El triumvirat d’Òscar Briz UN DISC, UN LLIBRE, UNA PEL·LÍCULA.

Share Button

Sóc Òscar Briz. Vaig náixer a L’Alcúdia en 1965 i estic tocant a grups o com a solista des dels 16 anys aproximadament. Amb el meu primer grup, C.O.D.A., vam editar una cinta-cassette en el ’84. En aquells temps era l’alternativa “do it yourself” més assequible, així que la compte entre les edicions oficials. Més tard vaig formar part com a autor principal, guitarrista i cantant de Banderas de Mayo, nom sota el que editarem tres elapés des de 1989 a 1992. Posteriorment vaig formar un quartet de power-pop en anglès, The Beat Dealers, amb un parell d’edicions curtes, com la vida del grup.

OSCAR-BRIZ-BEAT-VALENCIA

En 1995 vaig marxar a Austràlia uns anys. Allí prompte entrí a formar part de The Whitlams, amb qui vaig participar en diverses gires i gravar part del que va ser el seu tercer i aclamat àlbum “Eternal Nightcap”, que els va situar entre les bandes de èxit d’aquell continent. En tornar, i a finals de 1999, vaig publicar un primer disc com sota el meu nom. Eixa dinàmica ha continuat fins avui mateix, amb nou àlbums i un parell d’EPs, el darrer “El soroll del nostre pas”, publicat aquesta mateixa setmana. També he composat o participat en altres edicions discogràfiques, amb els consegüents directes, com ara Hotel Paraiso – a duet amb Cristina Blasco- i El Corral de Pepeta.

Així mateix, a banda del meu treball com a compositor he gaudit sempre d’interpretar en directe la molta música que m’agrada, en solitari o amb els nombrosos grups que he format a propòsit: Flypower, Oscar & Lisa, els mateixos Beat Dealers en una segona època, Funkshop, El Cartero Rockero, Els Florentins, Betty Fish & The Sharks i últimament, Planet 8 i That Old Feeling. Abans que músic vaig ser fan, àvid consumidor de cultura pop i el que abans denominàvem contracultura. La primera etapa de la meua adolescència es va desenvolupar en un període especialment fèrtil i divers de la música popular: el final de l’època daurada del rock progressiu, l’ explosió del punk, la new wave i la música disco, el nou folk català i la consagració del reagge com a música universal entre altres, tot plegat amb la “canción ligera” i una societat amb ganes de recuperar el temps perdut de fons.

Aquest dissabte 19 estaré tocant a l’Aperitiver del Tulsa Café a Benimaclet, a les 20.00 hores.

 

TELEVISION MARQUEE MOON 1977

Recorde que aquest disc va aparèixer ací amb una etiqueta afegida a la portada original on es llegia “Punk Rock”. Bé, s’entén que fins i tot Elektra, la companyia que el va editar – coneguda per prendre riscos tot apostant per certs artistes – havia de vendre discos i seguint l’estel del molt mediàtic fenomen Sex Pistols, el punk rock va tindre el seu petit moment comercial. Allò no obstant era una altra cosa. Per començar, el disc està ple a vessar d’afilats solos de guitarra, un tret d’entrada desterrat del vocabulari punk rock. Els èpics duels entre Tom Verlaine i Richard Lloyd derivaven de la època anterior, el cim de la guitarra elèctrica com a instrument identificatori de la cultura rock i el “guitar hero” com a rei del mambo. De fet als crèdits, els dos guitarristes deixen clar el seu interés en especificar qui i quan havia interpretat tal o qual solo. Així que si odies la guitarra com a protagonista principal del so d’un grup, aquest no és el teu disc.

Després hi havien temes llargs o molt llargs, com el que dona nom al disc, on els xics es permetien improvisar amb tota llibertat – de fet el tema en concret va ser gravat d’una presa amb el baterista pensant que allò era només l’escalfament previ, tot i que també sabem que el grup havia assajat el repertori exhaustivament abans d’entrar a l’estudi – amb una secció rítmica, Bill Ficca y Fred Smith, que deixava veure entre altres coses algunes influències jazzístiques, més que res en els seus desenvolupaments. Tant la portada – amb la foto alterada del Robert Mapplethorpe- com el so eren crus però, res d’això convertia Marquee Moon en un disc de punk rock.

Per mi aquest és un disc molt especial, amb una personalitat molt marcada i singular, la dels seus compositors i intèrprets, que junt al concepte de producció de Verlaine i el llegendari Andy Johns en l’enginyeria de so, el fan únic, un genuí pas evolutiu en la història d’aquest gènere. Té arestes i cruesa però també passatges de bellesa i recolliment i és sens dubte, una de les pedres fundacionals del que més tard es va definir com rock alternatiu i més recentment, bé… millor deixem-ho estar! Fascinat com vaig estar per tota l’escena del New York d’eixa època, amb el CBGB com a epicentre, prompte es va convertir en un dels meus discs preferits de sempre, un d’aquells als que sempre hi tornes tot i que hagen passat els anys.

HARRY THOMPSON HACIA LOS CONFINES DEL MUNDO 2005

Harry Thompson, autor d’aquesta novel·la històrica va morir massa prompte però abans va tindre temps de deixar-nos aquest tros d’autèntica literatura, la seua primera novel·la, que malgrat les 750 pàgines he llegit un parell de vegades, cosa que no solc fer amb novel·les. Encara que amb diferencia el més famós dels protagonistes és Charles Darwin, el personatge en qui s’hi centra Thompson és Robert FitzRoy, capitá del vaixell HMS Beagle, el viatge del qual a terres ignotes dona base a la narració. L’amistat que es va forjar entre els dos joves en un principi, amb interessos científics tots dos, va deteriorant-se a mesura que Darwin desenrotlla la teoria que va canviar el món per sempre.

Amb l’avanç del relat, la seua relació es converteix en un reflex del xoc entre el món anterior, amb les seues creences monolítiques i incontestades per segles i un de nou, amb l’adveniment de la ciència per assentar-se definitivament com a sistema de pensament i anàlisi i totes les conseqüències que va tindre, tot plegat sobre un fons històric, excitant i sovint inquietant, com la part que narra el pas per la remota i misteriosa Tierra del Fuego i el contacte amb els seus habitants, els increïbles patagons. A pesar de les seues moltes fites, FitzRoy fou un dels grans perdedors de la historia i a la seua manera, Thompson el reivindica ací com cal. Una majúscula novel·la que diverteix, ensenya i t’atrapa des de principi a fi.

HARRY

OLIVER! CAROL REED 1968

Doncs com dubte que en aquesta secció que algú haurà triat un musical, i d’alguna manera també per reivindicar aquest gènere sovint menystingut, vaig a parlar-vos d’un dels meus favorits, Oliver!, la versió filmada en 1968 de l’obra musical prèvia, dirigida per Carol Reed, que encara que no ho semble pel seu nom, era un home. La coneguda historia de Charles Dickens, amb tota la càrrega emocional i qüestionaments morals sobre la societat dels seus temps, es mostra ací meravellosament ambientada, amb unes cançons i uns personatges inoblidables. El meu favorit personal és el que interpreta Ron Moody com a “Fagin”, l’avar acollidor d’una quadrilla de xiquets pobres, bruts, morts de fam i sense casa a qui envia cada matí a “treballar” als carrers més transitats de Londres.

La seua mà dreta, l’espavilat Artful Dodger, paper interpretat pel aleshores xaval Jack Wild, és un altre dels caràcters memorables en el seu rol d’encarregat d’ensenyar l’innocent Oliver els diferents trucs per tal de furtar i sobreviure al carrer. Però com correspon a l’univers literari dickensià, la trama està plena de secundaris que completen de manera coral la visió que l’autor tenia d’aquella societat obertament classista: el terrible i violent Bill Sykes – el famós actor Oliver Reed, nebot del director- o Harry Seacomb en el seu paper de Mr. Bumble, o el jutge buidaampolles que interpreta Hugh Griffith… Les cançons no obstant són la salsa de tot musical que valga res. Les seues lletres desenvolupen parts essencials del guió, per això és tant important entendre-les. Els millors musicals són pel·lícules que hem vist a casa repetidament, així que números com “Food, Glorious Food” , “Consider Yourself” “You’ve got to pick a pocket or two” o “Where is love?” fa temps que formen part de la nostra història.