Quique González, ferida mortal de necessitat

por | 27 octubre 2016 | Cultura pop

De vegades ocorre que un artista és tan honest, tan directe, tan de veres que és difícil apropar-se a la seua música sense vore’s arrossegat pel remolí de les seues emocions. I això és el que passa quan escoltes a Quique González, que no pots resistir la marea i et deixes portar per la tendresa, la tristesa, l’amargura, la ironia, la bellesa d’alguns moments especials.

Cartel-QG&LD-REPUBLICA_WEB

Tal volta l’honestedat i l’absència d’artifici són les raons perquè és fàcil que les seus cançons t’obrin les costelles, t’envolten el cor i el vagen comprimint lenta i pausadament fins deixar-te sense alè. Quique González és un clar exemple de com arribar a un gran públic sense trair-se a ell mateix, sense deixar de fer el que vols fer, sense deixar de ser qui eres. Quique transmet sensibilitat, vulnerabilitat i talent tant dalt com a baix de l’escenari. És imprescindible per als amants de la cançó d’autor i un referent per a les noves generacions de músics que reconeixen en ell un model que mescla talent i franquesa. La seua proximitat és suficient per adonar-se que sí, que Quique és així, així com mostren les seues cançons, així com reflexa la seua indumentària i la seua actitud tímida en l’escenari.

Durant més de dos anys ha estat immers en una gira amb el seu disc Delantera mítica acompanyat d’una banda poderosa -que inclou dos músics de la terreta: Alejandro Climent (baix) i Edu Olmedo (bateria) components d’una formació que encisava el cor dels valencians, Señor Mostaza– amb què ha fet vibrar al públic per tota la geografia espanyola. I des d’aquell moment, Quique ha fluït, s’ha deixat portar: ha publicat un vinil Clase media amb dos temes inèdits i ha muntat un espectacle “Soltad a los perros” amb el seu amic i admirat Jose Ignacio Lapido. I també ens ha fet gaudir amb una aventura nomenada “Carta blanca”: una proposta en què Quique tocava sense saber quina cançó vindrà després, sense set list ni repertori tancat. Perquè una gira amb banda implica portar les cançons assajades amb precisió, reduir la capacitat d’improvisació i d’incertesa a canvi d’una major contundència i qualitat musical. Per això, Carta Blanca li ha permès tocar molt propet de la gent, mirar a cada persona als ulls i fer-li arribar la cançó que demana: tocar cançons antigues encara que no recorde bé els acords ni la lletra.

Després d’aquestes experiències més personals, Quique torna al format de banda -ha confessat que la trobava a faltar- per presentar-nos el seu últim disc que va vore la llum a principis d’aquest any Me mata si me necesitas. El madrileny, i veí habitual d’un poble de Cantàbria, torna a envoltar-se d’uns músics excepcionals Los detectives –encara que canvia el nom de la banda, són fidels acompanyants de Quique des de fa anys- i torna a arrasar escenaris amb els seus nous temes com “La casa de mis padres” o “Charo” amb què accedeix de nou al nostre interior i ens deixa la sensació de bellesa de les coses xicotetes. És una de les cites ineludibles per als aficionats a la cançó d’autor en València i el públic sempre li respon perquè es nota que, a Quique, allò que més li agrada en la vida és tocar (sic).

Suscríbete al boletín mensual

El podcast de Beat València

Así suena València en invierno

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest