El nou treball de Mireia Vilar conté deu cançons que aglutinen sons galàctics i llums de neó, a ritme de pulsacions estel·lars que suren en un macrocosmos. El que la mateixa Mireia denomina com “spaceopera”, és el resultat d’una autonomia completa, on l’autora s’ocupa aquesta vegada de la totalitat dels instruments, veu, producció i direcció artística. Parlem amb ella de cara a la presentació del disc, el 23 de maig a l’auditori de La Rambleta.
Il·lustració: Agnès Ricart
Qualifiques el disc com una space opera plena de viatges estel·lars i explicada a través de l’avant-pop. Amb infinites reminiscències al món de la literatura o del cinema, et situem com a directora del teu propi film o com a pilot d’una nau espacial?
Diria un poc de cada. De vegades em sent protagonista de les històries i altres no tant. També al compartir la meua perspectiva amb idees d’altres potser seria més co-directora del film.
El llibre “Foramen” de l’autora catalana Mercè Soler, ha inspirat moltes de les cançons que conté La Plaga. Es tracta d’un llibre de microrelats amb un forat físic que travessa tot l’exemplar, amb la condició de representar els buits afectius. També trobem bretxes emocionals en el teu disc?
Tant Mercè Soler com Paz Boira, les dos autores de “Foramen” han plasmat la seua visió personal i independent sobre el concepte dels forats però també físics a part d’emocionals. Quant a la meua visió d’aquestes històries i les bretxes emocionals, diria que s’acosten més a la crítica social que no pas a parlar d’un estat d’ànim però crec que els conceptes filantròpics acaben sent emocionals d’alguna forma. Com quan parle sobre la cerca de la personalitat al tema “La Plaga” o quan critique l’amor de comèdia romàntica a “A348” o quan parle sobre “Los White” i la seua situació entranyable.
No només Mercè Soler actua de referent, també el disc compta amb moltes lletres inspirades en textos i poemes de Jandroche Ballester i Eduardo Rodríguez. Quant pes hi ha d’ells en la teua música i en les teues lletres?
Aquesta vegada a la música (estrictament parlant) han afectat les melodies de les cançons sí, però no hi ha hagut massa pes, ja que era important que les pulsacions rítmiques et portaren un poc cap al ball relaxadament. Així que d’una banda hi havia aquesta intenció que se separa de la base instrumental, i d’altra, per suposat que sense aquestes històries les lletres no haurien existit, ni hagués pogut contar-les sense este prisma tan especial i original que passa pel cap dels autors.
Cal destacar la versió «Abracadabra» del tema escrit per Jose María Cano i interpretada per Alaska, amb una adaptació harmònica i del text. És un exercici de recuperació de la música de la teua infància o una regressió a la Movida, tot i que a tu et “tocaria” ser més de la Ruta?
Em quede amb la primera opció. La vaig compondre per a un festival on la temàtica era la infància així que sí. Jo era més de festes clandestines tipus “rave” però així i tot, mai he sigut molt de discoteca, de club amb música interessant sí i de pegar uns bons balls també.
Després de Madre Salvaje, abandones les textures folk i l’ambient jazzístic, per a saltar del trampolí en tirabuixó i submergir-te en les sonoritats electròniques. Aquest gir ha sigut la porta d’entrada a l’univers distòpic de la Plaga?
Ja el juliol de 2017 vaig escriure “Estado de Flow” que d’alguna forma em va conduir a un món més ballable i sintètic, però la meua relació amb l’electrònica sempre ha estat ahí, el que passa és que ningú ho ha vist! Tenia un grup on anava amb l’ordinador i tocava el teclat i cantava, i sincerament no voldria classificar-me a cap estil musical, així que vaig aprenent sobre la marxa altres terrenys.
Existeix un equilibri sorprenent en la teua discogràfica; un recorregut des del pop comercial fins a la música contemporània, passant per l’electrònica i fent esment a la influència d’artistes com James Blake o Billie Eilish. Que el vocoder haja guanyat terreny en les teues cançons, ha sigut un procés natural?
Si, totalment. Vaig incorporar el vocoder des del principi del projecte, ja des del primer disc, perquè volia tenir present la meua veu harmonitzada per emular alguns cors de fons i ara el veig inseparable de mi. Però tot té una mida i evoluciona, així que intentaré que de forma natural es quede o se’n vaja amb la calma.
Aquest disc és el resultat d’una autonomia completa on t’has ocupat de la totalitat dels instruments, veu, producció i direcció artística. Podem parlar d’un moment d’autorealització o en part és el resultat de la manca d’agents discogràfics o editorials a l’hora d’impulsar els treballs dels artistes?
Doncs és una barreja de tot. He comptat amb meravellosos col·laboradors que han ajudat a tot el procés, però la realitat ha sigut que he fet moltes parts jo sola i gairebé sense adonar-me’n. M’ha servit per a obrir una nova etapa que podria ser compondre per a altres, o almenys veure que podria atrevir-me a fer-ho sense deixar d’aprendre, clar.
Quant al directe, La Plaga es presenta com un projecte multidisciplinari amb l’assistència de Pau Comes en la il·luminació i els visuals, o les coreografies d’Esther Castera i Pablo Cote. Quina importància té la posada en escena a l’hora d’entendre l’imaginari que alberga el disc?
Doncs estaria bé poder comptar amb aquest equip per a portar-ho al directe la veritat. Adaptarem el format els cops que faça falta, fins i tot portaré la versió acústica, però la idea és que la posada en escena tinga protagonisme, a més hi ha més sorpreses que fins al dia de l’estrena, el 23 de maig a l’auditori de La Rambleta, no es poden desvetllar.
https://www.youtube.com/watch?v=Q-yOPioqVeE
