Aquest mes proposem partir amb “Anònimes”, la iniciativa del MuVIM amb motiu del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Continuem visitant l’IVAM amb “Reinventant la representació: l’art holandés d’entreguerres” i un important conjunt d’obres cedides pel Haags Gemeentemuseum de la Haia, que s’exhibeix per primera vegada a Espanya. El Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, d’altra banda, presenta la sèrie abstracta i cal·ligràfica “Riu” de l’artista valenciana Rebeca Plana. I, per a finalitzar, recomanem visitar “Imago vocis. Eco de lo visible” al Centre del Carme Cultura Contemporània, una mostra que recull un conjunt d’obres formalment heterogènies que escapen a les formes oficials del record i que poden ser llegides com un acte de memòria.
El MuVIM com cada any continua traçant línies que connecten l’art, el feminisme i l’esperança col·lectiva. En aquesta ocasió amb motiu del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones, donant el seu suport i compromís al treball de dones artistes. Enguany el visitant del museu podrà gaudir al vitrall del vestíbul de l’obra “Anònimes” de Paula Santiago. La proposta artística de Santiago evidencia com les dones que són objecte de violència no sempre denuncien; dones, per tant, que ni sumen ni compten en les estadístiques. Com l’artista diu: “Els noms de dones que coneixem corresponen, malauradament, a les que han mort o han resultat ferides, però mai sabrem els milers i milers de noms de les que viuen la seua situació en silenci”. Així doncs, l’artista denuncia i revela obertament una situació que pateixen moltes dones, no només a Espanya, i ho fa mitjançant traços senzills i enèrgics amb la intenció d’arribar a tot el públic. La composició de les peces naixen amb un objectiu molt clar: traspassar la punta perceptible de l’iceberg de la violència masclista. I per a tot això fa servir la llibertat expressiva, per a poder executar unes formes, pròximes a les figures femenines, que pinta sobre un fràgil paper amb un propòsit i una finalitat ambigua i genèrica, no realista.
Santiago cerca que la foscor no s’engolisca els silencis de totes les dones que pateixen a soles, i que forcen el somriure per a aparentar que no passa res. Dones sense entorn, que van apagant-se, dones amb boques cosides, soles, dones que somien ser altres dones, dones amb cuirasses de punxes, amb cabells d’espines… en definitiva, dones que necessiten un nosaltres comú, que esperen la societat millore la resposta que els oferim. Vol generar debat i crear un discurs crític i estendre’l a cada rostre que ens mira, reivindicant la lluita contra la violència de gènere, com una prioritat política i social, per a la qual totes i tots som determinants. Tots i totes hauríem de ser feministes.
Mentre l’IVAM presenta de manera excepcional, i per primera vegada a Espanya, un important conjunt d’obres d’un període d’entreguerres crucial i creatiu de l’art holandés cedides pel Haags Gemeentemuseum de la Haia. “Reinventant la representació: l’art holandés d’entreguerres” es mostra com un nou cas d’estudi que permet contextualitzar una part dels fons del museu centrats en les qualitats expressives i representacionals de l’art figuratiu d’entreguerres, amb artistes tan emblemàtics com George Grosz, Max Beckmann i Otto Dix juntament amb les aportacions més existencials dels artistes holandesos. Una oportunitat per a apreciar l’art figuratiu, en totes les seues formes, i comprovar com ha sigut una constant en els discursos teòrics de l’art del segle XX, al costat dels altres conceptes dominants centrats en l’abstracció i el surrealisme. En aquest cas concret, enfocada en l’estudi de la condició humana, i que va suposar una tornada a la representació que va servir de refugi davant d’un món que oscil·lava entre la barbàrie i el caos durant el període d’entreguerres, i com a conseqüència va donar un floriment ampli de la figuració en països europeus com Itàlia, Alemanya i Holanda. Una volta a la representació que va servir de refugi davant d’un món que es resistia a tota lògica i raó. Va ser en el camp del retrat on es va viure més activament el conflicte entre l’art elevat i la cultura de masses, traslladat a l’oposició entre un èmfasi renovat en els elements artesanals de la producció artística i el compromís amb l’impacte de la reproducció fotogràfica i la distribució a gran escala.
Sense dubte, un recorregut definit per les tècniques realistes on ocupen un lloc destacat les mirades agudes i penetrants d’artistes com Charley Toorop (1891-1955) i Pyke Koch (1901-1991), que van aportar una mirada única gràcies a l’atmosfera típica del realisme holandés, ampliant i enriquint el concepte del retrat.
Charley Thoorop_Autorretrat_1930.
D’altra banda, el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, alberga “Riu” de Rebeca Plana de caràcter abstracte, a vegades cal·ligràfic, que combina amb elements de composició estructurada i improvisada. Pinzellades gruixudes i enèrgiques, color i gestualitat, són alguns dels trets que caracteritzen la seua obra, on l’instint i la intenció de comunicar la porta al món de l’abstracció. Colors potents, però, alhora suaus que s’equilibren gràcies al gran format de les peces i de la contraposició i tensió latent entre les línies verticals i horitzontals, que es trasllueixen sota les diferents capes. D’aquesta manera la possible virulència dels seus traços es perd a causa de la gran dimensió de la tela amb un estil que recorda a grans figures de la pintura com Hans Hartung, Pierre Soulages, Willem de Kooning o Franz Kline entre d’altres, on el traç, el gest i el color s’executen a l’uníson, al mateix temps que s’alcen com a protagonistes indiscutibles. No importava si eren pintures monocromes o no, tan sols la textura que li atorgaven i el traç que immortalitzaven en cada gest.
En la present mostra coexisteix tant la contenció com l’alliberació simultàniament, originant una tensió en els quadres mitjançant línies i color. Creant una sensació d’equilibri que resulta agradable al públic, i que flueix com l’aigua del riu. Aquest fluix visceral amb la qual l’artista pinta s’ha anat perdent fins a desaparéixer per complet en la tela, on tan sols s’aprecia la seua empremta. L’obra de Plana més bé destaca per l’energia i la positivitat que revela causa de la gran combinació de colors, freds i càlids que aconsegueixen captar l’espectador, creant una atmosfera especial on convergeixen tant les emocions del visitant com l’energia de la mateixa artista. Però sense dubte, una de les particularitats de la seua pintura és apreciar com remarca i subratlla la verticalitat dels seus formats, ja siga per la col·locació de l’obra com a suport artístic o per les diferents restes pictòriques del llenç. Així mateix, les diferents capes de pintura que s’aplica creen una sensació de veladures que denoten la idea o el concepte de superposició, palimpsest, en el quadre. Un treball veraç i real que convida a la reflexió i a la meditació sobre el fet mateixa de fluir.
Per últim, el Centre del Carme Cultura Contemporània acull la instal·lació “Imago Vocis. Eco del visible” que naix de l’experimentació sensorial i que planteja qüestions com aquestes al visitant: Com es materialitza la reverberació d’un eco?, o Com es pot operar en el territori de la imatge aquesta metàfora sonora? Així doncs, partint d’aquestes preguntes es recull una sèrie d’obres formalment heterogènies que escapen a les formes oficials del record i que poden ser llegides com un acte de memòria, siga col·lectiu, individual o anònim, com la ressonància d’un temps pròxim o llunyà. “Imago Vocis” és la fórmula utilitzada en llatí per a descriure el fenomen del ressò. A partir del mite grec d’Eco relatat per Ovidi en “Les metamorfosis” les comissàries proposen un conjunt d’obres que ens enfronten a la impossibilitat d’articular un discurs propi: quan l’eloqüència d’Eco va ser silenciada per Hera, la nimfa es va veure condemnada a repetir les últimes paraules del seu interlocutor. Així, es proposa rellegir la figura d’Eco des de les pràctiques artístiques contemporànies. Posant a prova els mecanismes de la construcció i transmissió de la memòria en el territori del relat personal, l’autobiografia i la relació amb el nostre entorn, les obres presentades aprofundeixen en el caràcter ficcional i en la distorsió implícita en tota narració d’una experiència. Segons les comissàries: “la distància, la repetició, el delay o la distorsió que ens separen de l’esdeveniment constitueixen un llenguatge comú des del qual ens interpel·len com a reverberacions restituïdes per les parets d’una roca. Així mateix, i recuperant l’origen mitològic d’Eco, destinada com orèada a protegir les grutes i les muntanyes, el paisatge esdevé escenari i testimoni, un espai de trobada entre present i passat.”
Cadascun dels artistes que integren aquesta mostra, Tatiana Abellán, Alegría y Piñero, Cristina Almodovar, Francis Alÿs, Iñaki Bonillas, Lúa Cordech, Rabih Mroué, José Antonio Orts, Perejaume, Irene Solà i Richard T. Walker proposen mitjançant cadascuna de les obres exposades una reflexió entorn de la distància física i emocional, la vinculació de la ressonància a la mateixa presència de l’espectador, exploren els processos d’interpretació de la memòria creuant registres textuals, visuals i sonors i la persistència d’aquesta des d’una dimensió autobiogràfica.
