fbpx

Carles Chiner: “Hui en dia ja tots som publicitat de nosaltres mateixos”

por | 23 junio 2021 | Entrevistas

No és gens habitual que una banda es dissolga just quan està a punt de veure la llum un nou àlbum. Menys encara si este és un disc com “Esto no es un disco de Gener” (27 Ladridos, 2021), per molt que el seu títol ja jugue a distraure l’atenció o a negar-se a sí mateix. A més, l’extraordinari quart àlbum del quintet valencià, que tindrà tots el números per encapçalar els tradicionals recomptes de cap d’any, i flirtejava amb el soul, la psicodèlia, la cumbia o el bolero, era el primer que publicaven en castellà, un factor que podría haver fet pensar en una major projecció, en un intent per arribar al públic potencial al que semblaven encaminats. Siga com siga, sempre paga la pena parlar amb Carles Chiner (Quart de Poblet, 1982), encara que només fora ja a títol personal, i no com a portaveu d’una banda que ja no existeix. Com sempre amb el vocalista i compositor, qui també es guanya la vida com a guionista i actor, la xerrada es desvia cap a diferents qüestions al voltant de la creació, la cultura i com la consumim.

Sense voler entrar en qüestions que potser formen part de la vostra intimitat com a grup, supose que les raons per a la dissolució són, com sol passar en estos casos, múltiples, no?

Sí, ha segut acumulatiu. La pandèmia també ha segut una raó important. Vam fer apilament d’il·lusió per a tirar endavant, però no va ser possible. Si haguerem estat guanyant diners durant el temps que la banda estava en actiu, no crec que haguera passat. Clar. Però no era el cas.

Desprès de gravar en castellà, una lengua que teòricament podria donar més projecció (encara que no siga garantía de res), sona contradictori.

Totalment. Però és com ha vingut. No ens vèiem presentant-lo en directe. Tampoc teniem la idea en un principi de fer-lo en castellà, però feia temps que venia emprant-lo per a compondre per a altres coses, per a teatre i tal, i m’abellia. Naix més d’una necessitat creativa, i van eixir moltes cançons. El component rítmic és molt diferent. El castellà em suposa més joc. No m’agrada el concepte eixe de l’autoconfessió, el concepte “doliente” del compositor. No em resulta ni més fàcil ni més difícil escriure en castellà, simplement té coses diferents, com la rítmica. Tenia unes quaranta cançons ja acabades, i vaig triar les que entraren al disc. Volia que sonara molt natural, tot i que sabia que hi hauria gent a la qual no li agradaria la idea d’escoltar-nos en castellà. I així va ser. Sobre tot en twitter, que és verinós. A vore: deien txorrades que em preocupen poc, la veritat.

Tenies material per a més discos?

Sí, haguera donat per a dos o tres discos més.

Este és potser l’únic disc vostre que no té un fil conceptual, ni sonor ni temàtic.

Va ser deliberat, això de tindre un poc de llibertat. A mi em ve molt bé imposar-me límits, com a creatiu. Pero portava tres discos que, com dius, eren conceptuals (bé, El Temps del Llop, de 2015, no ho és, però sí és unitari), i m’abellia més fer cançons, i ja està. I a vore quin fil conductor eixia, que al final els fils conductors ixen a soles. Estic segur que si a este disc li donem un nom conceptual, al final trobariem la raó. Cante el cos elèctric (2018) sí que té eixe fil conceptual, però musicalment és molt dispers, si no haguera tingut un títol unificador també es percebria com una col·lecció de cançons. Ho faig més com una qüestió de procés, de posar-me objectius, límits…

Alguna cosa nova en l’horitzó?

Estic en un moment de replantejar-me què fer. Moltes coses al cap, però no m’agrada la manera en la qual estem vivint ara. L’acceleració, la gratuitat de la música… estic pensant en com enfocar les coses. Potser el mecenatge online amb contingut exclusiu siga una opció. Fer les coses per a les 200 o 300 persones que s’interessen per les teues cançons. I no fer una xarxa social cridant, com si fora un tenderete, per a que qualsevol que passe s’enganxe a la causa. Això crea una falsificació en el llenguatge, que crec que s’ha tornat embafadora. Ja som tots publicitat de nosaltres mateixos. Vivim en la projecció publicitària de nosaltres mateixos. I sempre buscant una forma bonica de fer que algú que no siga seguidor teu, de sobte, caiga i es faça seguidor.

Cosa que deu ser esgotadora…

Ho és, i és una cosa que em preocupa de les noves generacions. Crec que va a ser inevitable que no s’obsessionen amb això. Des del moment que n’hi ha productores fent càstings d’actors mirant quants seguidors tenen en les xarxes socials, per sobre del currículum o de la seua capacitat professional…

Tens la impressió que amb la pandèmia tot això encara s’accelerat, per allò dels músics que regalaven les seues cançons durant les primeres setmanes de confinament, oferint directes de forma totalment altruista?

Això ho vaig criticar, fins i tot. Cadascú té les seues raons, i és totalmente lícit fer-ho, però com a fenòmen no deixa de ser curiós: quan més fotuda està la cosa, més regales al món. S’ha estés molt durant els últims 25 anys allò de “la cultura es de todos”. Una frase de merda (rialles). Sí, la cultura és de tots, però la Coca Cola que te beus, de qui és? La pagues o no la pagues? Sota eixa filosofia de postmodernitat, n’hi ha una cosa que és el no prendre’s seriosament a un mateix com a creador. I estem en un moment complicat per a això, perquè has de fer molt d’esforç. L’altre dia llegia Eva Dénia, que deia que es deixava la música. Ho vaig llegir amb molt d’interés, perquè crec que ens sentim tots igual. La cosa esta de pagar-te el disc, pagar-te el videoclip, fer una inversió a tope, sempre a tope, perquè els agents externs mai invertixen… acaba donant-se la sensació que estàs vampiritzat.

Tens la sensació d’haver-li dedicat massa temps a tot això per a la gratificació que heu recaptat després? I no parle només de diners.

Doncs mira, te diria que m’importa més el factor econòmic. De veres. És la manera física de retribuïr les coses. Jo no vull fer-me milionari, només vull guanyar-me la vida dignament, com qualsevol altra persona que treballa. Pareix que estiga mal parlar de que un músic vullga viure del que fa. Crec que a nivel de crítica i mitjans sen’s ha considerat molt bé, no puc tindre cap queixa. S’ha parlat molt i molt bé del que fèiem. És veritat que estem a on estem, i a nivel de públic vam tocar sostre ja amb el primer disc.

Sí, jo t’ho preguntava més pel públic que per la crítica o els mitjans. De fet, una cosa que vau fer vosaltres és no fer massa concerts, potser per a no cremar-vos, que és una cosa que els passa sovint als músics ací.

Sí, perquè de vegades necessites fer concerts, i els fas en auditoris, i tot i que els cobres, a voltes ixes molt malament d’eixos concerts, perquè la pasta que cobres quasi que et pesa en la butxaca. No m’agrada guanyar diners així (rialles). Perquè al final són coses que fa un gestor d’ajuntament a qui no li importa el que fas, ni tampoc qui vaja al concert. No he vist mai un ajuntament menejar els seus events culturals. Ni de dretes ni d’esquerres. No els interessa. Els importa una merda. Esta és la pura veritat. I molts músics i gent de la cultura vivim pendents de les institucions, de què opinen, de com legislen… i jo crec que caldria deixar de comptar radicalment amb les institucions per als plans de qualsevol artista. I després, que ajuden a rebufo. Que ja ho fan, perquè necessiten que la marca València, o la marca que siga, estiga ahí. Però crec que perdem massa temps amb això. I està demostrat que este sistema afavoreix a les quatre o cinc empreses que es dediquen a fer música, que són les que poden optar a les subvencions, i tindre un aval bancari previ… jo ja em conformaria amb que feren contractes decents, i respetaren el que està escrit en la llei: que vinga un ajuntament, et done d’alta i et pague. Això és el que demanaria. Més enllà d’això, que no s’ocupen de res. Però clar, si vas a un ajuntament i et demanen, sistemàticament, que sigues un fals autònom… doncs és un frau sistemàtic.

Potser tampoc n’hi ha una feina de, diguem-ne, prescripció, perquè no hi ha criteri.

No n’hi ha criteri. És que eixa és la qüestió. I no interessa tindre’l. Els interessa el paper de joguina electoral de la cultura.

M’enrecorde del discurs, molt crític, que vas fer en recollir el premi Carles Santos 2019. La referència final al paper de les institucions, potser breu, que no sé si molts se la van prendre com un acudit intrascendent, veient algunes de les reaccions.

Sí, i he de dir que vaja per davant tot el nostre agraïmet als premis, que tampoc és que jo tinga la clau per a solucionar alguna cosa.

Potser ens enganyem i siga una qüestió de que tampoc n’hi ha públic per a la música que es fa ací, generalitzant. Tret d’algunes puntuals excepcions. O que ens creiem que tenim públic per a tot, i no és el cas.

És molt complicat. Espanya ja és xicoteta. Vull dir, en comparació amb els països amb els que ens comparem, als quals qualsevol cosa minoritària ja la veuen milers de persones. Passa amb la música, potser no amb la literatura, a on l’inversió no és tan necessària. La nostra experiència és que, a més, fora de València, quan eixiem ja uns quants quilómetres lluny de la ciutat, la cosa costava molt més.

La manca de vertebració de sempre i les microescenes locals…

Sí, són microescenes, però també és veritat que a voltes ixes d’ací, i arribes a La Casa Cantonera, en Algemesí, i es planten prop de cent persones. Perquè hi ha un treball previ que havien fet, amb mascaretes de llops (quan vam tocar el primer disc), havien fet imprenta, havien fet cartelleria, una exposición prèvia a on parlen de tu… hi havia un interés real per fer arribar al públic eixa música. I això no ho ha fet cap ajuntament. I de fet, alguna volta parlant amb regidors de pobles, que ens oferien X pasta per anar al seu poble, els ho deia. En La Casa Cantonera eren concerts gratuits per al públic, als quals la gent després et compra CDs, i et compensa. N’hi havia un relat de Cortázar al que, al final, n’hi havia més escritors que lectors. Un poc passa això ara amb els músics. Estem en un autisme incontrolat per fer lo nostre, que consumim d’esta manera. Això sí, això no… i al final compres poc.

Creus que esta forma de consumir, tan condicionada per tants estímuls a internet i a les xarxes, és irreversible? A voltes pense que potser en un temps tormarem a consumir amb més calma, inclús retornant a la lectura en paper, almenys els que són d’unes certes generacions…

Te diria que la lectura en paper per als menors de vint anys és com l’indie pop per als majors de seixanta-cinc (rialles). Quatre gats. No ho sé, igual m’equivoque, però sí sembla que tot això siga irreversible. Crec que este salt tecnològic, a més, ha acabat amb la idea del artista com a xamà. Ja no ho és. Ja no és el vehiculador de coses que n’hi han al nostre voltant, sinó que cadascú és ja el seu xamà.

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest