fbpx

Miquel Àngel Landete: Els millors anys de la nostra vida

por | 12 marzo 2018 | Entrevistas

Ara com ara, a ningú se li escapa que Miquel Àngel Landete, millor conegut com Senior, ha esdevingut més que un músic per la música feta en valencià. Per la seua capacitat per obrir camins, per la seua implicació amb la realitat social que l’envolta, i per la seua voluntat de trencar esquemes preestablits i intentar, de forma habitual, el més difícil encara.

seniorFoto: Òscar Garrido

Deu anys de piruetes sobre el fil d’aram que trobaran la seua màxima expressió el pròxim 23 de març al Teatre Principal de València amb l’espectacle Deu anys d’amor per les cançons, que servirà tant per a presentar en directe les cançons del seu últim disc, “Valenciana vol. 1”, com per fer una repassada per la història d’un dels grans noms de la història de la música popular valenciana del segle XXI. Senyores i cavallers, primos i primes amb totes i tots vostès, Senior.


Quan vau començar, fa deu anys, la música cantada en valencià es basava majoritàriament en ska, agropunk, o mestissatge balkanic o amb ritmes llatinoamericans. Éreu conscients que, juntament amb grups com El Corredor Polonés o Arthur Caravan, estàveu obrint nous camins?
Quan vam començar la veritat és que no n’érem conscients. Respecte a música anglosaxona cantada en castellà, estaven els grups que anomenes, o Remigi Palmero i Julio Bustamante molt abans, però sí que és veritat que no hi havia massa. La sensació d’estar obrint un camí que estava tancat sí que va anar creixent al llarg del temps quan les promotores ens contractaven per anar als festivals de música en valencià, i veies que allà estaves com un marcià, perquè quasi ningú entenia el que fèiem (rialles). Vam anar prenent consciència a poc a poc.

Déu anys després les coses han canviat, i podem gaudir de grups com Gener o Tardor, que hi han obtingut gran reconeixement per part de crítica i públic. Creus que hem arribat a un moment de veritable normalització, en què la gent ja para més atenció a la qualitat musical que no a la llengua, o encara queda camí per fer en eixe sentit?
La situació encara no està normalitzada, queda camí per fer. Sí que és veritat que a poc a poc s’està avançant, cada vegada hi ha menys restriccions, i ja no et fan la pregunta de “perquè cantes en valencià?”, que abans la feien sempre. Anem en la bona direcció, i l’únic que falta és temps, perquè tot açò s’acabe de normalitzar.

S’ha comés l’error d’identificar la llengua amb un gènere musical?
En un principi, la música en valencià estava contextualitzada, al llarg dels últims vint anys, en una societat i en un govern que no eren els que tenim ara, i sí que estava associada a una mena de resistència, d’orgull amb la llengua i de fer país, amb les quals jo estic totalment a favor. Però clar, estilísticament tampoc és que hi haguera massa ventall. Aleshores, més que a una errada es va deure a les circumstàncies. Potser l’etiqueta “música en valencià” sí que tinguera sentit quan només hi havia un estil, o diversos encara que no es diferenciaven massa, però ara que ja s’ha diversificat tot i hi han més estils, ja no té sentit, almenys a un nivell artístic o musical.

No és la primera vegada que fareu una presentació en un teatre, com ja vau fer al Teatre Micalet en “Gran”, i amb la Sala Russafa en València Califòrnia. Està costum de fer presentacions en espai teatrals, oferint també un espectacle visual, va lligada d’alguna manera al fort component visual de les teues cançons?
Potser, tal vegada per les projeccions que fem de les que s’encarrega la meua xicona, Begonya, encara que després qualsevol pot fer la seua pròpia interpretació de les cançons. Però la raó principal per què ens agrada fer-ho en teatres és per donar-li més al públic que paga per una entrada. Si estàs veient a quatre tíos tocant un una sala que sona regular, doncs ja no pots cobrar els mateixos diners que en un lloc que sona de puta mare, i si a més els dónes més coses com una ambientació escènica, aleshores està més justificat el preu. Les visualitzacions ajuden, però no són el motiu principal.

Els teatres també s’han obert recentment al pop i al rock, com per exemple amb el cicle “Emergents al Palau”. És cada vegada més necessari traure la música dels seus espais tradicionals per apropar-la a un públic més ampli?
Són dos coses diferents. Al Teatre Principal no se’n fan concerts de rock, i eixa era la base de tot: fer un concert on no s’havia fet mai. A la resta del món sí es fan concerts de rock en teatres, però al País Valencià només es solen fer en teatres més xicotets. El Teatre Principal té vuit-centes cinquanta butaques, i estem perdent una sala de concerts de puta mare, i a voltes no venen grups ací perquè no hi han sales de concerts d’eixa capacitat. D’altra banda, l’art no ha de tindre fronteres, i d’igual manera que pots fer concerts en una perruqueria, també es poden fer en un teatre, o pots fer una actuació de teatre en una perruqueria. Aleshores, fer el concert al Teatre Principal també és un intent d’esborrar els límits d’encasellament artístics. Cóm recuperar el públic per als concerts en directe seria objecte d’una anàlisi que en duria una altra entrevista sencera.

“En un principi, la música en valencià estava contextualitzada, al llarg dels últims vint anys, en una societat i en un govern que no eren els que tenim ara, i sí que estava associada a una mena de resistència, d’orgull amb la llengua i de fer país, amb les quals jo estic totalment a favor. Però clar, estilísticament tampoc és que hi haguera massa ventall. Aleshores, més que a una errada es va deure a les circumstàncies. Potser l’etiqueta “música en valencià” sí que tinguera sentit quan només hi havia un estil, o diversos encara que no es diferenciaven massa, però ara que ja s’ha diversificat tot i hi han més estils, ja no té sentit, almenys a un nivell artístic o musical”

Has sigut un músic que mai s’ha amagat a l’hora de denunciar problemes socials que l’envolten, una denúncia que era el nucli central, per exemple, de “València Califòrnia”. Creus que si la gent jove s’ha desconnectat en gran mesura del rock en benefici d’altres estils com el hip-hop es deu en gran mesura a què, de forma majoritària, el rock sembla haver desconnectat de la realitat que l’envolta?
Crec que el rock and roll pot tindre la mateixa vessant reivindicativa que sol tindre el hip-hop. Em venen ara al cap noms com Steve Earle als Estats Units, o Billy Bragg a Europa. Crec que la verdadera dissociació de la joventut amb el rock ve de què la veuen com una música antiga, una música que representa el passat. Una guitarra elèctrica ja no és atractiva per a la gent jove. El rock and roll és una música de digestió lenta, i potser tens en ella massa ingredients per a la gent jove: guitarres, baix, bateria, arranjaments… El hip-hop, el trap, el reggaeton, són músiques d’una digestió més ràpida, jo crec. Les noves generacions van a tope amb les noves tecnologies i els mitjans audiovisuals, i necessiten molta més rapidesa. És molt difícil trobar gent jove que estiga escoltant una hora la música d’un mateix artista, com féiem nosaltres.

Passem ja a “Valenciana. Vol 1”. La diversitat de versions abasta un ampli espectre d’influències. Així trobem versions de mites com Johnny Clash, o Tom Waits; clàssics de l’escena independent com The Jesus & Mary Chain o Cracker; o importants noms de l’escena alternativa del present segle com Devendra Banhart, sense oblidar mirar de cua d’ull el panorama local com en el cas del Grupo de Expertos Solynieve. Era eixa la intenció, disparar en totes les direccions possibles?
No, en absolut. La idea era fer un disc d’alt-country, que eren les versions que teníem més treballades i no ens haguera costat tant. Però quan vam començar a demanar permisos la majoria de cantants d’alt-country que m’encanten no ens van donar el permís. Aleshores, a mesura que ens anaven dient que no, anàvem triant unes altres cançons. La idea original era fet un disc d’Americana en valencià, però el disc que ens ha eixit ha quedat millor que l’original, perquè com tu dius el disc apunta en diverses direccions, èpoques, i estils. Això li confereix al disc un pes que si ens haguérem centrat en un sol estil com l’Americana no haguera tingut.

Heu fet arribar les versions als autors originals, quines reaccions heu rebut en eixe sentit?
Si, de fet, quan vaig signar els contractes de cada cançó em comprometia a enviar la versió definitiva a cada autor. El que passa és que de les dotze cançons, només he contactat directament amb quatre o cinc autors, i amb la resta en les seues editorials, amb molta burocràcia enmig. Totes les reaccions que he rebut han sigut positives. Per exemple, Manu Ferrón estava encantat, i Devendra Banhart em va escriure un mail fa un parell de mesos, dient-nos que estava molt honrat de què l’haguérem versionat.

Este disc sembla que s’haja passat de la indignació al refugi en l’amor. Suposem que les teues filles han sigut clau en eixe canvi, però, deixant a banda el plànol personal, tant han millorat les coses en estos tres anys a l’aspecte social com per deixar aparcada la indignació?
Ha millorat molt, però hem de seguir queixant-nos, perquè encara quedem moltes coses per solucionar. El camí que acabem de començar és molt llarg, i encara queda molt que canviar i molt per millorar. Jo ja no he seguit cantant sobre indignació perquè ja ho havia fet i no volia continuar fent-ho. M’abellia provar altres formes d’expressió. Tampoc estava pensat inicialment que totes les cançons del disc foren cançons d’amor, ha quedat així pel tema de l’atzar i els permisos. Jo volia fer un disc més amable, més lúdic, i és la direcció en què també apuntarà el nostre pròxim disc amb cançons pròpies.

Al canvi de temàtica l’ha acompanyat també una evolució del so, menys agrest i més net i actualitzat que en anteriors ocasions. Aquests dos canvis van de la mà, vas decidir conscientment que una nova temàtica havia d’anar acompanyada per un nou so?
Vaig ser conscient del so abans que de la temàtica. Luis Martínez, el nostre productor, i jo teníem clar que volien provar amb unes altres textures, altres sons. Jo intente no repetir-me, i teníem clar que volíem una evolució cap al so que ha tingut este disc, i que serà més obvi i més exagerat en el nostre pròxim disc de cançons pròpies. Ha sigut més una evolució en el nostre so més que un canvi.

Vas començar a escriure per tal de fugir de la renegror, com tu la descrius, però ara traus un disc que gira al voltant de l’amor, i vius un moment de dolçor en l’aspecte personal. Com veus que han evolucionat les cançons de Senior al llarg del temps?
Bona pregunta… a mi m’agradaria pensar humilment que són millors que quan vam començar, però això no se sap mai. Quan fas una cançó tens una percepció des de dins completament diferent de la que pot tindre la gent que l’escolta des de fora. M’agrada pensar que ara estic utilitzant menys recursos per explicar més coses, que al cap i a la fi és del que es tracta quan fas cançons.

El concert del dia 23 és, oficialment, el de la presentació en directe d’este “Valenciana. Vol 1”, encara que també s’anomena Deu anys d’amor per les cançons. Vol dir això que també repassareu la resta de la vostra trajectòria?
Per descomptat, estem preparant un repertori prou llarg. Estaran les dotze cançons del disc, i probablement altres dotze que faran un repàs de la resta de la nostra trajectòria, perquè en deu anys “hemos hecho cosas”, com deia Nueva Vulcano. Tinc curiositat per comprovar com percebrà el públic les versions barrejades amb les nostres cançons.

També formes part del SIMUV, el sindicat de músics valencians nascut recentment. Sabent que heu mantingut contactes amb altres sindicats de la resta de l’estat, la situació dels músics valencians presenta alguna particularitat, o és la mateixa que els de la resta de l’estat?
A grans trets, la situació és la mateixa. Ací tenim les nostres precarietats derivades dels vint-i-cinc anys del govern anterior, a nivell, administratiu, burocràtic i d’infraestructura, encara que molts dels problemes que patim ací també els pateixen a Madrid o Barcelona. A l’estat espanyol la figura del músic està tan menyspreada i infravalorada que la problemàtica és transversal.

Es troba estesa de forma general que la música és un hobby, no un treball, i que el músic toca els caps de setmana per diversió, mentre que el cap de setmana ha de treballar en una altra cosa per tal de viure. Com es pot canviar esta mentalitat?
Crec que la solució està en l’educació. S’ha d’educar musicalment en l’escola, en els instituts, en la universitat i en les escoles d’adults. Quan els xiquets xicotets estan en la guarderia ensenyant-los el llibret amb què els expliquen que és un metge, un bomber o una policia, també hi haurien d’aparéixer les figures del músic o de l’actor. Si no eduquem a les xiquetes i xiquets no només en l’escola, sinó també en casa, perquè sàpien que de majors poden ser músiques i músics professionals, no canviarà mai res.

Quins passos us esteu plantejant des del sindicat, a curt i mitjà termini, per tal d’aconseguir que els músics puguen viure de la seua música?
El nostre principal objectiu és el tema de la contractació. Nosaltres apostem perquè la promotora done d’alta i de baixa als músics en la Seguretat Social cada vegada que pujen a un escenari. Hi ha un epígraf en la llei general d’artistes en eixe sentit, que ningú aplica perquè no s’ha aplicat mai. A més hi han altres objectius com el d’augmentar la visibilitat de la dona tant dalt de l’escenari com a la resta de la indústria musical o que es millore la llei d’espectacles perquè més sales puguen fer concerts. Però l’objectiu principal i més obvi seria tractar de dignificar la professió.

Per últim, si fa deu anys, quan et vas pujar a un escenari per tal de cantar per primera vegada les teues cançons com a Senior, t’hagueres imaginat que un dia estaries tocant al Principal?
Que va, en la vida! Açò és un somni fet realitat. No m’haguera imaginat tocar ni al Principal, ni a festivals als quals havia anat de públic, ni haver anat a Uruguai a gravar el primer disc, ni haver gravat amb Refree, ni estar envoltat d’amics que m’estimen. Tot és una sorpresa.

Quines són les claus que han dut a Senior i El Cor Brutal de ser uns desconeguts a tocar al Teatre Principal en només deu anys?
Crec que la principal raó ha sigut picar pedra, currar sense parar. En estos deu anys hem treballat un muntó, hem tocat en un fum de llocs, hem editat moltes cançons…d’altra banda ha sigut la gent que hem conegut. Et podria dir que en el noranta-nou per cent dels casos de tota la gent que hem conegut han suposat experiències molt satisfactòries. I el tercer factor ha sigut el canvi d’administració a València ciutat. Amb una altra administració, açò no s’haguera pogut fer.

La vida no s’acaba la nit del Principal. Quins són els plans de futur de Senior?
El més immediat és començar a treballar en el nostre pròxim disc de cançons pròpies, i si aconseguim els diners i conservem la salut, ens agradaria, igual que fa deu anys, eixir a gravar el disc a l’estranger.

Artículos relacionados

Entrevistas
Artur Martínez (La Fúmiga): “No sabem quin és l’argument pel qual no sonem els grups de casa a les radiofórmules valencianes, perquè no se sosté de cap manera”

Artur Martínez (La Fúmiga): “No sabem quin és l’argument pel qual no sonem els grups de casa a les radiofórmules valencianes, perquè no se sosté de cap manera”

Ara mateix no hi ha molts grups valencians amb la capacitat de congregar públic d'una forma massiva com ho fa La Fúmiga. Els d'Alzira porten...

Pin It on Pinterest