Gener: “La nostra feina no és estar en zones de seguretat” DISSABTE 19 DE GENER. SALA MOON

Share Button

Aconseguint la complicadísima tasca d’al menys igualar les cotes d’excelència del seu segon treball llarg, el fantàstic Oh, Germanes! (Mesdemil, 2016), la banda que integren Carles Chiner, Pasqual Rodrigo, Vicent Todolí, Enric Alepuz i César Castillo treu pit amb el també esplèndid Cante el cos elèctric (Riu Sec, 2018), sense dubtes un dels millors discos fets a territori valencià durant l’any que just s’ha acabat. Han tornat a comptar amb la producció de Paco Loco al seu estudi, i el resultat és una mica més heterogeni, canviant la temàtica de la feminitat per la dels desequilibris i la paranoia d’este món hiperconectat. El presenten amb tots el honors a la sala més gran i potser emblemàtica (tot i que amb diferents noms) de la ciutat de València, la Moon, el proper 19 de gener. Parlem amb Carles Chiner.

carles-chiner-beat Foto: Laura Silleras

Una altra vegada, es repeteix fil argumental: en esta ocasió la societat hiperconectada a la que vivim…
Crec que és defecte professional de guionista, tinc tendència a buscar-me límits o fronteres per a poder parlar sobre coses perquè si no, s’em fa tot tan ample que no sé per a on tirar. Posar-me limtacions és la manera de traure-li més rendiment a la realitat. I així com en Oh, Germanes! ens anàvem trobant coses sobre el tema, sobre la marxa, ací sí que teniem clar que anàvem a escriure sobre eixe condicionant des del principi. El material també va decidint quin és el prisma que li dónes. Jo volia fer una sèrie de cançons que parlaren sobre lo que estem vivint en este moment, en un sentit ampli. A nivell humà, com canvien les relacions cara a cara i pantalla a pantalla, i no volia fer un tractat de cap tipus sinó fer cançons que volaren al voltant de d’eixos temes, cadascuna oferint un prisma, per aixó té esta esctrictura collage en que a voltes eres un personatge, a voltes un espectador i a voltes estàs dins de la cançó.

Tot i això, em fa l’efecte que el disc és un poc més heterogeni, que cada cançó és més del seu pare i la seua mare, com si volguèreu reflectir eixa realitat fragmentada que vivim al dia a dia.
Sí, en Oh, Germanes! estava més clar el llenguatge. Era més tancat o més acotat. N’hi havia més guitarres i més distorsió, i això unifica molt. En este cas hem volgut fer lo contrari conscientment, deixar que les cançons volaren cadascuna cap a on deuen volar, i no pensar tant en com deuria sonar el disc sencer. També perquè li venia bé al tema: esta cosa de les xarxes socials d’anar trobant-te coses molt banals al costat d’altres molt importants, actituds molt ofeses al costat d’altres completament desinhibides i indolents… i aixó també ha donat més marge a la producció de Paco (Loco), perqué ell té eixe concepte de treballar en general.

Tenieu clar que treballarieu altra vegada amb Paco Loco?
Sí, voliem repetir el procés de gravar en directe per un costat, i també perquè pensem que és la manera en que les cançons traspuen la energia que tenim en directe. A més confiem molt en la manera que té Paco de jugar, és com un xiquet gran que té sempre moltes ganes de jugar seriosament.

La diversitat de registres també arriba als textos, pàrlant ja de cançons concretes. “Tú vals” descriu molt acuradament esta era del superjo a la que vivim, del ego multiplicat per les xarxes, i ho fa amb una lletra més directa i irònica de l’habitual, cosa que no es presentia a Oh, Germanes!…
Completament. Eixa cançó és potser l’exemple més clar, però en general crec que n’hi ha més ironia i més autorreflexió. Ens hem permés parlar en un llenguatge més planer i més oral. El tema ho demanava. Volia que la crítica que poguera eixir cap al món que vivim no fòra dogmàtica, que fòra més una autoanàlisi de qué em passa a mi. Que tinguera un punt de constructivitat. Sense enemics en qui focalitzar les teues pròpies debilitats.

Sentíeu responsabilitat extra per la molt bona acollida d’Oh, Germanes (2016)?
Influeix en la part prèvia, quan estàs projectant quin serà el següent pas. Potser en eixe moment n’hi haja por a no estar a l’alçada, però intentem deixar aixó de banda, deixar-nos dur i gaudir del procés, perqué al final els músics no podem permetren’s estar en zones de seguretat. La nostra feina no és eixa. És anar ampliant el nostre llenguatge, eixamplant les nostres fronteres, contagiar-te per coses de fora. I jo crec que en este disc hem fet un passet en eixa direcció. És un disc no molt diferent, però que sí camina cap a altres llocs que ens venen bé, com l’humor o la ironia. Hem rebaixat el tó del discurs.

En “El riu que no torna”, cantes al voltant d’“un banquer que s’ha obert al pit un forat”. Em recorda al protagonista de “El cel de les Illes Caimàn”, de Senior i el Cor Brutal, un empresari o banquer encanonat pels seus empleats…
Alguna cosa n’hi haurà en el subconscient, però esta cançó parla concretament de Miguel Blesa. En el moment que estàvem component-la feia com dos o tres mesos que s’havia tret un tir al pit. I és una reflexió sobre la llibertat. Tothom és lliure de triar el seu camí en la vida, peró el karma està ahí. La llibertat és responsabilitat, i al remat, que persegueixes cegament els diners o la fama, no necessariament et condueix a aixó, sino que et pot dur a acabar pegant-te un tret en el pit.

La dualitat que retrates en “M’agrada, no m’agrada”, em recorda a esta necessitat que sembla que tenim per a posicionar-nos a favor o en contra de tot, sense matissos. Te flipa Rosalía, per exemple, o la odies. Sense mitges tintes. Creus que les xarxes en certa mena ens empobreixen intel·lectualment?
Está passant tal i com dius, i és un problema nostre. Perquè quan se fa esta reflexió el problema és sempre de la modernitat. De les màquines, dels algoritmes, de les cookies, sempre és dels altres. Igual el problema és nostre. De fet hi han estudis que venen dient que amb les xarxes ens enroquem en la nostra opinió, i difícilment cedim a una opinió aliena, perquè s’ha convertit en la entradeta de ta casa: deixes entrar a qui vols, i a qui no el bloquejes. I quan algú té un argument que desbanca lo teu, vas corrent a wikipedia, per a semblar que ho saps tot, obviant que l’altra persona també té wikipedia en sa casa. I així no s’avança. Empobreix els discursos.

“Captiveri” sembla la més soul en sentit clàssic que heu fet mai, sense artificis. Inclús “Cante el cos elèctric” també aniria per ahí. Ho creus?
Sí, i quan les treballàvem vam ser conscients que no necessitaven artificis. En la primera n’hi havia la temptació de ficar-li textures més psicodèliques, peró funcionava fent-la molt pura, com si fòra en directe. Els seus cors estàn, a més, gravats tots amb el mateix micro. I amb la segona ens adonàvem que als assajos voliem fer-la molt xicoteta, amarrant la energia i intentant no deixar-nos endur per una cosa que ens passa sovint, que som molt energètics, i a voltes tendim a imprimir més força de la que cal. Segurament en directe guanye en força, siga més dura. Ens agrada amarrar la energia perquè pensem que la experiència del viatge en un disc ha de ser diferent al directe.

El final inesperadament electrònic de “Penjats d’un núvol” em sembla una de las grans sorpreses, potser el més clar punt de fuga respecte al que havieu fet fins ara…
Va nàixer de Sant Juníper, el capítol de la darrera temporada de la sèrie Black Mirror, però el detonant va ser una sèrie de documentals que presentava Iñaki Gabilondo per a CCN+, que es deia Cuando ya no esté, en que entrevistaven a gent que està definint el món de demà amb projectes hipertecnològics. A un d’ells eixia un senyor que treballava en Cambridge en projectes per a Google, i deia que en quaranta anys haurem guanyat a la mort. I que serà molt difícil morir, tret de que et caiga un piano al cap. La regeneració cel·lular s’està estudiant ja, amb molts diners ahí, el tema de la descàrrega de records està molt en bragues però també s’està invertint… aleshores és una cosa que fa 150 anys ens semblava molt descabellada però ara no és gens impensable que hi haja una imatge digital teua en bucle, com en la novela de Bioy Casares, La invención de Morel (1940).

De fet, a un altre capítol de la darrera temporada de Black Mirror es veu alló de la imatge digital de les persones ficades a dins d’una cadeneta, com esclaus eterns…
Sí, el de Black Museum, exacte. És brutal. Va un poc de tot aixó. I volia arribar a eixe clímax electrònic perqué li va a la perfecció al tema de que parlem: anar descarregant les nostres vivències en eixe entorn digital, també des de la por d’un èsser humà que ha vingut d’un ventre, que vol estar calentet, i de voler ser una persona física. La cançó té un punt d’ironia peró és melangiosa, no vol fer un juí. Parla des d’una por sincera.

La primera cançó del disc,“Sóc l’animal persona”, és l’unica que ja vau tocar al Palau de la Música de València al concert aquell de fa un any, amb col·laboracions femenines. La vau posar just al principi perquè era potser diferent a la resta, d’una fornada anterior?
Era de les primeres, sí. Jo és que tinc una mania amb les primeres cançons, de fet la primera i la última cançó sempre és lo primer que sé abans de fer cada àlbum. Ja passava en Oh, Germanes!, en que justament “Vudú contra els senyors de la guerra” era la cançó més diferent, perquè tenia blues però la resta del disc tenia poc de blues, però feia de pont per a l’oient entre el disc i l’anterior. Doncs ara l’intenció era la mateixa: una primera cançó que d’entrada és una declaració d’intencions sobre el discurs: no oblidem que som animals, i que tot i que en la nostra natura habita el desig de destruir-nos i fer bombes atòmiques, no hem de fixar-nos només en aixó, sinó també en construir ferramentes meravelloses de comunicació, que moltes voltes juguen en contra de nosaltres. I també és una cançó que vol ser un pont entre la distorsió del disc anterior i la suavitat general que té este disc.

El missatge final, però, és esperançat, perqué el tancament de l’àlbum amb “Millor persona” és obertament sentimental, sense ironies ni cinisme…

Sí, és la més emocional, segurament, i està escrita pel fet de dur-se per la emoció i no tindre por a sonar un poc cursi. Si algú pensa que ho és, no m’importa. Traspua eixa tendresa. I al remat parla d’intentar començar de nou, de voler tindre un fill altra volta, o al menys sentir que pots tornar a ser pare i que la vida pot valdre la pena, perquè la paternitat et remodela el cap i et fa reviure coses de la infantesa, amb la emoció del joc i amb moltes coses que anem oblidant. Volia transmetre aixó. Hi ha uns segons de silenci per a reivindicar alló de respirar, apagar les xarxes, mirar-mos a la cara i notar la calentor del cossos.

Vos heu animat directament a crear el vostre segell, Riu Sec. Heu perdut la fe en les discogràfiques convencionals?
La nostra experiència ens diu que per ahí no hi ha un camí que recòrrer. Tant de bo m’equivoque, no ja per nosaltres sinó pels altres. Hem arribat a un moment que la indústria discogràfica està en crisi total. Fa quinze anys, a les discogràfiques més o menys grans no els molestava invertir en una banda, perquè sabien que podien traure alguna cosa. Hui en dIa ja no passa. Només inverteixen quan el pastís ja està fet, en una zona de seguretat total. De manera que viuen la crisi, però la viuen molt menys que els músics. Després d’uns mesos buscant, ens vam adonar que entràvem en una espiral de gent que ni et contesta a un e-mail, cosa que no sóc capaç d’entendre, i aixó no podia definir el nostre calendari. Vam obrir el segell per a fer les coses bé, peró volem també que tinga una estructura legal que puga defensar aixó, i sobre tot gestionar els diners que entren i els que ixen d’una manera equànime entre els cinc membres de la banda. Que siga un projecte professional, al que allò que reps al menys compensa la energia que inverteixes. Si no prenem estes decisions, el músics sempre estem amb la carloteta davant del nas. Perquè com mai tens l’oportunitat de saber si aixó pot funcionar realment a un nivell econòmic, de major o menor rendiment… moltes voltes no vols fer-ho per la por al fracàs. No voliem fer cap campanya de finançament, cap verkami, perquè no ens abelleix, pensem que no és la manera de que les coses pervisquen, tot i que ho vam fer (posant també diners nostres) al primer disc. Amb tot el respecte per a qui ho faça. S’ha gastat molt eixe procediment, i a voltes es veu com almoina, i preferiem fer-lo d’esta manera.

Sembla que també sou molt selectius ara pel que fa a les presentacions en directe. No n’hi han moltes a banda de la de la sala Moon este 19 de gener a València…
Serem selectius al terreny que tenim més controlat, que és el País Valencià, i sobre tot València ciutat no volem cremar-la amb massa concerts. I volem buscar aquells llocs fora d’ací en que que se projecte una bona imatge, i no anar a per tot lo que caiga. Perquè també hem comprovat que aixó mina les energies i moltes vegades no és productiu. Fer molts concerts no és necessariament la millor de les solucions per a visibilitzar-te.

gener-grup-kQ1--620x349@abc Foto: Sergio Heads

 

Trackbacks y pingbacks abiertos.