fbpx

Ovidi Montllor, homenatge

por | 4 marzo 2015 | Reportajes

“Tot ben senzill i ben alegre. Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances!” Fa ja 20 anys que Ovidi Montllor ens deixà per anar-se’n de vacances. Prova de la vigorositat de l’herència montlloriana és el fet que nombrosos músics continuen reivindicant les seues cançons. Les paraules d’Ovidi, que en realitat no han marxat mai, tornaran a fermentar aquest proper 13 de març en el I Concert de Falles i s’inagurarà un circuit de música valenciana que arribarà a la seua desena edició i també li dedicarà la seua programació de concerts del 2015.

Ovidi_Montllor_concert-de-falles-2015-homenatge

Unides pel seu nom actuaran quatre de les bandes joves més interessants de la nostra escena: Zoo, Auxili, Smoking Souls i VaDeBo. L’ska, el reagge, el rock, el rap i el mestisatge prenen el relleu de la rebel·lió del cantautor alcoià. Tots conformen altre valuós gra de sorra que proclama l’actualitat d’un creador del qual el seu amic i company Toti Soler afirma: “fou un artista de veritat, un visionari amb unes lletres de cançons que eren vàlides ahir, hui i pot ser, lamentablement, ho siguen d’ací uns quaranta anys”.

Mai tingué l’aspecte sofisticat de l’artista culte, procedia d’una família de camperols i proletaris. La seua mare no assistí al col·legi i als nou anys treballava en una fàbrica de paper. Son pare, nascut en un poble d’Alacant, era un obrer anarquista. Tot i que després d’anys de formació autodidacta aconseguí una carrera en el món de la interpretació i la música que hui en dia encara il·lumina. Ovidi segueix vigent: irònic, tendre, esmolat, combatiu…

En cançons com “El meu poble”, “Alcoi” o “L’ofici que més m’agrada” ressonen memòries fellinianes de l’infància i l’adolescència. Visqué en Alcoi fins al 24 anys i portà el seu record amb ell per sempre. Nascut en l’any 1942, per a la generació de la postguerra a la que pertanyia, la lluent fantasmagoria del cel·luloid suposava una escletxa per fugir de la negror al seu entorn: el xicotet Ovidi va voler formar part de la gran pantalla. Prompte es va embolicar amb verí del teatre, mai millor dit. Jugava a representar “El fantasma de Canterville” de Wilde i altres llibres que queien a les seues mans. Assajava l’estratègia de l’escapista.

Impactà al món laboral provant sort, segons narrava, fins 36 oficis distints: pastor de cabres, teixidor, cambrer, pescater, perruquer, xòfer… Estava clar que l’art seria el seu destí: després del servei militar entrà a formar part d’un grup de teatre que li obrí les portes d’aquest món. Es definí com “artista, poeta i bufó”, va conéixer l’èxit i sofrí en carn pròpia les immadureses del país. El desig de desaparéixer provocà que ens regalara un munt de personatges al teatre, cinema i televisió. Pot ser “Furtivos” (José Luis Borau, 1975) marcà un dels moments més memorables de la seua carrera, la desemparada humanitat s’enfrontà a l’Espanya més negra, encarnada en una mare, una totèmica Lola Gaos que (com la mateixa pàtria) és capaç de devorar a la prole.

Aquest fill del poble fou també un dels màxims exponents de la nova cançò, un moviment musical que impulsà l’ús normalitzat de la nostra llengua denunciant les injustícies de la dictadura. En les composicions aconsegueix la conjunció feliç entre paraula, gest i música pròpia dels grans noms de la chanson francesa: Léo Ferré, Yves Montand, Jacques Brel, George Brassens… El seu amor per la poesia el conduí a posar música a versos de Blai Bonet, Josep Maria de Segarra i Vicent Andrés Estellés. En aquest darrer autor ha pesat un silenci semblant al que ens ha ocultat l’obra de Montllor, trencat per nombroses iniciatives com l’espectacle teatral “Un entre tants” que justament pren el títol del nom d’un disc del músic.

Fou un personatge incòmode, denostat pels mitjans de comunicació. Calgueren 18 anys després que un càncer se l’emportara perquè Alcoi, la seua ciutat natal, trencara l’ostracisme amb el qual se li havia tractat de ningú. No obstant, deixant de banda els reconeixements oficials, el legat d’Ovidi segueix animant infinitat d’iniciatives. Una de les seues cançons més conegudes “Teresa” que conta la història d’una “boja” com “La Volpina” de Amarcord desafia amb la paranoia les inhibicions de la societat i, al seu torn, ha donat lloc a l’obra teatral “Homenatge a T”. També aquest mes es publica el llibre “Ovidi Montllor, un obrer de la paraula” el qual excavarà en la seua vida per donar a conéixer la seua faceta més propera i rescatarà de l’oblit tant fotografies com nombrosos poemes.

Traducció: Ari Garrido

Foto: Colita

Suscríbete al boletín mensual

El podcast de Beat València

Así suena València en primavera

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest