Seria un tópic associar les atmosferes gèlides i gairebé maquinals que formulen Motorama amb els paisatges nevats de Rostov, just a la riba del riu Don, la seua ciutat natal, una localitat a on qualsevol hivern un es pot trobar amb temperatures de 16 graus negatius. Peró es inevitable. La seua forma d’assumir els postulats del post punk més glacial es presta al lloc comú. A la visió exòtica, fins i tot, que des d’ací podem tindre d’una banda russa que es dedica a exhumar sonoritats que ja eren tendència i revival en l’àmbit anglosaxó fa més d’una década.
I si bé és veritat que potser ja aleshores no calien més epígons dels Joy Division i les seues tenebres, també es pot ben dir que el quintet comandat per Vladislav Parshin des de fa més d’una década ha fet últimament un esforç per obrir el seu registre cap a filtres més lluminosos, potser perdent dinamisme pel camí peró també guanyant en amplitud cromàtica. Allunyant-se, en definitiva, del seductor peró alhora envarat compendi d’ombres que poblaven aquell Calendar (Talitres, 2012), tercer treball de la seua carrera, amb el qual es varen fer conéixer al públic de la resta d’Europa. Al menys, aixó és el que demostren amb Dialogues (Talitres, 2016), un cinqué treball llarg amb el que s’acosten sense embuts al legat de New Order (“Hard Times”, “I See You”), The Smiths (“Tell Me”) o fins i tot a la perícia de renovadors com The Radio Dept. (“Loneliness”, “Deep”), sense abandonar del tot la seua tradicional querència per modular les obsessions cold wave (“Someone Is Missed”).
Fet i fet, i tot i que la seua proposta puga arribar a les nostres oïdes amb el candor propi de qui practica sonoritats gestades fa molt de temps a latituds extremadament llunyanes, els Motorama es reconeixen també com a hereus de bandes post punk que brollaven al seu país encara als estertors de l’era soviética, alla per la meïtat dels anys 80, i que ens poden sonar completament alienes, com és el cas d’els histórics Kino, Nikolai Kopernik o els Megapolis (tots tres projectes formats ja fa més de tres dècades: val la pena prestar-li al menys una oïda, si disposen de temps). Tampoc sembla gens casual que editen els seus discos, des de fa més de cinc anys, al segell independent francés Talitres, distribuïdors (des de Bordeus) d’alguns del treballs d’Early Day Miners, Destroyer, Dakota Suite, The Wedding Present o Piano Magic: és a adir, garantia d’un gust exquisit.
A la seua primera actuació a la ciutat de València, el 24 de març a la sala Wah Wah (dins d’una gira que els acostarà també a Vigo, Madrid, Saragossa i Barcelona) tindrán com a teloners el quintet valencià Linqae, practicants d’un pop electrónic que de moment es concreta en un EP (Electric Waves, 2015) i un àlbum (Collapse, 2012), tots dos autoeditats.
