FRIDA torna a l’actualitat musical amb un nou treball carregat de rap, reggaeton i dancehall que marca el final de més de sis anys de silenci i obri una nova etapa. ‘Kintsugi’ aspira a consolidar-se com una referència dins de l’escena urbana valenciana gràcies a una proposta que combina identitat, experimentació i vocació internacional. Els valencians presentaran el nou disc en directe a la Sala Jersusalem Club de València el proper 29 de maig. Parlem amb J. Winston.
Han passat sis anys de silenci de Frida, què han estat fent els membres del grup?
En estos sis anys ens han passat moltes coses! Vam parar en el millor moment de la banda, veníem de treure un disc, guanyar premis, fer moltes dates al País, algunes ciutats d’Espanya, festivals… sempre ens quedarà l’espineta de saber què haguera passat si haguérem seguit en eixe moment. Però el cap em va dir prou i vam haver de parar. La banda ho va comprendre. En estos anys hem continuat fent música de portes endins, hem escrit cançons, hem passat una pandèmia, una Dana, alguns han tingut fills (com Tom que acaba de tindre el segon), o, en el meu cas, muntat una agència de publicitat i disseny amb els meus companys de Granissat. Però la música sempre ha estat i estarà en les nostres vides. És una lliçó d’estos anys: no podem viure sense fer música.
El nou disc no és un àlbum de tràmit, és un colp en la taula, un potent desplegament de música urbana contemporània, com ha sigut el procés creatiu i compositiu?
Volíem que després de tant de temps el disc sonara el més treballat i professional possible. És el fruit del treball de tots estos anys i volíem fer un disc potent però cuinat a foc lent, sense pressa. Sabem que igual ens hem passat amb el foc lent i hem tardat massa!, però volíem cuidar cada detall. El disc està escrit durant els últims cinc anys i és la mostra de les nostres vivències, de la nostra evolució vital. Són uns tempos que escapen del que és la música hui en dia, però ha sigut un disc fet sense pressions ni preses. Està fet amb un esperit artesanal. Esperem que l’espera haja pagat la pena i al públic li agrade!
Heu triat per a la producció al valencià establit en Madrid Pau Paredes (Ginebras, Mikel Izal, Kostrok, Jero Romero, Valira…) quin so buscàveu?
Pau Parades és un dels músics més genials que conec. L’admire i l’estime a parts iguals. Pau ja va ser el productor del nostre anterior disc (Gegants) i la connexió va ser immediata. Per al nou disc jo tenia clar que volia tornar a treballar amb Pau, perquè l’experiència va ser boníssima, encara que sabia que la seua agenda anava a estar molt apretada. En 2018, quan vam treballar junts per primera vegada, ja era un crac, però en estos sis anys no ha parat de créixer. És una persona humil i supertreballadora i va acceptar de seguida tornar a treballar amb nosaltres. Buscàvem eixe punt de genialitat que ens aporta Pau. Eixa mirada creativa i oberta de mires, que ens permet buscar sonoritats més enllà de la nostra zona de confort més rapper. Ell sempre ens ajuda a innovar, a trobar la forma de no caure en allò típic, que és una cosa que sempre ens preocupa. Som rappers i sempre ho serem, però ens encisa trobar noves formes d’expressar-nos i ell fa que tot guarde sempre sentit i coherència.
Kintsugi, nom del disc, fa referència a la tècnica japonesa que consisteix a reparar objectes trencats ressaltant-ne les cicatrius, us sentiu així?
Sempre ens hem sentit una banda atípica. Atípica per al món del rap, pel fet de rapejar en valencià. Atípica en el món de la música feta en valencià pel fet de ser els rappers. Hem crescut durant estos més de dotze anys de Frida amb eixe estigma. A més d’això, som un grup de gent amb moltes inquietuds, amb molt de caràcter, i tots en la banda som molt passionals. En estos anys tots i totes hem travessat moments importants de les nostres vides i d’alguna forma, volíem que eixe esperit de renàixer junts, acceptant les nostres cicatrius, fora el leitmotiv del disc. També és un concepte molt valencià, això de renàixer de les cendres. És un disc per retrobar-nos, entre nosaltres i amb el nostre públic, al que en estos anys també els hauran passat moltes coses. Aprenem a refer-nos i avançar, millors i més forts, apreciant les nostres carències per convertir-les en virtut.
El disc està plagat de notables col·laboracions, algunes internacionals. Com van sorgir?
Les col·laboracions del disc són un dels plats forts. Tenim col·laboracions de dones meravelloses de diferents procedències i tenim germans amb qui hem fet música tota la vida. El cas de Renata Flores, que és una artista peruana que fa rap en quítxua amb una trajectòria internacional i centenars de milers de seguidors, és possiblement el més impactant. Hi vam contactar per xarxes socials perquè ens encanta la seua música, pensant que mai ens contestaria. Tot el contrari. Ens van contestar de seguida, ella i el seu equip són gent superpropera i humil amb qui hem connectat de seguida. Van acceptar la col·laboració (encara flipem!) i vam tindre la sort que Renata viatjava per uns dies a Madrid, on vam coincidir amb ella per gravar la cançó a l’estudi de Pau Paredes.
Al disc també col·labora Kai Nakai, que és una de les dones més potents en la música urbana d’Euskal Herria. Va ser altra grata sorpresa. Amb Kai Nakai hem treballat molta a gust i ha eixit un reggaeton en euskera i valencià superpotent. Ens vam ajuntar a València i vam rodar un clip juntes, i tot va fluir de meravella.
Maria Montes és altra col·laboradora destacada. Ella és l’encarregada d’obrir el disc amb un poema fet ad hoc per a l’ocasió i recitat per ella. María Montes és pintora, escriptora, poeta, va ser part del cinema independent valencià dels 70… un referent per a la cultura i per a nosaltres.
Per tancar les col·labos, tenim als nostres germans Dani Redó (Vadebo) i Don Dada (Sensi star, La Gang Band) amb qui hem fet tota la vida música i els necessitàvem al nostre costat en este disc.
Estem en un moment en el qual la política valenciana ha girat al conservadorisme i posiciones ultres. La cultura hip hop va nàixer per a rebel·lar-se enfront del poder, pot ser un bon moment per al rap valencià?
El rap i, en general, la cultura hip-hop sempre ha sigut un moviment que naix dels de baix per ser la veu de les seues reivindicacions o anhels. Un símptoma d’estos temps de viratge fatxa és que estem trobant-nos dins del moviment hip-hop rappers amb discursos fatxes i ja som moltes les veus que defenem que el rap mai pot acceptar el feixisme. No pots definir-te com a rapper i ser feixista. És absurd. També el moviment ha de revisar-se moltes actituds masclistes, homòfobes… el rap ha de continuar sent la veu de les lluites socials per un món més just i igualitari.
En este context, el rap valencià i en valencià tenim molt a dir. Vivim el pitjor atac a la nostra cultura i la nostra llengua en la història recent. Amb un govern clarament antivalencià, a més d’ineficient en la gestió, inepte i carent de projecte per a la nostra terra. És responsabilitat nostra com a ciutadans treure de les institucions al bloc franquista de PP i Vox. La música pot ajudar, però la força ha de ser conjunta des de tots els estrats de la societat. Ens juguem el futur.
El disc ja està disponible a totes les plataformes digitals i es presentarà en directe a Jerusalem Club de València el proper 29 de maig. Quines expectatives teniu?
Tenim molta il·lusió perquè fa sis anys que no toquem i durant estos anys molta gent ens ha preguntat “quan torneu?”. Volem fer un concert especial, on repassarem tot el nou disc, farem cançons d’estos dotze anys de trajectòria i tindrem convidats sorpresa molt especials. Serà una nit molt important per a nosaltres i esperem compartir-la amb amics, familiars, companys de la música i tots els nostres seguidors i seguidores. A tots volem donar-los les gràcies per no oblidar-nos i per esperar-nos. Per continuar estimant la nostra música i preguntant “quan torneu”. Gràcies per entendre que desgraciadament sempre no es pot seguir els ritmes d’esta indústria i que, malgrat que la música és part fonamental de la nostra vida, sempre no podem dedicar-li tot el temps que ens agradaria. Vos esperem el 29 de maig per muntar una festa brutal i retrobar-nos.
Què ha canviat en l’escena en estos sis anys?
Trobem l’escena molt canviada des que vam decidir parar. Abans hi havia molts més moviments associatius o de base que movien concerts, festivals, festes de pobles. Recorde viatjar a Catalunya, les Illes, Madrid, inclús Extremadura, a concerts autogestionats fa deu anys. Et cridava l’assemblea d’un poble i muntaven uns bolos brutals. Això sembla que està en perill d’extinció. Supose que és el preu de la professionalització del sector, que, per altra banda, està molt bé i era necessària, però tal volta molaria trobar un equilibri. Ara és més complicat clavar el cap, tocar, tindre oportunitats. Tot ha agafat el caràcter de festival o minifestival i és més inaccessible per als grups xicotets com el nostre o que tenim un estil més de nínxol.
Després està la dictadura del nombre d’oients, les visites, els seguidors. Eixa competició o eixa forma de mesurar la vàlua dels grups és cruel i poc sana. Genera en els artistes a muntó de complexos, ansietat i un esperit de competició constant. Nosaltres volem fugir de tot això. Per sort o per desgràcia, no vivim d’açò i no volem caure en eixes dinàmiques.
Amb el nou disc volem tornar a gaudir de la música com el primer dia, quan féiem les primeres maquetes sense més objectiu que el fet de gaudir de fer música i compartir-la amb la nostra gent, que és el més ens agrada.
