Joe Pask: “Salt és un disc fet com a teràpia, cançons escrites des del fracàs amb l’única intenció d’aprendre” LA RAMBLETA. DIVENDRES 22 FEBRER

Share Button

Després dels dos primers Eps publicats el 2016: Hang it i A la deriva; Joe Pask fan amb Salt (Autoeditat, 2018), un exercici d’absoluta redempció. Amb un pseudònim darrere del qual s’amaga l’alcoià Josu Miró, el cantautor torna en format banda amb el productor i guitarrista Blai Antoni Vañó, el baixista Andreu Vidal i el bateria Dani Serra, amb un disc d’americana que fa olor de brisa del Mediterrani. Fascinats per la música d’arrel sense llevar l’ull al country, al folk o al rithm&blues, este treball en forma de col·lecció d’himnes a l’amor intemporal, ja els ha donat més d’una alegria, com va ser el Premi Ovidi Montllor a millor disc rock 2018. Parlem amb Josu i Blai abans del pròxim concert de Joe Pask, el 22 de febrer a La Rambleta juntament amb Varry Brava i Mourn.

joe-pask-beat Foto: Nacho Errando

 

Sabem que vosaltres esteu contents amb el disc com a obra, però fins a la data la resposta per part del públic ha sigut positiva? Penseu que al públic li continua arribant un disc sencer mentre la immediatesa (escoltar un single, quedar-te amb un parell de temes) va guanyant terreny?
BLAI: La resposta del públic amb el disc ha estat positiva tot i que la música de tall anglosaxó no té els espais ni visibilitat que té la música amb ritmes africans i jamaicans, però hem tingut millor resposta de l’esperada. Resistim.

Què heu volgut transmetre amb Salt? És un disc de trencaments personals?
JOSU: Salt és un disc fet com a teràpia, cançons escrites des del fracàs amb l’única intenció d’aprendre. Hui en dia ja estem allunyats de les situacions que ens van portar a “parir” Salt, però seguim amb la mateixa idea: que el fracàs forma part de l’ésser humà, contràriament al que ens ven la dialèctica neoliberal.

Les vostres influències musicals estan clares però supose que el fet de ser d’Alcoi a l’hora de confeccionar les lletres influïx. Pense en Ovidi Montllor, Manel Rodríguez Castelló, Joan Valls, i al disc musiqueu un poema de Joan Salvat-Papasseit. Quin pes té la literatura en vosaltres?
JOSU: Alcoi ens dóna un marc de decadència que sí, inspira molt. És més l’espai, que no els personatges. No ens fixem en poetes en concret, però a posteriori sí que podem trobar semblances. La de Joan Salvat-Papasseit va quedar molt bonica, però és que la seua poesia és un caramel..

Al primer EP, Hang It, encara Josu cantava en anglés. No obstant la llengua, l’estil ja estava ací: folk d’arrel nord-americana. D’on ve esta passió per la música ianqui?
JOSU: Sempre m’ha fascinat la música d’arrel, d’allà on fora. Però amb els ianquis em passa que és un país on s’han mesclat cultures molt estranyes, instruments diversos i personatges diferents, i tot allò ha fet un còctel que em fascina.

De l’anglés al valencià, de l’acústic a l’elèctric. Joe Pask és un projecte en constant mutació, o ja heu arribat al punt que volíeu arribar des d’un primer moment?
BLAI: Hang it era un disc molt diferent, més clàssic. A la deriva és més “Dylanesc” i Salt és més powerpop dels 90’s. Al final el que està clar que depenent de les persones que formen la banda i posen el cor, l’estil va mutant en una cosa o altra. Segurament el segon disc vaja per altre lloc.

El disc comença amb la cançó Pròleg, i s’acomiada amb el tema Epíleg. Vol dir això que ens trobem amb una història que es desenvolupa al llarg de tot el disc?
JOSU: La temàtica és la mateixa en tot el disc, per tant era lògic que tinguera continuïtat amb A la deriva. Són cançons d’una mateixa època però refetes en moments diferents.

A banda del vostre vessant més intimista, a la cançó “El final del nostre món”, cançó no inclosa al disc però que podem trobar al vostre bandcamp, trobem una forta càrrega de crítica social. Versos com “No veus que el món està malalt?, masclisme, feixisme i capital; el final del nostre món està ahí al caure”, són més necessaris que mai?
JOSU: Aquella cançó és una versió del Billy Bragg. La vaig fer com qui fa una cançó de conya i va quedar francament crua, que és com a mi m’agraden les cançons, i més parlant del que parla. M’agrada la gent que fa lletres polítiques, però no m’agrada la gent que utilitza les mateixes paraules en totes les cançons, i és una cosa que passa molt als grups que fan lletres polítiques. Per això em resulta tan complicat fer aquest tipus de lletres. De tota manera considere que fa falta parlar de política, i jo com no ho puc fer mitjançant les cançons, se’m pot preguntar el que siga.

Per últim, com es planteja el 2019? Concerts en ment a banda del 22 de febrer a La Rambleta?
BLAI: Doncs seguirem rodant el nostre Salt i tenim ja unes quantes dates tancades com la de la Rambleta amb Mourn, que ens semblen una súper banda, i Varry Brava, o al març que tornarem per fi a Alcoi de la mà de Novembre Elèctric. Tenim unes quantes més que no podem desvetllar i altres que encara estan al forn.