fbpx

Xavi Sarrià: “Governe qui governe, l’autoorganització popular sempre permet resistir i seguir avançant”

por | 27 abril 2021 | Entrevistas

Xavi Sarrià. Fotos: Claudia Marconell

Han passat 28 anys des que Xavi Sarrià, al capdavant d’Obrint Pas, començava la seua trajectòria musical. Després de la dissolució de la banda valenciana amb el seu últim àlbum d’estudi Coratge (2011), el compositor es va prendre un respir per a emprendre diverses col·laboracions puntuals amb altres grups, i publicar el seu primer llibre “Totes les cançons parlen de tu” (Sembra, 2014), fins que en 2017 va començar la seua marxa en solitari amb Amb l’esperança entre les dents. En 2020 va compondre “No s’apaguen les estreles”, una cançó per a la pel·lícula “La mort de Guillem”, que ara en format concert-documental arribarà al Teatre Principal de València (29 i 30 d’abril). 

Els pròxims 29 i 30 d’abril presentaràs “No s’apaguen els estreles” al Teatre Principal de València amb un concepte diferent de concert-documental. Què ens pots avançar sobre aquest nou format per al directe?
Aquest concert naix de la cançó ‘No s’apaguen les estreles’ que va ser banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem. Però la lletra de la cançó també parla d’un llegat de lluites inesgotable que ens han permés batallar i superar adversitats durant generacions. Hem volgut recuperar estes històries silenciades i posar-les en valor amb els seus protagonistes. D’ací va nàixer la idea de fer també un documental David Segarra i Víctor Serna que s’estrenarà de manera paral·lela. Els dos formats es retroalimenten i el concert conjuga música i imatges del documental que es projectaran en una pantalla pròpia en forma de cor. Són imatges de deu protagonistes que simbolitzen la perseverança i la lluita des de l’educació i la cultura, des de l’horta i la muntanya i des de l’exili i la memòria.

A l’espectacle participarà Pep Gimeno Botifarra, el cantaor valencià més rellevant dels últims quinze anys. Crec recordar que va col·laborar en l’última cançó de l’últim disc d’Obrint Pas “Jota valenciana” de Coratge (Propaganda Pel Fet, 2011). Com sorgeix aquest retrobament quasi deu anys després?
Sí, Pep Gimeno és un dels protagonistes del documental. I tindrem la sort de tindre’l en viu a l’escenari. El vam conèixer amb Obrint Pas i després jo he seguit col·laborant amb ell periòdicament en concerts i cançons. Ell simbolitza esta resiliència de la música popular, que sempre ha estat amenaçada però que ha sobreviscut gràcies la gent major que l’ha guardat com un tresor. Pep Gimeno ‘Botifarra’ explica al nostre documental com anava casa per casa gravant en cintes de casset cançons ancestrals en risc de desaparèixer, com els cants de batre. I com algunes d’eixes cançons ara són himnes populars, com la pròpia Malaguenya de Barxeta.

A més de la col·laboració de Botifarra, en aquest nou projecte t’acompanya El Cor de la Fera, amb músics com Key Day, Xiomara Abelló o Diego Barberà. Per què decideixes ara recobrir el teu projecte personal amb una banda fixa?
Este nou projecte és un gran treball d’equip que estem bastim en paral·lel i en diferents fronts. En el concert compte amb la direcció artística de Martí Torras, que ja ha treballat amb Love Of Lesbian, Catarres o El Diluvi, en formats de musicals i que m’està ajudant a quadrar esta idea d’explicar una història amb audiovisuals i cançons alhora. Però també amb Kike Barberà i Marc Tornen que s’ocupen de tot l’aspecte tècnic. I del talent i la música de Key Day, Luís Súller, Daniel Tomàs i Diego Barberà, que ja m’havia acompanyat en el format elèctric i les noves incorporacions d’Hèctor Peropadre amb la seua sonoritat tradicional i la guitarra i veu de la cantautora Xiomara Abelló. Tot un luxe d’equip, la veritat.

El projecte naix de la cançó que va ser banda sonora de “La mort de Guillem”, una pel·lícula que narra un dels esdeveniments més tràgics dels anys 90 per a la lluita antifeixista valenciana. L’assassinat d’Agulló es va convertir en un símbol per a tota una generació. Com et va afectar aquella mort en 1993? Crec que va ser el mateix any en què vas crear Obrint Pas.
Sí, va ser un moment dur. Érem molt joves i començàvem a prendre partit, a anar a assemblees, a montar grups de música. Érem les primeres generacions que havíem pogut estudiar en valencià de tota la història després de la reforma del règim, i ens moríem de ganes de transformar el món que ens envoltava. Però l’assassinat de Guillem ens van voler enviar un cruel missateg: implicar-se té conseqüències greus. Tot i aixi, en col·lectiu vam decidir perdre la por i fer un pas endavant. Per Guillem i per tota la resta de víctimes del feixisme. Perquè hi van haver una infinitat d’atacs d’extrema dreta que sempre quedaven impunes, però no van poder aturar els potents moviments de base que es van gestar aquells anys. Eixa és la nostra victòria col·lectiva. Vicent Torrent d’Al Tall explica al documental ‘No s’apaguen les estreles’ com la seua generació també va desafiar la por de la violència feixista amb bombes i atacs que, per exemple, van acabar amb la vida de Miquel Grau. I enllaça amb el relat d’impunitat franquista que explica Maria Navarro de l’associació de familiars d’una de les fosses de Paterna amb milers de repressaliats que encara hui estan en un forat del cementeri. El concert que preparem també és un homenatge a eixes generacions que ens ha precedit. És necessari refer el fil de les lluites d’on venim, recuperar el relat, recordar que malgrat tot, sempre hem seguit avançant gràcies al coratge de la gent de baix.

Han passat quasi 30 anys des del seu assassinat i sembla que l’extrema dreta està més activa que mai, i ara amb representació parlamentària. Quina radiografia fas del moment polític actual i de l’evolució d’aquella extrema dreta que ha passat de la impunitat als carrers en els 90 als parlaments estatals en 2021?
Hem de recordar que venim d’una reforma d’un règim franquista que va deixar moltes estructures intactes. Per això l’extrema dreta ha gaudit de tanta impunitat i hui, com dius, encara és més visible que abans a les institucions. Crec que es fonamental seguir combatent-la des de tots els fronts. Però sense caure en les seues trampes, en els temes i els marcs que ens volen imposar. Hem de combatre’ls i seguir creant el nostre relat, enfortint els moviments populars i transformant la societat.

Tota la teua carrera musical està implicada d’un posicionament polític molt compromés, però encara que els problemes de 1995 puguen ser similars als actuals en qüestions de defensa dels drets humans, el xic de 20 anys no és l’home de 40. Com ha evolucionat la teua manera d’enfrontar-te a la composició?
Sempre he intentat escriure des dels sentiments, i a partir d’eixa font tracte d’explicar com veig el món que m’envolta. El que sí que ha canviat és que abans m’asseia i ratllava una llibreta sense pensar massa el que estava escrivint. “La Flama” o “No tingues por”, per exemple, les vaig escriure a raig. Ara, en canvi, escric i reescric i tinc un carpeta l’ordinador amb mil versions dels textos. Tinc més cura dels matissos, de no repetir-me, d’obrir-me a noves perspectives. Sí, amb els anys costa més escriure lletres i composar les cançons. Supose que et fas més exigent, obsessiu i autocrític. Però també intente gaudir més de tot el procés, perquè amb els anys me n’he adonat que escriure és el que més t’omple, que ho necessite.

La València en la qual naix Obrint Pas a meitat dels 90 era molt diferent a l’actual, almenys en el tauler polític, encara que per la dreta parlamentària la balança bascula cap a l’extrem, l’esquerra governa des de fa diversos anys. Com valores aquests anys de govern valencià en l’àmbit cultural i en el polític?
Als anys noranta les nostres generacions de joves començàvem a implicar-nos, a obrir centres socials, a crear periòdics independents com L’Avanç, a participar en els ‘Salvem’ en defensa del territori, a sumar-nos en un entramats de col·lectius que podem anomenar de resistència en una època de grans transformacions i l’auge del monstre del neoliberalisme salvatge a escala local i global. I es va demostrar que la creació d’eixa xarxa de resistència ens va permetre tirar endavant a pesar de la censura i la criminalització. Un exemple és el que va passar amb la música en valencià, que era del tot impensable. És una lliçó fonamental per entendre que, governe qui governe, l’autoorganització popular sempre permet resistir i seguir avançant. I els moviments socials actuals que hi ha València són tota una lliçó de com de necessàries són les assemblees i sindicats de barri, la solidaritat, els suport mutu, la cooperació i la mobilització per enfrontar les múltiples crisi que vivim.

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest