El nostre recorregut cultural d’aquest febrer comença amb La desfeta del rostre – o L’arxiu com a ideologia-Andrés Pachón al centre cultural La Nau de la Universitat de València. Continua amb The Wrong new digital art biennale dedicat íntegrament a l’art digital contemporani al Centre del Carme Cultura Contemporània. Avança amb la visita a Bombas Gens Centre d’Art amb Hiperespai, una mostra que gira entorn de la noció que fa al·lusió a un espai que té més dimensions de les ja conegudes. I, finalitza amb Cas d’estudi. El gabinet secret de Miquel Navarro a l’Institut Valencià d’Art Modern dedicat exclusivament als seus dibuixos, aquarel·les i a xicotetes peces de fang junt amb peces de la seua col·lecció privada.
La desfeta del rostre. Andrés Pachón La Nau
La mostra La desfeta del rostre – o L’arxiu com a ideologia-Andrés Pachón al centre cultural La Nau de la Universitat de València, es construeix al voltant del concepte de biometria, que encara s’utilitza com el sistema de control fronterer més popular. A més a més de reflectir la preocupació per identificar el terrorisme mitjançant els rostres, cosa que ens recorda els esforços pseudocientífics de l’antropometria del segle XIX per identificar i delimitar, ideològicament, l’espai de l’altre, com es pot observar en els retrats compostos de Francis Galton, que oferien la imatge ideal d’un tipus racial, dins dels paràmetres empírics del llenguatge matemàtic i de l’automatisme fotogràfic. Un mètode que Galton va desenvolupar en 1877 per a construir una aparició òptica del tipus criminal, fet que l’ajudaria en els seus estudis d’herència i millorament racial. Encara que, gràcies a una col·laboració amb l’investigador en antropologia Hasan G. López Sanz, s’ha pogut demostrar que el sistema de Galton presenta un error de base que permet qüestionar el sentit comú de raça, és a dir, si les imatges dels retrats compostos s’exposen en un ordre diferent del «normal», els resultats podien canviar. D’aquesta manera, ja no existeix una imatge única i ideal del tipus racial, sinó tantes variacions com es puguen fer amb les fotografies emprades.
Així doncs, la derrota del rostre estableix un diàleg entre els sistemes òptics fisiognòmics del segle XIX i l’actual tecnologia biomètrica fronterera, on la ideologia de l’arxiu fotogràfic, a través de noves tecnologies de visualització i inscripció, continua sent efectiva per a exercir un poder basat en el coneixement dels cossos. Per aquest motiu, per a oferir aquesta comparació, s’ha realitzat un altre programa de seguiment facial que calcula en temps real el diagrama biomètric de cada rostre simulat generat pel primer programa, que detecta les diferències entre els retrats compostos, com si es tractés de l’anàlisi de rostres reals. D’aquesta forma, es pretenen advertir les errades habituals de les tecnologies òptiques i computacionals que són utilitzades per «rostrificar» a l’altre. I desmuntar la idea de l’arxiu col·lapsat promés pel sistema de Galton, tornat a un arxiu de noves i innumerables imatges impossibles de comprendre, que mostren la impossibilitat del tipus, siga criminal o racial.
The Wrong New Digital Art Biennale Centre del Carme
El Centre del Carme alberga l’esdeveniment global The Wrong new digital art biennale amb l’objectiu de nodrir la cultura digital de hui. La seua missió és crear, promoure i impulsar l’art digital contemporani gràcies a la seua visió de futur, ja que aquesta biennal està pensada i organitzada per a arribar a un públic més ampli mitjançant una acció de gran envergadura. Una biennal que reuneix una selecció molt variada de més de 420 obres d’art digitals realitzades per uns 132 artistes internacionals, amb el suport de curadors i institucions distingides provinents de la millor escena de la cultura digital actual. Així doncs, a diferència de les edicions anteriors, aquesta quarta edició de The Wrong se centralitza en un únic espai, on el Centre del Carme s’alça com l’ambaixada principal, és a dir, l’epicentre d’acció des de la qual es presenta i es difon de forma simultània en routers i pantalles de tot el territori valencià gràcies a la col·laboració de més de vint institucions culturals. Sense dubte, una experiència que es podrà gaudir tant en internet com en llocs físics, concretament la part d’internet ocorre en pavellons, espais virtuals seleccionats en qualsevol mitjà accessible en línia on s’exhibeixen les obres d’art seleccionades pels seus comissaris. Mentre que la part física es du a terme en seus, centres, institucions, espais d’art, galeries i espais d’artistes en ciutats arreu del món. Una gran oportunitat per a participar i assistir lliurement a sol un clic de distància.
El director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i del Centre del Carme, José Luis Pérez Pont ha destacat que: «l’art digital és una de les expressions artístiques genuïnes del segle XXI. El món digital ha transformat l’escena artística i la forma de relació entre l’obra i el públic. El repte ara és arribar a tots els públics, eliminant les barreres tant físiques com de comprensió d’una mena d’art que ha obert noves oportunitats per als creadors actuals a través d’internet». Així doncs, des del Consorci de Museus s’està realitzant una gran aposta per a apropar aquesta experiència d’art digital a tota la Comunitat.
Hiperespai Bombas Gens
Bombas Gens Centre d’Art presenta la mostra Hiperespai basada en la noció utilitzada per la física contemporània per fer al·lusió a un espai que té més dimensions de les comunament conegudes. Així doncs, aquesta exposició sorgeix com a resultat de les investigacions sociològiques actuals al voltant dels sentits. Uns estudis que qüestionen alhora l’enumeració clàssica dels cinc sentits i ens diuen que la percepció és molt més extensa i que involucra el cos sencer. Així com atestaven que l’àmbit perceptiu no és només físic sinó, sobretot, cultural, material i polític, i que està determinat pel moviment dels cossos.
Aquesta proposta planteja com la reflexió sobre l’arquitectura està en l’origen de nombroses obres d’art que al mateix temps construeixen espais, a partir d’imaginaris tant perceptius com mentals i afectius. Un concepte que ens ha acompanyat al llarg de la Història de l’Art i que sense dubte han interioritzat les arts visuals, on l’arquitectura, lluny de ser un espai abstracte, esdevé la part fonamental que ens envolta. Així doncs, a l’espai arquitectònic, li devem les nostres projeccions mentals i introjeccions físiques i psíquiques (memòries i accions), ja que mai han perdut en l’art el seu poder originari de protegir el cos.
La reflexió sobre aquest recent sentit estètic de l’espai pot apreciar-se en una sèrie de peces de la col·lecció Per Amor a l’Art que s’han seleccionat i que es podran veure juntes per primera vegada. Peces, totes elles íntimament lligades amb les formes que interactuen directament amb l’entorn i se serveixen del mateix espai per a construir-se. Així doncs conviuran obres d’artistes molt diversos com Carlos Bunga, Pedro Cabrita Reis, Roland Fischer, Ángela de la Cruz, Patricia Gómez i Maria Jesús González, Heimo Zobernig, Fernanda Fragateiro, Teresa Lanceta, Barbara Kasten, Inma Femenía o Irma Blank en el mateix espai.
Cas d’estudi. El gabinet secret de Miquel Navarro IVAM
L’artista valencià Miquel Navarro es conegut per haver format part del grup d’artistes que va renovar el llenguatge de l’escultura a la fi dels anys setanta, no només al territori valencià sinó també al nacional. Unes escultures que s’erigeixen dominants en ciutats però al mateix temps per acollidores i protectores dels seus ciutadans i ciutadanes, és a dir, unes peces que dominen a la part que controlen. Una cosa similar succeeix amb els seus tòtems monumentals: màquines antropomorfes que són alhora deïtats protectores i déus amenaçadors. D’altra banda, podrien dir que la seua obra plàstica resulta més espontània i immediata, responent al que ell mateix ha definit com «el fet de fluir de la vida». Obres que s’organitzen i es presenten com si fos un gabinet secret, típic dels segles XVII i XVIII, que encara queden en alguns museus arqueològics, en el qual els dibuixos, aquarel·les i les xicotetes escultures de fang de Miquel Navarro, conviuen amb màscares africanes, objectes arqueològics i joguets, tots pertanyents a la seua pròpia col·lecció.
Una mostra amb un caràcter molt més íntim on Navarro deixa veure els elements que han constituït els seus objectes fetitxes al llarg de la seua trajectòria -artística i vital-. Així doncs, consta aproximadament d’un centenar de peces, d’entre les quals, seixanta són les obres realitzades per l’artista en contraposició a la resta d’objectes. Una combinació de llum i ombra, de joia i frustració, que alberga un món personal de gran profunditat, evidenciant l’essència del seu esperit artístic. Amb una càrrega autobiogràfica, donat que moltes d’eixes peces giren al voltant del desig que naix de l’impuls sexual, així doncs, s’exhibeixen obres relacionades amb l’erotisme mitjançant els símbols eròtics representats que acompanyen tota la mostra.
L’exposició Cas d’estudi. El gabinet secret de Miquel Navarro es completa amb una imatge inèdita de 1972 a la façana a manera d’una intervenció específica, gràcies al programa IVAM Produeix, on es mostra el paral·lelisme entre les seues imatges de ciutats i el cos humà.
