fbpx

Émbolo: “Si ets conscient de tot el recorregut que ha fet la música et perds menys coses”

por | 7 noviembre 2019 | Entrevistas

Émbolo (format per Katango, Líbrida i Biano) es defineix com una “olla a pressió on bullen notes de música urbana i perifèrica”. Ens conviden a fer un viatge sonor a través del trap, la tradició afro i les polirítmies des d’una actitud punk i intensitat de bakala. Des de finals del mes de setembre estan llançant al seu canal de YouTube els vídeoaltars (tal i com anomenen els videoclips de les seues cançons) del seu nou disc Claraboya del Universo que publicaran pròximament. Durant els mesos d’octubre i novembre Émbolo ha presentat el seu treball a llocs com el Mur Festival de Mallorca o a la Sala Apolo de Barcelona, entre altres sales. Aquesta primera gira del grup clourà amb concerts a la Fira Trovam a Castelló, el proper 8 de novembre, i a la Sala Independence de Madrid, el 30 de novembre. Parlem amb Biano (productor i creador de l’electrònica dels seus temes) sobre el projecte, sobre la seua inspiració en el famós compositor nord-americà Steve Reich i molt més.

embolo Foto: Francesc Planes

 

L’actual Émbolo és una evolució d’un projecte inicial, sota el mateix nom i amb les mateixes senyes d’identitat, format per Katango i Doble C. Quina és la teua definició d’Émbolo? Què hi aporteu de nou Biano i Líbrida?
Émbolo va començar el febrer de 2015 amb Katango i Doble C que es coneixien de l’escena del jazz de Tarragona. Són molt bons músics els dos. Doble C feia les bases electròniques però és cantaor flamenc, i ha treballat tota la vida en eixe àmbit amb la intenció de fer recerca i fusionar-lo amb músiques més modernes. Katango és percussionista i cantant de hip-hop i ha investigat molt les músiques africanes, ha estudiat al Senegal, al Brasil i a Cub, ha format part de grups de hardcore i, últimament, ha treballat com bateria de jazz. Els dos es van trobar quan el trap començava a ser un gènere incipient i començaren a crear a partir del trap americà cercant un llenguatge propi sense vindre directament d’eixe món. Els temes que feien als inicis estaven molt centrats en el trap, que és un gènere que beu molt del bling-bling i del gangsta rap, i del món de la ostentació de les classes populars en un context polític molt subversiu.

Jo vaig començar a col·laborar amb Katango, arran de la paternitat de Doble C i la connexió entre ambdós va ser brutal tendint molt cap a l’experimentació, cap a un segon nivell de treball. A una base molt bona que era el primer Émbolo, hi vam afegir un punt d’experimentació sonora: fent recerca a partir de les polirítmies d’Steve Reich i l’afrotrap, tractant de pensar més les lletres i dotant de coherència a tot el discurs. I Líbrida s’hi ha afegit una vegada ja estava gravat el disc. Abans comptàvem amb Elisa Rues, que és la cantant que participa en alguns temes. Ella és qui ha gravat el disc i n’estem molt contents amb el resultat. Líbrida està fent els directes de la gira i gravarà les cançons del següent disc en el què ja estem treballant.

La teua trajectòria es defineix a través de tres grups: Orxata, ESOC i Émbolo. Tots tres tenen les seues peculiaritats però la cerca d’innovacions sonores i artístiques ha estat la base comuna. Podríem afirmar que has traçat una mena de línia d’intensitat, in crescendo, des d’Orxata, passant per ESOC fins a Émbolo?
El més macarra o experimental que he fet ha sigut amb ESOC, perquè no tenim ni cançons, és pura improvisació, no té cap finalitat mainstream. Orxata o Émbolo sí que persegueixen crear un llenguatge més popular, amb l’objectiu de que qualsevol persona, amb o sense coneixements previs de fromats experimentals, puga fer seu el missatge. Amb Émbolo intentem que l’experimentació entre dins d’una estètica més propera al gran públic. En eixe sentit, crec que té una vessant semblant a Orxata, tot i que crec que l’esperit és molt diferent. Orxata era molt més ballable i era diferent a nivell de discurs polític, hi intentàvem experimentar a molts nivells. Amb Émbolo l’experimentació és bàsicament a nivell sonor.

Émbolo i Claraboya del Universo són projectes amb clara vocació col·lectiva. En aquest primer treball discogràfic heu col·laborat amb artistes com Elisa Rues, Maria Arnal, Luize Sagna, Héctor Arnau o companys d’Orxata com Pa Lao o Neus Berenguer. També compteu amb importants col·laboracions com l’il·lustrador Elías Taño, el director audiovisual Xaime Fandiño o el director de fotografia Marc Gonzalo. Tenint present aquesta nòmina de col·laboradors, podem dir que construïu el relat del grup des de lo col·lectiu?
La qüestió de la col·laboració en Orxata estava molt present perquè, per exemple, fèiem lletres col·lectives i potser Émbolo no va tant en aquesta línia, però al final també comptem amb la participació de col·legues. Tenim la sort d’estar envoltats de grans professionals, com en el cas de Maria Arnal o Marc Gonzalo, però també hem obert la participació a gent molt propera com és el cas de dues amigues occitanes, que tenen un grup molt potent que s’anomena Cocanha i que també hi participen. El mateix va passar amb Pa Lao, que va fer la seua primera aparició en el món musical, des de la fi d’Orxata, en el disc d’Émbolo. En definitiva, hem tingut la sort de poder sumar amics al projecte, que són molt cracs professionalment, i que ens van proposar treballar junts. Maria Arnal, per exemple, ens va dir que volia col·laborar en la cançó Wota. La va escoltar i li va agradar tant que va escriure ella mateixa la lletra estant a Grècia en aquell moment! Es va autogravar, ens va enviar dotze pistes de veus i vam fer nosaltres el muntatge.

En la concepció sonora de Claraboya del Universo, Steve Reich, compositor americà (viu!), que la dictadura de la categorització ha emmarcat en el minimalisme, però que podríem entendre com un creador polièdric, ha estat nuclear. La influència de Reich la podem trobar a temes com Bròquil, Wota, Gonorrea i Bendito on les bases rítmiques i la simplificació melòdica són elements fonamentals en la construcció dels temes. Explica’ns: com ha sigut el procés creatiu i com han influït les creacions de Reich en el disc?
Émbolo venia d’una estètica molt trap i no volíem abandonar-la però tampoc volíem emmarcar-nos en els seus cànons. De fet, potser Fuego és la que respecta més els fonaments del trap però la resta fuig completament de les normes i qualsevol trapero es tiraria les mans al damunt si l’escoltara.

Escoltem molta electrònica, molta música africana i mentre fèiem el disc teníem molt present la música d’Steve Reich. De tota l’escolta que vàrem fer ens varem quedar amb certs aspectes : els patrons malinkes, l’estètica sonora de l’electrònica, la forma de cantar el trap i , per suposat, els patrons rítmics d’Steve Reich. El que hem fet és agafar patrons rítmics que ens agradaven de Reich i intentar conjugar cada element amb elements típics del trap. El que més ens interessa de Reich és tindre l’habilitat de fer patrons polirítmics que, de vegades, no ho semblen massa, i utilitzar-los de manera que no xocaren a nivell sonor en excés i que hi permeteren la inserció d’una cançó trap per tractar d’evitar la desconnexió de l’oient.

L’eclosió de fenòmens com el de Rosalia o El Niño de Elche, a diferents nivells, han despertat l’atenció dels nostres mitjans de comunicació sobre el concepte d’apropiació cultural, encara que és un terme propi dels debats sobre el postcol·lonialisme nordamericà dels anys vuitanta del segle XX. Concebeu Émbolo com un projecte basat en l’apropiació cultural?
El tema de l’apropiació cultural és un “temazo” i evidentment el trap té com a origen les poblacions negres afroamericanes i la música que fem nosaltres beu d’allí, però és que el mateix Steve Reich també es va apropiar de molts dels ritmes d’altres cultures, de fet podriem dir que ell era el mestre de l’apropiació cultural. Crec que agafar elements d’altres cultures i fer-los teus forma part de la música, és molt difícil hui en dia trobar músiques completament pures. El tema no és tant basar-se en altres músiques sinó fer-ho sense tindre un respecte a la cultura d’on ve o no citar les fonts d’inspiració. El que ocorre moltes voltes amb la música creada a Europa, bé siga partint de la música jamaicana o bé siga prenent com a referència el hip-hop, per exemple, és que es produeix eixe tipus de música però el punt de partida mai és la música feta a Jamaica. Els productors parteixen de creacions fetes a Anglaterra, que han passat per molts filtres i no van a la font. Si ets conscient de tot el recorregut que ha fet la música et perds menys coses.

També és propi del minimalisme, i gairebé de tots els moviments musicals de la segona meitat del segle XX, la utilització d’instruments, ritmes i estructures polimòrfiques d’altres cultures. Amb Orxata ja ho fèieu, de fet Katango tocava el balàfon -un instrument propi de les comunitats senufo de Mali, Burkina Faso i Costa d’Ivori- a la mítica Orgasme.
A Senegal hi ha balàfons afinats amb el sistema temperat occidental i hi ha els què estan afinats a la manera pròpia d’allà, afinats d’oïda. Cada família de balafonistes ho fa d’una manera diferent. És com abans de J.S. Bach quan cada compositor partia d’un sistema d’afinació pròpia. No tenen una lògica d’afinació que puguem entendre. De la tradició africana volíem mantindre el patró, el groove i l’afinació.
A Bendito també apareix el balàfon amb afinació pròpia combinat amb un groove africà i hi afegim un sampler que vaig gravar a la selva amazònica tocant un tronc de manera aleatòria. Aquesta gravació l’hem inserit a l’inici de la cançó junt a un loop a temps del balàfon i amb un charles. D’aquesta manera es van creant unes figures rítmiques que van a temps i a destemps amb l’afinació d’un tronc de la selva i esdevenen la base sonora de la cançó.

Steve Reich als anys seixanta va dir: “Schoenberg ofereix un retrat musical molt honest del seu temps. Li mostre els meus respectes, però no vull escriure com ell”. Podríem traslladar a Émbolo aquesta manera de presentar respecte a un referent com va ser Reich, però des d’una rebel·lia quasi insolent? Intenteu desmarcar-vos de les tendències mainstream del nostre temps?
Totes les referències que tenim les respectem moltíssim i no les prenem per a burlar-nos d’elles, però no ens sentim representats en cap entorn concret. El nostre projecte és insolent perquè eixos llocs són dissonants amb nosaltres com també és insolent amb l’opinió que tenim de la societat i amb la forma de fer música en general. Fem música pop, comercial, però la música pop de hui en dia ens crea molt de rebuig. Tenim una estètica pop perquè utilitzem l’autotune i fem trap, però realment sent conscients de la trampa que hi ha darrere o com de ridícul pot semblar-ho tot. Els missatges de les cançons també tracten de posar de relleu allò que ens sembla ridícul o insultant de la societat que ens envolta.

Les lletres d’Émbolo són valentes, tenen un marcat contingut de protesta i posicionament social i polític. Als vostres temes parleu de gentrificació, canvi climàtic, control policial, les formes de consum i inclús religió.
Les lletres d’Orxata eren més clares. Sabíem qui érem nosaltres, contra qui anàvem i qui eren els nostres, era un atac frontal. A Émbolo es juga molt més amb l’ambigüitat, si revises un tema com “els modernos” pots veure que els critiquem, al cap i a la fi ho fem parlant d’hàbits en que són també els nostres. Ens incloem en la crítica, parlem de la banalització de la nostra societat. És un concepte molt més buldòzer amb la intenció d’arrasar però emportant-nos, fins i tot a nosaltres per davant. Els missatges d’Émbolo no s’insereixen tant en la militància política sinó en la crítica de una societat precaritzant, des d’un punt de vista punk.

A Émbolo podem trobar semblances amb el que era Orxata. Està molt present el segell Biano, no només a nivell musical i de missatge, sinó també alhora d’entendre la indústria musical. Sou un grup que viu a les voreres de la indústria tal com ha estat entesa tradicionalment. Com enteneu el negoci musical?
Entre Orxata i Émbolo hi ha una diferència clara de període: són moments històrics diferents, en els què hem viscut un canvi de paradigma. Al projecte d’Orxata el concepte de col·lectivitat era el leitmotiv, perquè hi havia una comunitat creada de milers de seguidors i el projecte va eclosionar en el moment de les wikis, de la cultura lliure, d’internet obert, de l’ebullició de les xarxes socials i on hi trobàvem claims com “som el 99%” o “tots som un”. Autoproduíem els nostres discs, treballàvem amb llicències lliures, no teníem discogràfica, distribuíem la música a través de xarxes P2P i no ho fèiem a través de les principals plataformes de distribució com YouTube o Spotify. Tot va funcionar molt bé amb eixe model basat en la cultura oberta però no se li ha donat continuïtat. Ha desaparegut Orxata i ningú ha pres el relleu de treballar així. Amb Émbolo venim del desencant d’eixe model.

El cert és que han canviat les formes de consum. Quedar-se ancorat en eixe model ho veiem com viure en una batalla, de moment, perduda. Émbolo és una replegada semblant a quan el 15M va tornar al barri a construir des de baix i, per treballar des d’una lògica més col·laborativa i en comunitat però dins dels nous marcs. Hem cedit en la batalla d’evitar que el projecte estiga present a les principals plataformes de distribució, de manera que podeu trobar la nostra música a YouTube i aviat estarà a Spotify. A nivell de gestió produïm amb Poni de Troia, que és el nostre segell propi i productora de projectes i de management autogestionada.

En alguna ocasió hem comentat que amb Orxata vos semblava que el públic dels concerts no envellia perquè s’anava renovant, sempre era molt jove i no anava en paral·lel a l’edat del grup. Com ho valores? A quin públic s’adreça Émbolo?
En Orxata passava que conforme la gent es feia major no anaven tant de concert. Amb Émbolo tenim molts seguidors de més de trenta anys que abans escoltaven indie o hip-hop i ara volen fer-se els moderns escoltant trap. És una incògnita com serà el nostre públic! En aquesta primera gira tampoc ens podem fer una idea clara del que serà el públic. Encara hem de crear comunitat al voltant del projecte, veurem.

El compositor i pianista nordamericà Thelonious Monk, un dels referents del jazz en l’època de Reich, va escriure: “toques el què tu vols i deixes que el públic prenga el que tu estàs fent, encara que això puga portar-los quinze o vint anys”. Vos va passar això amb Orxata? Penseu que tot el que voleu traslladar “ho pren el públic”?
La música que és mainstream ara és la música que jo punxava fa deu o quinze anys. Tota aquesta música urbana afroamericana i llatinoamericana que ara escoltem la vam utilitzar en Orxata i en aquell moment no era majoritària i hui en dia és el que escolten tots els xavals. Sí que és cert que algunes tendències acaben convertint-se al llarg dels anys en referents però no tota la música és així d’assimilable. Per exemple, el que fem a ESOC, crec que mai serà assimilable ni em preocupa que no ho siga. També hi ha productes que triomfen i al cap de deu anys tothom s’ha oblidat d’ells. Depén de qui eres, de què faces i quins objectius tingues. No sé com serà concebut Émbolo en quinze anys, tampoc crec que siguem tant transgressors i ni que fem res de l’altre món! Estem molt orgullosos del que estem fent i l’objectiu principal és que arribe a qui haja d’arribar. No aspirem a entrar en una multinacional ni a omplir estadis, però entre no eixir de casa i omplir un estadi qualsevol punt entremig és bo.

El disc és una producció de Poni de Troia, la presència d’un poni de joguet als vídeos té a veure amb la productora o té cap altre missatge?
Hi ha un poni que va en patinet! És realment un poni de Troia! I és cert que està present a tots els vídeos encara que de vegades és més difícil trobar-lo. Estem molt orgullosos dels vídeos que hem fet. Teníem molt clar que volíem fer tota la difusió del disc a través de videoclips de cada tema, però no teníem pressupost ni per a un i havíem de fer-ne deu més. Vam decidir fer un bodegó per a cada cançó partint del concepte d’altar i lligar cada ambient a través del poni com a element comú. Marc Gonzalo ens va dir que volia col·laborar en un videoclip nostre i en lloc de participar en un, en va dirigir deu basats només en un únic plànol per vídeo! Són videoclips fets amb baix pressupost però amb molts recursos aportats per nosaltres.

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest