Mireia Vives & Borja Penalba: “L’esperit és fer el que ens done la gana” LA MUTANT. DIJOUS 14 DE NOVEMBRE

Share Button

Un dels camins més interessants dels quals es pot recórrer als últims temps a la música popular valenciana ha sigut l’emprés per Mireia Vives i Borja Penalba. Un camí que els ha dut, amb tres discos i diversos premis a la seua butxaca, de ser considerat un experiment per part de dues personalitats que venien de tradicions musicals diferents, a que se’ls reconega com un projecte ferm i sòlid amb totes les de la llei. Precisament d’això va el seu nou disc, Cançons de fer camí, que presentaran a la Sala La Mutant de València el pròxim dijous 14 de novembre.

20919_MIREIA-i-BORJA-CASTALLA Foto: Lorena Perales

Torneu a la càrrega dos anys després de Línies en el cel elèctric, guanyador del Premi Ovidi a Millor Disc de Cançó d’Autor. Vos feia una miqueta de vertigen tornar amb un nou disc després de la bona recepció de l’anterior?
Mireia: Vertigen fa la vida ara mateix (rialles)…En realitat no, perquè no hem deixat de funcionar en cap moment. Llavors açò tan sols es pujar un esglaonat més. La paraula no és vertigen, seria més bé…
Borja: …Respecte. Per molt que hem tingut una trajectòria que ha funcionat molt bé fins ara, a l’hora de traure un disc nou, ho fas amb respecte. També amb molt d’amor, però mai saps molt bé com li arribarà al públic.

Segons les vostres xarxes socials, si el disc anterior era “mar i illes-cançó connectades per l’aigua”, este Cançons de fer camí “serà muntanya i tots els camins que podem caminar”. Com es menja açò?
M: (Rialles)…Al final vol dir que estes cançons formen part d’un camí que hem estat recorrent juntes al llarg de cinc anys, i com som molt fans de la natura i els paisatges, en agrada emprar d’eixa mena de metàfores.
B: I també és una manera de dir que no tenim molt de criteri i homogeneïtat a l’hora de fer un disc. En Línies en el cel elèctric les cançons anaven des de la cançó d’autor fins al rock pur i dur, i vam trobar una manera, diguem-ne marítima, de dividir el disc, i en este hem trobat una manera més terrestre, però al cap i a la fi és el mateix. És un disc molt eclèctic, gens homogeni, on h ha de tot, i l’únic nexe que hi ha entre les cançons és el camí que hem fet.

Els dos veniu de tradicions musicals prou diferents. Mireia del rap i Borja del rock i la cançó d’autor. Com s’ho vau fer en un principi per tal de desenvolupar un estil conjunt?
M: Ha sigut una qüestió d’adaptar-se l’un a l’altre, sense més. Al final la música acaba trobant el seu camí.
B: Tenim cert referents comuns, compartim gustos, i també és important el fet de descobrir-se l’un a l’altre. La gràcia també està ahí.

En uns temps on els músics redueixen cada vegada més la durada dels seus lliuraments i el format EP és més constant, per tal de tindre una presència més continuada de cara al públic, vosaltres nadeu contracorrent i vos espereu dos anys per traure un disc de… 19 cançons! És a açò al que vos referiu quan etiqueteu la vostra música com a “punk d’autor”?
B: Entre altres coses. Si, fem punk d’autor, somos punkis (rialles). No ens apliquem cap standard, ni cap canon sobre com s’han de fer o de deixar de fer les coses. Bàsicament fem el que ens dona la gana. Últimament, per sort, hem estat mol creatius, de fet ací hi ha dènou cançons, per en podrien haver sigut quaranta, del que s’han quedat pel camí. Sí, nadem contracorrent.
M:No volíem que estes cançons es perderen, perquè ningú sap que passarà demà, tot és molt efímer, i volíem recollir-les totes, que quedarà palès que estaven ahí.

Aquest nou disc vos ho heu finançat vosaltres mateixos mitjançant un Verkami, després de dos discos amb el segell Mésdemil, ja desaparegut. Ganes de controlar tots els aspectes de la producció de principi a fi, o símptoma de la precarietat de la industria musical valenciana a hores d’ara?
B: Els dos discos anteriors eren també totalment autofinançants. La gent de Mésdemil, a la qui li guardem molta estima, ens ajudava posant el seu segell. Però en realitat tot va eixir de les nostres butxaques, ningú ha invertit en nosaltres. Hi ha precarietat, des de fa molts anys, és lamentable.
M: Després de passar per la por de fer un Verkami, perquè no ho havíem fet mai, hem al·lucinat amb el resultat, amb la gent i amb l’estima que ens té. En realitat el més bonic de este tipus de campanyes és que un projecte que tu proposes acaba sent de molta gent.

De quina manera ha evolucionat la vostra música des d’Amor fora de mapa (2016), quines serien les diferencies principals entre aquest disc dels anteriors?
M: Són discos molt diferents entre sí. Mentre que L’amor fora de mapa estava basat en poemes de Roc Casagran, del seu llibre homònim, Línies en el cel elèctric era una prova més complicada que l’anterior, perquè ja teníem cançons pròpies, i per a mi escriure-les era un gran repte.
B: Més que una evolució hem fet un resum, perquè al nou disc pots trobar cançons pròpies, poemes musicats, versions de cançons d’altra gent, encara que musicalment va en la mateixa línia que els discos anteriors. L’esperit és el mateix, fer el que ens dona la gana.

En aquest nou àlbum l’aspecte gràfic també tindrà un lloc molt important , amb la participació de diverses il·lustracions per a cada cançó del disc. Ens ho expliqueu?
M: Pensant en el disseny, se’ns va ocórrer que el feren dones, i vam pensar en cinc il·lustradores (Aitana Carrasco, Elvira Oliver, Inés López, Yanire Lominchar, Carla Aledo) i jo mateix, les quals vam formar equip per il·lustrar les cançons. Vam passar les lletres a les il·lustradores perquè s’inspiraren en elles i decidiren com volien il·lustrar-les. El resultat ha sigut molt bonic. També el format del disc es un contenidor de 10 polzades , encara que es tracta d’un CD. Dins hi aniran les làmines perquè lluïsquen bé.
B: En total seran vint làmines, una amb els crèdits generals del disc, i després una per cada cançó. A banda, la porta és de Tubal Perales, i la tipografia de David Fernàndez.
M: A mi sempre m’ha agradat dibuixar, el meu avi era un gran dibuixant, i he volgut fer açò com una mena d’homenatge al meu avi, i per atrevir-me també a fer coses noves. Encara que soc prou amateur, estic contenta amb el resultat.

Al disc, a banda de les cançons pròpies, també podem trobar versions, de fet, hi ha un homenatge prou especial…
B: M’imagine que et referiràs a la cançó de Laura, de Lluis Llach. Laura Almerich, la persona a qui va dedicada la cançó, era amiga meua, i va morir mentres fèiem el disc. Vam trobar adient clavar la cançó canviant l’última estrofa, una última estrofa que parlava del seu futur. L’hem canviada parlant de present, amb el vistiplau de l’autor, Lluís Llach.

Si cadascú dels dos haguera de triar la seua cançó favorita del nou disc, quina seria i per què raó?
M: Mmm…Jo crec que triaria la Suite Peiró 42. Es tracta d’unes peces que vam fer per al projecte escènic i documental Peiró 42, i Borja va tindre la idea d’enllaçar-les. Crec que musicalment és magistral, ha quedat bestial.
B: Jo et diré Cançó de fer camí. És un poema de Maria Mercè Marçal. Li posa títol al disc, però és una gravació de fa quatre anys, que ha significat molt al llarg d’aquests anys, una cançó a la qual la gent sempre ha respost molt bé. Resumeix molt bé perquè hem fet este disc.