò imprescindible: cal educar en llibertat perquè els xiquets i les xiquetes cresquen siguent persones crítiques, lliures i felices!

MURIEL VILLANUEVA L’ILLA INFINITA 2019

Últimament estic llegint molta literatura juvenil en valencià perquè en tancar el segell discogràfic vaig tornar a la docència. Faig classe de valencià a estudiants de l’ESO i he estat llegint llibres que pogueren interessar els meus estudiants i al mateix temps els ajudaren a aprendre valencià. L’illa infinita és una història preciosa que em va captivar des del primer moment. Conta la història d’una xiqueta i la seua iaia, que en perdre el pis on viuen, es traslladen a l’antiga casa de la família, situada en una illa molt menuda. Allà, la protagonista, Lluna, s’endisarà en el seu passat, coneixerà un xiquet misteriós i una xiqueta pesada, i descobrirà un ésser fantàstic. La història està tan ben escrita i és tan bonica que he de confessar que em va fer plorar. Si teniu fills, no ho dubteu, és el llibre ideal perquè s’aficionen a la lectura.

 coberta-illa-infinita-715x1030