El cantant de Torrent ha despatxat, en el quart disc d’estudi al seu nom, la col.lecció de cançons més enérgica, crua i palpitant de la seua carrea. L’amor i la ferocitat (Metrònom/Bureo, 2016), gravat amb la producción de Brad Jones a Nashville, suposa un punt d’inflexió en la trajectòria d’un compositor que cada vegada fila més prim en la seua combinació de pulsió sentimental i inquietud sociopolítica. El presenta l’11 de març al Teatre del Raval de Castelló i el 12 a Las Naves de València. I ell mateix ens ho explica.
La producció del disc és de Brad Jones (Josh Rouse, Els Pets, Quique González), amb qui has treballat per primera vegada. El triares perqué t’agradaven els discos que havia produït o necessitaves desmarcar-te de l’encasellament de la cançó d’autor folk?
Una miqueta de les dues coses. El coneixia per la producció de Nashville (2005), de Josh Rouse, que és un disc que m’agrada moltíssim. El treball que va fer en eixe disc és espectacular, i l’altra part és que en 2012 vàrem fer el concert del Palau de la Música de València, que va eixir després enregistrat al disc #paualpalau (2014), i aixó implicava deu anys de la meua carrera musical, i era el bo i el millor del nostre repertori amb una orquestra simfónica. Ambdós projectes tenien una manera d’entendre’s molt semblant, amb els arranjaments clàssics, amb el rol de cantautor amb la lletra ocupant un pes més específic que la própia música, arranjaments orquestrals de violins, cellos, violes… i en este cas, tot i que aixó no ha desaparegut del tot -perqué sí que hi han instruments de corda- hem fet un pas endavant amb la sonoritat. Les cançons están escrites en un periode de temps convuls políticament, i naix un poc de la ràbia. Aleshores, eixa agressivitat que n’hi ha en la manera de fer les lletres també voliem que se vegera en el canvi de sonoritat, textures, instrumentació, manera d’enregistrar, perqué està gravat en directe, sense claca, la veu és la veu de guia, les respiracions queden en el disc, n’hi ha distorsió, guitarres eléctriques, molta bateria i baix… coses que en anteriors treballs no eren tan protagonistes.
Creus que el resultat global es més orgànic, més cru, més palpitant que en altres discos teus?
Crec que sí, pel fet de gravar en directe, no ja només perqué quede bé, sinó perqué n’hi ha una part en la que deixes d’estar en un estudi i te dediques a aprofundir en els sentiments de la cançó, i a que n’hi haja una interacció entre els músics. I aixó per pistes él molt fred, i en canvi, fent-ho així té eixa part orgànica i vital que trobe a faltar en anteriors treballs, dels que estic molt content en quant a resultat, peró crec que aixó es un pas endavant i estic convençut que és un ingredient que suma. Perque encara que el resultat final no siga perfecte, aixó també fa que la gent entenga que és un producte humà.
Parlant d’aquesta contundència que has tractat d’imprimir, en la sonoritat i en els textos, crec que un títol com “La Transició modèlica i la mare que m’ha parit” és colpidor. Sobta no ja la lletra (que em sembla tremendament acurada), sinó el títol, que és com massa punyent. Volies que fòra així per a fer una poderosa crida d’atenció?
Sí, hem jugat a aixó en algunes cançons, que no són títols habituals al nostre repertori. En el cas concret d’aquesta cançó, és bàsicament perqué, mirant els mitjans de comunicació, la paralua transició sempre va al costat de la paraula modélica, la qual cosa a vegades omple d’indignació quan veus la quantitat de coses que demostren que encara ens trobem en un tardofranquisme vel.lat. El tema de no haver-se jutjat encara el crims contra la humanitat del franquisme, el tema de que el hereus d’aquell régim encara estiguen immiscuits a partits com el PP o Convergència i els vicis de la vella política, que s’està intentant democratitzar. Durant els anys 60 i 70 es creia que una volta caigués la dictadura ja estava tota la feina feta, quan en realitat era només el començament des de la base, pedreta a pedreta. I jo crec que aixó és el que vol reflectir la cançó.
Creus que impera una mena de pensament únic, no només en la política, sinó també a molts mitjans de comunicació? Aquesta divisió del món en blanc i negre, entre els que estàn amb mi o contra mi, que pregonen alguns partits i que fins i tot es reflecteix en alguns del procesos judicials que s’han vivit estos dies?
Básicament, jo crec que els mitjans de comunicació es financen d’una manera concreta: per una banda, d’uns empresaris que obeeixen a un grup que es diu Ibex 35, i que per tant si es fiquen ahí és per a contar les coses des del seu punt de vista: el que beneficie els seus objectius económics o polítics. I per altra banda, moltes institucions pùbliques acaben finançant, de manera directa o indirecta, ja siga per subvencions o per publicitat institucional, eixos mitjans, que són esclaus d’aquelles persones que els paguen. I ningú mossega la mà de qui li dóna de menjar. Per aixó és tan important internet, que és com una mena de forat de llibertat, en el qual moltíssima gent es pot expressar sense que n’hi haja una variable económica darrere, i els mitjans alternatius, als que la gent escriu de manera crítica i sense cap tipus de lligam económic.
Al marge de l’electriticitat de qué parlaves, hi ha arranjaments de corda molt poderosos, com els d’“Omertà”, que li dónen molta solemnitat a un tema que, tot i haver estar abordat amb humor des d’altres disciplines (només cal veure les sàtires de Xavi Castillo), és tan seriós com el saqueig que hem patit baix les polítiques d’escaparat i grans events que han imperat ací fins fa ben poc…
Quan estàvem plantejant este tema, despullat i cru, només amb la guitarra i la veu, parlant amb Brad (Jones), anàvem raonant sobre quin tipus d’arranjament venia millor a cada tema. Ell concep els discos com a una mena de banda sonora, mirant de posar els mitjans sonors per a que cada història es conte de la millor manera, o apuntalant les emocions amb uns arranjaments determinats. En el cas d’ “Omertà”, jo li vaig explicar la situació política (alguna cosa coneixia, perqué València s’ha convertit en un paradigma de la corrupció i el malbaratament económic, i les fotografies de la Ciutat de les Ciències o l’aeroport de Castelló han eixit a diaris com el New York Times parlant de corrupció). I em va dir que la lletra era molt dura, peró al remat sí que hi ha un forat d’esperança, en el sentit de que els acords són menors peró després entren els acords majors, com dient “aixó ha de canviar”, i mirarem cap al futur. Aixó, junt els arranjaments de corda, crec que dolçifica, peró també ens recorda que aixó ha passat, que molta gent és cómplice i que en el futur hem de deixar de banda actituds polítiques tan il.legítimes i deslleials.
Ja que dius que Brad Jones concep els àlbums com si fóren bandes sonores: és per aixó que els dos homenatges, a Salvador Espriu (en l’adaptació de “La Pell de Brau XLVI”) i a Vicent Andrés Estellés/Ovidi Montlllor (“M’aclame a tú”, amb lletra del primer i música del segon) estàn situats pràcticament la meïtat del disc, com fent de bisagra?
No ho havia pensat. Al final lo de l’ordre de les cançons és una cosa molt arbitrària, i n’hi han moltes maneres d’enfrontar-se a ell. Allí en EUA vàrem fer un, després vàrem canviar d’idea… no ens vàrem fixar en aixó concretament. Són dues cançons que són com el pegamentt que uneix les altres cançons, que són més personals. I és també el cas de “Sóller”, que es un altre poema que no he escrit jo (és de Bartomeu Rosselló-Pòrcel): al no ser meus, em resulta més fàcil saber a on posar-los, perqué no són com fills.
“Sóller”, “Torrent”, “Firenze”… el disc també pot funcionar com un diari de viatge, no?
Ho dic sempre, i pot semblar un tópic: un disc és com una polaroid del moment que n’hi ha entre el moment en que t’arriven les caixes de discos de l’anterior treball fins que li dones a enviar el que és el disseny digital per a fàbrica del següent, quan ja no hi ha volta enrere. Durant eixos mesos o anys, tú vas vivint coses, vas experimentant noves situacions, nous canvis en la teua vida, i alló queda imprés en els discos. Una de les parts més boniques peró més esclavitzants per a un músic és visitar moltes ciutats. No acabes d’arrelar en cap lloc, peró són experiències que queden gravades a foc en la memòria. I les ciutats que descobreixes no són res si no van associades a persones concretes, que és del que parlen les cançons.
Sempre m’ha semblat que promulgues un equilibri entre la pulsió sentimental (que és com mirar a dins de tú) i la social (que és com mirar afora). Et resulta difícil trobar eixe equilibri, que músics foranis com Billy Bragg, per exemple, sempre han brindat en la seua obra?
Intentem que n’hi haja una miqueta de tot, peró a la hora d’enfrontar-te al disc sempre tractes de que hi haja un equilibri. El títol del disc ja ho diu: l’amor, que seria la part del cor, i la ferocitat, que seria la part més social. En este cas, tot i que tú tingues al cap una cosa, al final prima molt més el carinyo que li agafes a les cançons quan les estàs arreglant per a preparar-les. Aleshores, cauen algunes cançons del repertori, que podrien haver equilibrat (o no), peró és que al final me guie més per la qüestió emocional o sentimental que per la part exacta del contingut. És a dir, hi hauràn discos als que hi haurà més contingut social i altres als que hi haurà més cançons d’amor i no tindrà res a vore amb que vulga marcar una línia. És molt difícil trobar un 50/50. Si parlem de política és perqué la política forma part de la vida. I l’amor també és una manera de fer política. Moltes cançons d’amor han donat lloc a grans canvis polítics. Al remat, d’alló que més orgullós estic és de que m’estic despullant i traient una part íntima de mi, que fa que les cançons siguen més reals i més humanes, i la gent es puga identificar. El tractament és idéntic per a les cançons d’amor i per a les que són més polítiques, i l’exemple de Billy Bragg és vàlid perqué sempre deixa la seua emprenta, cante d’una cosa o d’altra.
Aixó em recorda una cosa que em va dir Nacho Vegas fa poc en una entrevista, en que afirmava que en este país està molt valorat i acceptat el despulllars-e emocionalment o sentimentalment, peró si eixe striptease s’aplica als valors col.lectius o socials, es veu molt pitjor. Hi estàs d’acord?
Aixó enllaça amb el que et deia abans, implica que la nostra democràcia no ha arribat a la majoria d’edat. En altres països no passa perqué sí que han tingut eixe procés, i ací sembla que parlar de política és delicat, i les cançons que parlen de política, independentment del que digues, sembla com si tingueren espines que punxen. El cas més paradigmátic són les radiofórmules, en les que mai no posen cançons que tinguen contingut polític. En canvi el contingut amorós o les cançons de l’estiu (que és com la celebració de la vida) apareixen sense cap mena de problema i amb total normalitat. Els músics i els artistes s’autocensuren, perqué veuen que parlant de coses delicades no van a tindre eixe lloc en els grans mitjans de comunicació, i la seua obra no tindrà projecció pública, que és el que es tradueix en poder treballar sense precarietat. En altres païssos, mira el que passa: Springsteen, U2, Green Day, PJ Harvey… molta d’eixa gent parla de política, fins i tot baix de l’escenari, alguns demanant el vot per a partits concrets, com és el cas d’ Springsteen. Peró al nostre país no és normal.
Ha canviat la teua perspectiva des que eres regidor del teu poble (pel grup de Compromís) i has de lidiar, des de l’altra banda, amb alló que diriem els rigors de la realpolitik, o encara no has tingut temps?
M’ha vingut molt bé, perqué jo tenia la sensació de que parlava de política damunt de l’escenari com si estiguera dalt d’una talaia, a la que jo deia la meua opinió, la llançava i no n’hi havia una contrarréplica. Després del concert algú venia i te comentava alguna cosa, peró era un missatge unidireccional, a més basat en alló que llegeixes als diaris, i te falta la informació de primera mà. Tenint en compte la situació d’emergència -Torrent és una ciutat que té més d’onze mil persones aturades- va arribar un moment en que vaig sentir la necessitat de contribuïr a que la situació canvie, i per aixó vaig fer eixe pas. Quan entres en una institució, te’n adones de diverses coses: estàs un poc marcat per la legislació, que et permet fer algunes coses i no altres, el que implica que s’han de fer molts canvis legislatius per a implementar unes polítiques que repercuteixen en la societat, i en este cas per a que n’hi haja una ajuda humanitària efectiva. O el diàleg que implica tenir un plenari multicolor, com és el cas, amb molta negociació, que és molt positiu, i t’en adones que cal renunciar a xicotetes coses per a bens majors, i que aixó va a repercutir sobre les persones amb les que et creues pel carrer, els veïns i veïnes de Torrent, en este cas.
Fotos: Xepo WS
