L’ETNO: Faltar o morir, un recorregut sobre l’absència MUSEU VALENCIÀ D'ETNOLOGIA. 28 OCTUBRE 2020 - 25 ABRIL 2021

Share Button

Sense mortalitat no hi hauria història, ni cultura, ni humanitat. És la consciència de mort el que permet que l’ésser humà desenvolupe la vida. Les cultures són l’expressió d’abordar i tractar aquest fet primordial de l’existència humana. Grans pensadors han afirmat que la història no és més que una crònica del que els humans han fet amb la mort.

ETNO

Faltar o morir indaga en allò que significa la mort per al grup que experimenta la pèrdua d’un dels seus membres, identificant les representacions col·lectives i les pràctiques rituals amb les quals els subjectes li donen sentit, en un projecte propi de l’ETNO” ha explicat el diputat de Cultura, Xavier Rius.

Durant les primeres dècades del s XX la mort estava inscrita en el destí de les persones; era lamentada, però acceptada. Els subjectes faltaven d’un entorn, d’un context. Amb l’arribada de la modernitat, la mort ha sigut desallotjada de les nostres vides, convertida en tabú innomenable, oculta i delegada. Els subjectes moren més física que socialment, reduint la densitat significativa del procés de mort a una expressió estrictament biològica. L’ús de les paraules mai és innocent. Referir-se al procés de mort com faltar o morir representa dos models en conflicte sobre els quals cal reflexionar.

El desenvolupament de la mostra, dissenyada per Eusebio López, i comissariada per Raquel Ferrero i José María Candela, conservadors de l’ETNO. Museu Valencià d’Etnologia, aborda els temes que se citen a continuació amb un plantejament innovador i simbòlic en el qual es mostren al visitant diferents objectes representatius dels diferents moments d’aquest important –tal vegada el més important- ritu de pas: l’anunci i comprovació de la mort, el comiat, el testament, la mortalla del difunt, la vetla, l’enterrament, el record i el dol.

L’exposició finalitza amb la perspectiva actual d’a mort, la seua victimització (si mors és que no et cuides), la tendència a allunyar el dolor i l’aflicció que suposa la pèrdua de sers estimats, i l’optimisme generalitzat que ens obliga a ser feliç coste el que coste, bandejant els sentiments de tristesa o aflicció tan naturals de l’ésser humà.

Aquesta idea queda reflectida en la instal·lació escultòrica de l’exposició «Vacío mnémico. En/desde/hacia» (2017-2020), de Noé Bermejo (2017-2020). Un treball que ens guia cap a la reconciliació amb la nostra naturalesa finita forjat en comunitat i sustentat per l’arquitectura fràgil i infinita de la memòria. La instal·lació és la culminació del work in progress: MEMORIA/RECUERDO/OLVIDO. Un projecte generatiu sobre memòria i identitat —i les seues limitacions i revessos— en el qual l’artista Noé Bermejo treballa des de 2017.

Els fons exposats procedeixen del museu i de donacions particulars i institucionals: Museu Internacional de Tocs Manuals de Campana (MITMAC), José Balbino Rodríguez Díaz, Aureli Domènech, Parròquia de Santa Maria Magdalena Beniopa-Gandia, Museu d’Història de la Medicina i de la Ciència Institut Interuniversitari López Piñero (UVEG), Sergio Baggetto Pérez de las Bacas, Cànem Escola d’Indumentària, Anna Campos Alemany, Xavier Raussell, Germandat de l’Entrada de Jesús a Jerusalem (Beniopa-Gandia),Museo Etnológico de Alpuente, Museu de Ceràmica de l’Alcora, Consuelo Sierra, Toni Rodríguez, Francisco Zanón.

Amb motiu de l’obertura de la mostra el museu té previst desenvolupar un programa educatiu amb materials i treballs que propicien una reflexió sobre la idea de la mort en diferents cursos d’educació primària, secundària i batxillerat.

122679300_3451659201569138_5224860755602036672_o

Temes de la mostra

La cultura com a antídot

L’ésser humà és l’únic ésser viu que sap que ha de morir. Conscient d’això, activa diversitat d’ardits per a difuminar aqueix escàndol insalvable que és la mort. Aquestes evasives no són més que la cultura. La idea, ara i sempre per a totes les societats, ha sigut intentar que la cultura funcione com a antídot per a superar la consciència de la transitorietat de la vida. Transcendir, allunyar o despistar en la mesura que siga possible la idea de mort, són algunes de les seduccions oferides per la cultura. La major part del temps funcionen, però ni sempre, ni mai.

L’absència ritualitzada

Tota forma de vida humana ha elaborat el tracte ofert als difunts. Aquestes pràctiques són rituals. Són mecanismes simbòlics que orienten la interacció entre les persones i alleugereixen enfront d’allò que es transforma.

Faltar és un ritu de transició, un traspàs. En la societat tradicional valenciana els estadis de separació, marge i agregació propis dels ritus de pas estaven tractats en els períodes d’agonia i decés; d’amortallament i vetla; d’enterrament i dol, vinculant en tot moment el cos individual amb el món social i espiritual. Aquests rituals atorgaven als subjectes la percepció de control sobre una situació amenaçadora, generant un entorn de confort davant la mort.

Procés ritual

L’agonia i el decés

Amb la separació comença el procés ritual. La persona en estat agònic va abandonant la condició anterior, esperant el desenllaç. Preparar-se per a traspassar és preparar-se per al comiat, i això incloïa una sèrie d’accions per a resoldre-ho de la millor manera possible: encendre ciris, besar crucifixos, encarregar misses o rebre l’extremaunció, el desig d’estar acompanyat o l’oportunitat d’aconsellar als descendents sobre la casa i les terres. Darrere de totes aquestes pràctiques subjau el desig col·lectiu de ‘bé morir”.

Amortallament. El primer llindar

Produït i verificat l’òbit, l’amortallament s’erigeix com a llindar que vincula la separació amb el marge. L’amortallament uneix l’estadi d’anar separant-se –l’agonia i el decés- amb l’estat *liminal de marge que suposa la vetla. És l’últim moment en el qual es produeix el contacte físic amb el finat.

Nit de vela

La vetla és una teràpia col·lectiva, no sols per als afectats, sinó per a tots els membres del grup. També és un estat intermedi, l’avantsala del més enllà definitiu. El mort ha abandonat l’univers dels mortals, ha perdut les característiques de la seua fase anterior, però encara no ha aconseguit el rang o condició que el definirà. Per això està en estat de marge, de metamorfosi: ja no és el que era, però fins i tot no és allò que serà, no està ni ací ni allí. El marge és el que separa i alhora uneix el món dels vius amb el Més enllà.

Enterrar. Dir adéu

L’enterrament és ja una línia discontínua. La comunitat, que ha sigut present en tot el procés de defunció, comença a allunyar-se. El finat solia ser acompanyat a l’eixida del poble i des d’allí se li donava l’adéu, anant al cementeri sol els homes més íntims. Aquesta entrada a la llar dels morts suposa l’últim adéu al món dels vius.

Agregació. Resos i dol

L’agregació és la fase final del procés de mort. Amb el dol i els resos conclou l’estructura del ritu. Els resos se celebraven a casa del difunt i acudien dones que acompanyaven a la família. El dol durava com a mínim un any. A partir d’ací, depenent del grau de proximitat i de les pautes de la comunitat del difunt, podia canviar la seua duració. Les dones són les que suportaven gran part del pes simbòlic del dol i sobre elles requeia el rigor i el manteniment de les prescripcions.

Atés que les prescripcions durant aquest període solien ser molt estrictes -ni cassoles al forn, ni pastissos per Nadal, ni mones per Pasqua; ni agranar el carrer, ni pintar façanes, ni cobertor al balcó per a la processó; ni al bar, ni al fresc quan entrava la nit, ni a les festes del poble, ni al casino, ni a ballar; finestres i portes entreobertes, tancament, silenci paorós, llaç negre en l’egua i en el porticó-, els familiars precisaven de l’ajuda comunitària per a superar la reclusió. És ara quan més s’observa la solidaritat i la reciprocitat comunal.

Morir hui.

I morirem?

Et moriemur ja no és clar. Ara la mort, horitzó llunyà i definitiu, està fragmentada en un llistat de lluites puntuals contra malalties vàries. Ara certificar una mort natural o per vellesa ja no és possible. Tot decés ha de ser catalogable per la ciència.

Sense consol

Des de la casa al tanatori, fa temps que els vincles comunitaris van començar a desfer-se i a perdre pes. La presència del mort ens incomoda, el llenguatge per a consolar s’ha empobrit. Hem allunyat les qüestions doloroses. Hem allunyat la mort de les nostres vides, no sabem reaccionar davant el dolor aliè ni expressar la nostra pròpia aflicció. Tot ho hem confinat en l’espai del tanatori, en el maquillatge del finat i en el consum de fàrmacs per al dol.

Vida sana, vida tirana

Si mors seràs culpable, per no haver cuidat degudament la teua salud. No menjar greixos, marginar als fumadors, consumir aliments miraculosos, són tasques que redefineixen la insalvabilitat de la mort -davant la qual no podem fer res- com a problemes tangibles i acotables -davant els quals sí que podem fer alguna cosa-: córrer una marató, usar cosmètics que posposen l’envelliment, fer tractaments corporals buscant l’eterna joventut. En definitiva, evitar la mort seria una dels paranys més evidents de la nostra modernitat. Sembla que en el futur no prendrem medicaments sol per a curar malalties, sinó per a mantindre’ns en la flor de la vida (aquells que puguen pagar-los).

Somriu o mor

Vols ser normal o prefereixes ser feliç?; Deixa de queixar-te i allibera’t; L’èxit mitjançant el pensament positiu. L’optimisme exacerbat i obligatori està a l’ordre del dia i el nombre de publicacions sobre pensament positiu així ho acredita. L’assagista Barbara Ehrenreich ha explicat els riscos de l’optimisme com a imperatiu i la manera en la qual aquest eludeix l’esperit crític. Si no tens res agradable que dir, millor no parles. Per tant, de la mort, ni parlar.

Colofó. Ser absència

Enfront de tota evasiva de finitud, en l’alternativa lúcida i actualitzada del bé morir que exigeix l’exploració i l’acceptació de la nostra naturalesa anecdòtica, resisteix una nova/vella espiritualitat intimista, domèstica, familiar, basada en els vincles i els afectes que busca el sentit i la possibilitat de transcendència des de l’amarrament existencial de la memòria. Aquesta ens permet ser en companyia, superposant experiències de vides entrellaçades, donant-nos arrels, context i projecció. Elevant la condició del jo —sense menysprear la individualitat— a la d’un altre i a la del tot. Albirant en el vincle, en la comunitat i en el record la possibilitat de créixer, eternitzar-se, disseminar-se, transcendir.

Rdp-exposición-'Faltar-o-morir'-foto_Abulaila-(3)