Entre 2010 i 2025, Carles Caselles va liderar Smoking Souls, un dels grups de rock més destacats de l’escena valenciana. Després de la dissolució dels pegolins, el músic de la Marina Alta va iniciar un vol en solitari que ara culmina amb Romàntic Dimoni, un alter ego parit de l’imaginari pagà per a lluitar contra una societat de consum individualista i egòlatra. El 27 de març presentarà el disc ‘Primer Moviment’ en la Rambleta de València.
Quin és l’origen d’eixe alter ego Ro-Di? Naix d’un imaginari particular vinculat a alguna influència literària o cinematogràfica que t’haja calat en els últims temps? D’una necessitat de trencar amb alguna cosa del passat?
Romàntic Dimoni naix d’una necessitat d’ordenar el caos, més que de fugir d’ell. No és un personatge en el sentit clàssic, sinó una veu que em permet mirar-me des de fora i parlar amb més llibertat de la meua visió de la vida, de la tendresa i també de les contradiccions. Hi ha influències literàries i cinematogràfiques, però sobretot hi ha una voluntat de trencar amb una manera d’estar al món. Ro-Di és una forma de dir-me que puc ser vulnerable sense desaparèixer, i que la fragilitat també pot ser un lloc de força.
“La tendresa com a revolució. Sostenir les coses xicotetes i mundanes és anar a contracorrent en una societat regida per egos desmesurats, falsos gurus i una estètica opressiva”, expliques en el disc, on incidixes que el concepte central és ‘L’amor contra la màquina’, qui són les màquines?
Les màquines no són només tecnològiques. Són també les dinàmiques que ens deshumanitzen: la productivitat portada a l’extrem, la competició constant, la necessitat d’exhibir-se i de tindre sempre raó. Són els egos inflats, els discursos buits, les estètiques que oprimeixen més que alliberen. Davant d’això, defensar la tendresa, el quotidià i el xicotet és un acte profundament polític. L’amor contra la màquina és una manera de dir que no vull viure en la desesperança.
‘I és baralla el pobre contra el pobre’, cantes en ‘Batec’. La ultradreta mundial s’alimenta d’eixe odi que ells inoculen i alguns mitjans de comunicació i xarxes socials estenen en la societat civil. És un àlbum plagat de referències a l’actualitat. 2025 va ser un any complex a València, com vas viure eixa convulsió política i social del poble valencià?
Amb molta tristesa i preocupació. Va ser un any on es va evidenciar fins a quin punt l’odi pot ser instrumentalitzat. La fractura social no naix sola: algú la cultiva. I quan el relat es construeix des de la por, el pobre acaba barallant-se amb el pobre mentre els veritables responsables miren des de lluny. El disc està travessat per aquesta realitat perquè no puc separar el que escric del que visc. La música, per a mi, és una forma de posicionar-me.
L’amor com a resistència davant una societat hostil i la creació artística com a teràpia per a sanar dels trastorns provocats pel frenètic mode de vida actual. Són dos dels fils conductors que trobe després d’escoltar ‘Primer Moviment’. Han sigut part del procés de creació del disc i de la teua experiència vital durant este temps?
Sí, absolutament. Aquest disc no s’entén sense el moment vital en què es crea. He viscut processos personals intensos, de caiguda i de reconstrucció, i la música ha sigut una eina per entendre’m i per sostindre’m. Crear no ha sigut un exercici estètic, sinó una necessitat gairebé física. L’amor —cap als altres, però també cap a un mateix— apareix com l’única resposta possible davant una societat hostil i accelerada.
Crec que ‘Aurora Roja’ és una de les millors lletres sobre l’ancianitat fetes en l’escena valenciana. Pots explicar-nos com va nàixer la cançó?
‘Aurora Roja’ naix d’observar l’ancianitat no des de la nostàlgia, sinó des de la dignitat. D’escoltar històries, silencis, mirades. Em feia falta parlar del pas del temps amb respecte, sense romantitzar-lo ni amagar la duresa. És una cançó escrita des de l’amor profund cap a les persones que ens han precedit, i també des de la por de veure’ns reflectits en elles. És una de les cançons més honestes que he escrit.
Ja havies treballat amb Joel Gilabert en la producció de Smoking Souls i en solitari, però el desplegament tècnic que travessa els temes en ‘Primer Moviment’ sembla més notori ací. Estaves buscant un so particular? Una diversitat estilística? O experimentar?
Amb Joel hi ha una confiança que permet anar més lluny. En ‘Primer Moviment’ buscàvem un so que respirara, que tinguera capes, que no fora immediatament digerible. Hi ha una voluntat clara d’experimentar, però sempre al servei de l’emoció. La diversitat estilística no és una estratègia, és una conseqüència natural del que volíem explicar. Cada cançó és una arista que completa un tot.
Les col·laboracions del disc són Anna Millo, Míriam de Lisasinson, Toni Carrilo i Martín de Tenda. Són perfils molt diversos. Com van sorgir les col·laboracions?
Les col·laboracions naixen de l’admiració i del vincle humà. Anna Millo, Míriam de Lisasinson, Toni Carrillo i Martín de Tenda aporten mons molt diferents, però tots connecten amb l’esperit del disc. No buscava noms, buscava veus que sumaren veritat, que aportaren matís i que entengueren el projecte des d’un lloc honest. ‘Primer Moviment’ també és un disc coral, encara que parle des d’una experiència molt íntima.
