Miquel Gil presentarà el seu nou àlbum Geometries dijous 21 de març al Palau de la Música de València a les 21h després de set anys de silenci discogràfic. Conversem amb ell mentre estan acabant d’enllestir les mescles.
Després de set anys sense publicar un àlbum, arriba un nou treball, Geometries. Quan es parla d’un disc, de vegades, es fa referència a una fotografia d’un moment creatiu. Amb quin Miquel Gil ens trobarem? Al de les vivències viscudes els últims set anys o al dels últims mesos?
Al dels últims anys, per això el títol de Geometries, per les facetes del disc que hi haurà unes quantes, allò de cares diferents. Un poc és el resum de les vivències viscudes.
Una de les vivències viscudes i amb la qual fa molt de temps que treballes és la música d’arrel valenciana a través de composicions pròpies amb la mirada posada en el mediterrani. Parlem de la nostra música tradicional, en quins elements penses a l’hora de compondre?
Jo crec que moltes voltes faig coincidir gèneres, palos que diuen els flamencs, amb textos, idees… Vaig com predeterminant-me a diferents gèneres, diferents modes (música modal, no modes de la moda, sinó de mode musical). Els textos van suggerint-te coses. Un poc eixe és el joc que és deixar que eixos suggeriments prenen forma musicalment.
I quan parles de la mirada al Mediterrani, a que et referixes?
El Mediterrani és el nostre espai estètic de referència. És l’espai d’anar i vindre, d’emigrar, immigrar, transmigrar i ara de mort. Hem anat amunt i avall, fins i tot sonorament, musicalment. D’ací podem treure moltes referències, podem recórrer a recursos grecs, italians, occitans o del món àrab. És el nostre univers. És la nostra xicoteta banyera.
Les teues composicions no s’entenen sense totes les geometries que has aprés durant el temps i el que li dona unitat, segons has dit, és la veu. Per què?
Perquè jo sóc un cantaor fonamentalment. El que ha de donar unitat tant a la utilització de recursos procedents de les músiques de transmissió oral com de textures més contemporànies i alienes a la nostra cultura. Crec que allò que ha de donar-li una coherència en el meu cas és la veu, el meu instrument.
Pel que fa a les lletres continues musicant les paraules de poetes contemporanis. Com és el punt de trobada amb els autors o els textos? Per la lectura? Per encàrrec?
No m’atrevisc a fer encàrrecs perquè a voltes les teories a l’hora de fer una cançó, no les dus a la pràctica. Sempre utilitze obra poètica que està fins i tot editada. Últimament n’hi ha poetes que m’envien coses directament al mail abans d’editar-se, amics que et passen coses sense editar, però fonamentalment és obra editada. Continue en l’abús que faig de la literatura, en vampiritzar-la. Em trobe molt insegur en el món de fer lletres. Així com en l’univers de fer músiques sí que estic més tranquil i més en el meu territori, a l’hora de fer lletres seguisc utilitzant i aprofitant-me de la molt bona poesia que tenim a mà.
Com és la trobada amb la poesia?
No sé, és bastant anàrquic. Figurat un diumenge al matí que no tens massa pressa, esmorzes en casa, has desdejunat, et poses al solet i tens uns llibres de poesia. M’agrada llegir-la en este context, no com a lectura d’entre setmana a la nit. M’agrada com molt de dia i sense excessives presses.
I què et dispara per transformar-la en una cançó?
Doncs no ho sé, de vegades és una imatge, altres és una paraula. Llig «el moll lluu lívid de lluna», Tono Fornés, i veig el port de Dénia. «L’amor és pa en formatge», Enric Casasses, i veus la comarca del Baix Empordà, les illes Medes, Torroella del Montgrí. «Uns ulls de granota entre el llapó» i se m’apareix l’Albufera, les séquies de la meua comarca en les granotes apareixent en el llapó, tu en la canyeta amb l’ham i el cotó pescant granotes. No és cap mètode, com bastant anàrquic. Té prou a veure en un diumenge i estar tranquil·lament gaudint de l’exercici d’ajuntar paraules, crear imatges, crear mons que és per a mi el que fan els poetes.
Curiosament només has fet referència a imatges, però no al so que és el teu material, en principi, de treball?
Sí, partisc d’imatges que després es transformen en universos sonors. Són imatges que et colpixen d’alguna manera. I sí, poesia per a mi és molta imatge i molts dels meus poetes preferits són imatges, evocacions… funciona més per ací pot ser que per universos sonors. Després ja ho traduïm a sons, però possiblement allò en què arranquem són imatges.
Una de les cançons que has avançat és «La llei horària» de la qual has dit que és una «una cançó d’amor on no hi ha guanyadors ni perdedors». Amb allò que cantes t’has sentit reflectit o has de compartir la mateixa perspectiva?
No, de vegades la gent, tu i el mateix poeta s’enfronten al significat del text de manera totalment diferent, és la gràcia de la poesia. He vist nous valencians procedents Sud-amèrica plorant en «Pensant maneres», un tema d’Enric Casasses, perquè els evocava la seua terra i els seus processos de migració. Jo mateixa en este disc en una cançó de desamor que es dirà «Terra» d’Inma Manyez. He vist tot el patiment del dia 1 d’octubre de 2017 de la població catalana on estaven hostiant-la viva. Per a mi, pràcticament, és un relat de tot allò que estava passant aquell dia. Quan la poesia és bona per a mi té eixa possibilitat que cadascú la interpreta com li ve, com li interessa.
Fa 12 anys que vas decidir treballar amb Borja Penalba com a productor.
Borja és un gran músic d’entrada, després és una persona que estèticament no estem tan lluny, compartim moltes coses en l’àmbit musical. Després hi ha una connexió personal i estem a gust treballant. N’hi ha gent amb què estàs a gust treballant i es produïx allò que li diuen la química. Jo crec que amb Borja és igual fer un disc, que pose una segona veu en esta cançó, que participar en un bon embolao… en menys 5 minuts la complicitat la tenim muntada. Això no és fàcil que es produïsca i amb ell es produïx.
En este disc una de les textures que segons has dit serà “fonamental” és el piano interpretat per Abraham Rivas. Què buscaves amb el piano? Què va ser primer l’instrument o l’instrumentista?
Més que fonamental és que és nou. Busque una persona que li diuen Abraham Rivas, no perquè és pianista, tampoc com a flautista en directe, ni segona veu, ni cor, ni com a guitarrista, però al final sí que hi ha un bonito paquete. Un sumatori d’instruments, un músic d’aquells que diuen que té molt bon gust. En un instrument que pesa molt que és el piano, però després també un complement tant d’instrument com vocal. El món és més xicotet en la gravació del disc, però quan passem al directe hi ha més espai on posar segones veus, trauré aquella flauta o fins i tot el clarinet que domina a la perfecció i sí l’instrument de pes serà el piano. Busque la goma de pegar, és una goma aràbiga que ajudarà a cohesionar tot el so del grup.
Un altre dels sons que has rescatat és el de la dolçaina i el de la doble corda.
D’alguna manera sempre han estat. Hi ha hagut alguna època que en formacions xicotetes que no té dona per a dur dolçainer. De fet, Eduard Navarro ha estat en el projecte Miquel Gil des del principi i d’alguna manera no se n’ha anat mai. És una de les peces fonamentals. Fins i tot en formacions de trios i de duets fa molt de temps que treballem.
Quan agafes la música tradicional, li poses una lletra per a la qual, en principi, no estava concebuda, no s’interpreta en el context habitual. Et preocupa a l’hora d’interpretar i compondre-la?
No, en absolut, em fa gràcia. De fet, m’encanta agarrar lletres que no tenen a veure estèticament en el repertori tradicional i reinventar-la, reformular-la, utilitzar-la. M’agrada molt traure les coses d’on te les esperes, les suposes i dur-les a altres mons.
Hi ha que es referix a la música tradicional com identitària, en el temps en el qual estem vivint de sorgiment de nacionalismes i d’agitació de banderes. Quin paper té la música?
Crec que la música fonamentalment ajuda a viure millor. És la propietat que té. Fa molt de temps que insistisc en açò. Quan Franco volia assimilar el flamenc al franquisme, quan la Renaixença Catalana volia obviar que no hi havia música andalusina en el repertori català. Quan vols evitar que els teus cosins d’Albacete, del Principat o de Múrcia. Tot això són ganes de pegar-se contra la paret. La música no entén de fronteres. La música és transnacional i no per això eres menys valencià. Nosaltres agarrem melodies de dansà per a posar-nos el frac i posar-nos cerimonials i en Albacete les gasten per a ballar. No passa res. Ni en Albacete són menys manxegos, ni ací som menys valencians. Són coses que té la música.
En estos moments on no s’entenen massa bé el tema dels nacionalismes, on vol parlar-se d’excloure, quan no es tracta d’això, sinó de supervivència, de poder ser tu sense ser més ni menys que ningú. Jo crec que la música no pot entrar en estos territoris. Ja tenim massa exacerbacions, massa banderoles i a veure qui la té més llarga. La música funciona per altres espais i per altres llocs. El fet que tinga les propietats que té la música no vol dir que siguem ni menys ni més valencians. Senzillament és que la música és així. El que ens pot permetre la música és viure un poquet millor i compartir-la amb el nostre veïnat.
Comentaves en una entrevista que vas «començar jugant» i en una altra deies «seguim jugant com sempre». Per a Miquel gil, tot comença i acaba en un joc?
Sí, quan menys dramàtic millor. És el joc de juntar notes i d’alguna manera a l’hora de compondre i de fer una cançó vas deixant que uns possos que tens ahí, un background que li diuen. Uns records que van tornant-te i vas ajuntant amb allò i allò, no deixa de ser un joc de sonoritats fins que t’apareix aquella cançó que anaves buscant, aquella imatge, ja que parlàvem d’imatges, que vas construint, que al final és el que és una cançó.