Carles Dénia: “Quan mires al voltant dona ganes de crear un món propi i la música és un món de fantasia on tu pots triar”

por | 6 noviembre 2019 | Entrevistas

Carles Dénia actuarà el dijous 7 de novembre al Teatre Principal de Castelló de la Plana en el marc del Trovam – Pro Weekend, la Fira Valenciana de la Música. Conversem amb el cantaor i guitarrista de Gandia via telefònica des de la seua habitació mentre intenta trobar un filet d’alguna cosa que es transforme en un nou disc. Ens endinsem en l’univers del seu darrer treball discogràfic, El Cant Espiritual d’Ausiàs March, ha musicat les paraules del poeta medieval de La Safor.

BEAT-VALENCIA-123-NOV-2019-Portada Foto: Laura Silleras.

 

Vas estrenar el disc el desembre de 2017 a Gandia. Has visitat molts escenaris del País Valencià i Catalunya i també t’ha dut fins a Itàlia. Quina valoració en fas?
Faig una valoració bona perquè, a banda del nivell artístic, crec que el resultat va ser fidel al que jo volia trobar estèticament. Després quant a poder-lo presentar en llocs i poder-lo dur al públic ha sigut molt positiu perquè és un projecte que treballa molta gent, són molts músics. És complicat de gestionar. La resposta ha estat per damunt del que un espera en principi en un projecte així.

Descrius El Cant Espiritual d’Ausiàs March com “un text dur”. El teu objectiu és apropar-lo al públic?
Potser sí, d’alguna manera jo crec que és un text molt difícil de musicar per això mateix que dius. És un text molt dur, molt enrevessat, d’alguna manera una mica caòtic pel que fa a l’actitud del poeta enfront a la situació que està descrivint i està expressant. Aleshores és també un llenguatge molt dur, no té rima però té una mètrica molt maxacona. Era un repte. Però la veritat és que la meua motivació principal era tindre en coneixement un text tan important que no havia sigut mai musicat i la dificultat afegida de la duresa del text a mi també m’ha servit de repte per vore com expressava eixa duresa i eixa solemnitat al mateix temps.

Però sí que has destacat alguna vegada que les paraules de March tenen molta musicalitat.
Per descomptat, és veritat que l’ús del llenguatge, els termes, la manera d’utilitzar les paraules que té Ausiàs March. És una característica que tenen tots els grans poetes. Crea la màgia amb la paraula, expressant siga quin siga el sentiment, no? I això en Ausiàs March ho pots vore, sense acabar d’entendre el vers ja estàs tremolant de vore quina delicadesa en la manera d’utilitzar les paraules i triar-les.

Com bé dius, no falta entendre-ho tot, sinó quedar-te en la bellesa, en el ritme de les paraules. L’espectacle funciona com un conjunt. No es para de principi a final. No hi ha explicacions. Busques que el públic entre i participe de l’espectacle i que cadascú s’imagine la situació.
Sí, és molt important, posar en relleu, subratllar la bellesa i la sonoritat de les paraules. Està clar que si pensem que el text en si mateix és molt difícil d’entendre sense una anàlisi previ. La meua intenció no és apropar en eixe sentit el poema al públic, sinó apropar la bellesa de les paraules envoltades d’una música suggerent per al poema.

Com recordes el primer encontre, la primera lectura del Cant Espiritual?
Això ve de la contínua recerca de poesia que em veig obligat a fer constantment. Això fa que retornes a poetes fonamentals i busques algun text, algun fragment… Aleshores descobreixes un text com el Cant Espiritual, jo l’havia llegit anteriorment i em semblava una cosa molt impossible. Però sempre tenia aquella coseta de dir: és un text fonamental d’Ausiàs March, la cimera de la seua obra i això no s’ha fet, he d’obligar-me i he d’intentar i he de posar-me en situació per abordar este text. Aleshores em vaig tancar en una habitació i em vaig posar a estudiar el text molt profundament, agafant tots els manuscrits, totes les edicions, llegir estudis sobre el text, contrastar amb gent molt qualificada també i fer-me una idea del que és el poema. Així poder conéixer el poema profundament per a aconseguir dividir-lo d’alguna manera i repartir-lo en cançons sense trencar la lògica interna del poema.

El Cant Espiritual és un text religiós perquè March s’adreça a Déu en segona persona. El poeta de Beniopa Josep Piera deia sobre el text que és “una reflexió moral”. No sé si et veig com una persona moralista a l’hora de pujar a l’escenari.
Depén com s’entenga la paraula moralista. Perquè hui en dia jo crec que també va transformant-se eixe concepte i és molt ample. Però en qualsevol cas no és l’únic vessant ni tan sols el més important, crec que jo. És un poema filosòfic en parts molt importants. Després el fet mateix de parlar en segona persona a Déu fa un text completament heterodox i particular. Ací jo crec que hi ha un rerefons de la psicologia humana molt important, a més ja es pot olorar els principis de l’humanisme i el qüestionament de la fe religiosa. Després sobretot el que hi ha és un transfons filosòfic inherent a l’home que és el confrontament amb la mort. Eixe poema és un cosmos particular amb uns elements que van girant al voltant de la qüestió. Aleshores jo no el considere que siga un text religiós encara que tinga alguns elements religiosos, després la lectura tu la pots enfocar a qualsevol d’estos aspectes. Jo el que he fet és enfocar a l’aspecte del dubte, de la volatilitat, de la voluntat, d’allò carnal, espiritual… en fi hi ha una gran quantitat de branques per a poder-te a agafar al poema.

El Cant Espiritual és un projecte més introspectiu, sinistre o obscur i en canvi el disc del Paradís de les Paraules és més lluminós, hedonista. A priori semblen projectes oposats. Què ha de tindre un text perquè li poses música?
Ha de tindre emoció. És el més important. Tant en la poesia com en les lletres de les cançons. El més important és trobar l’emoció en les paraules. Has fet un paral·lelisme entre el disc del Paradís de les Paraules i el Cant Espiritual i en realitat són dos discos que responen a una mateixa inquietud. Són eixos discos que faig entre els discos de música tradicional dels quals jo m’alimente perquè vas aprenent coses de la tradició i incorpores peces al repertori. Quan faig discos com el Cant Espiritual o el Paradís de les Paraules és el procés invers, és el d’extraure una visió personal tot allò del que t’has alimentat prèviament. Tenen eixa característica en comú. Després estèticament són el camí que jo m’he marcat, ha de tindre uns elements reconeixibles, per ací una miqueta va la idea. Encara que són discos, com bé has dit, d’un caràcter molt oposat, d’un ambient complement d’instint. Aleshores, per descomptat el resultat és diferent però estèticament són unitaris.

Però el que tu busques és una experiència més estètica i que el text t’agrade, busque sentir-te identificat?
El text és un malson realment per a mi, buscar poesia. Perquè no és el mateix buscar poesia que lletres de cançons. Igual que la poesia popular de la música tradicional. Són maneres diferents, però en qualsevol cas, com deia abans s’ha de buscar l’emoció i pel que fa a textos busques alguna cosa que realment quadre. Trobar eixos ingredients exactes és complicadíssim. Jo supose que hi ha gent que té un sentit un pràctic molt més de veritat que jo i aleshores pot triar un text que li sembla bé, correcte i li busca i aconseguix resultats preciosos. Com sóc molt puntillós, em desespere buscant textos els quals musicar o fent-los jo mateix. L’exigència inicial és molt alta i em trau moltíssim de temps de la meua feina, el fet de buscar eixos textos i trobar alguna cosa que quadre exactament amb el que vols expressar, de la manera que ho vols, amb la llargària, la rima o la no rima, la mètrica o la no mètrica. És molt complicat.

Passem al plànol musical. Definixes l’estil musical del projecte com lliure. Què vols dir amb això, podrem trobar referències clares o deixes fluir l’experiència?
De fet hi ha coses molt concretes en el disc. Hi ha una clara referència als cants de segar mallorquins en el fragment ‘Tu creïst mi perquè l’ànima salve’ que és un dels talls del disc. Hi ha la Malagueña de Chacón de Gallardito que està feta com és exactament el cant. Hi ha molts elements que quan han hagut d’eixir han eixit. Quan dic lliure és que no estic enquadrat en cap tradició, ni emarcat en cap lloc a l’àmbit musical. Aleshores tinc la llibertat per a moure’m conforme jo vulga. Tirant tant d’imaginació com de tradició.

En la teua música incorpores tant sons orgànics d’instruments acústics com sons sintètics a través del sintetitzador.
Sí, a mi m’agrada sempre un toquet lisèrgic, psicotròpic, psicodèlic. Utilitze la música elèctrica dins d’un context relacionat amb la música tradicional, es crea una cosa onírica que a mi m’agrada per això utilitze eixes sonoritats, de vegades fent al·lusió als 70, unes sonoritats més oníriques, més fantasioses.

Parlant amb Baptiste Bailly, el pianista del concert que també canta en alguns moments. Ell és francés i des de fa uns anys viu a València. Em comentava de les dificultats de cantar en valencià antic i d’entendre’l. Com treballes amb els músics l’aproximació al text?
El text, el treballem poc. Que canten els músics a mi m’encanta, és una cosa que crec que li dona una energia preciosa. De vegades, inclús busque més això que tindre uns quants coristes cantant. És una altra cosa. Simplement a nivell sonor el que fem és treballar-lo. Jo personalment no entre a l’hora d’aprendre el text, però sé que ells ho han fet. Em pregunten moltes vegades sobre el significat d’allò i d’allò altre i clar jo intente explicar i ens riguem molt perquè és complicat. Ells aprenen la sonoritat. Almenys saben una mica del que estan parlant i fem una pinya sonora. És una qüestió sonora sobretot.

Hi ha un moment en el disc que inclús es posen tots a parlar i es fa una embolic de veus diverses.
És un efecte que apareix en el disc que vaig fer. No és que estiguen parlant. Hi ha una oració en llatí que vaig fent jo d’una manera un poc apocalíptica, també eixe punt èpic… m’agrada, sempre dona molt de joc. Hi ha eixe efecte en què estem resant de fons i contestant, hi ha com rialles. En fi, les fantasies que jo em faig a l’hora de produir una miqueta el disc.

Hi ha un dels temes que trobem en el Cant Espiritual que també està en el disc de Coetus, projecte del qual eres el cantant, on els arranjaments de percussió són d’Aleix Tobías. Com participa ell dins del disc?
La relació que tenim Aleix i jo és de fa molts anys. Ell és clau en la meua música, de fet esta cançó de la qual parles, la melodia tota és meua però l’arranjament de percussió és d’ell i la idea rítmica del tema. No sols en este tema, des del Paradís de les Paraules que ell i jo hem anat col·laborant contínuament, hem anat els dos sols a tocar. Hem fet el Cant Espiritual, hem fet Coetus… diguérem que som família musical absoluta. Ell és definitiu a l’hora d’expressar la sonoritat que jo busque. De fet ell és part de la sonoritat.

Com va ser la col·laboració amb Artur Heras, pintor, l’encarregat de fer la portada del disc.
Ell va fer una exposició i em va cridar per demanar-me si tenia ganes de posar una cançó allí en l’exposició en una espècie d’esdeveniment artístic, musical i de tot. Vaig fer una cançó que va quedar molt bonica i ell va quedar molt content. Jo també, la veritat. A partir d’ací, jo el coneixia a través d’un familiar i vam establir una relació d’amistat. Aleshores quan vaig traure el disc, dic: ara és la meua. Li vaig demanar si li agradaria fer alguna cosa per a la portada i ell va acceptar, doncs imagina l’alegria. És un artista increïble. Vaig tindre eixa sort, li vaig tirar cara a l’assumpte. La veritat és que és magnífic, tot el que és portada, llibret, fotografies… estic molt content.

Un dels altres projectes amb el qual estàs rodant més últimament és un amb Spanish Brass Luur Metalls. Com et sents en este diàleg entre els instruments de vent, la teua guitarra i la teua veu. Allunyant-te de la doble corda tan característica de la tradició valenciana.
Ells toquen increïble. Tenen un empast absolut després de tants anys tocant junts. Sonen realment increïbles, enormes. Posen un llit fenomenal i súper còmode per a fer música. Pel que fa a la instrumentació, a mi m’és indiferent, si la música és bona, la sonoritat és bona, és el millor entorn per a mi per poder-me expressar. Això està per damunt de qualsevol estil o sonoritat. És una qüestió musical.

Els últims anys també estàs treballant en l’àmbit de la producció, un dels darrers projectes és Els Dies i Les Dones amb Sis Veus. Què t’aporten estes experiències com a productor?
Com a tot, com a productor, com a músic, com a persona perquè això de produir és una cosa que quan es pren en seriosament. Produir vol dir moltes coses. El terme de productor i producció és molt volàtil. Nosaltres el que vam fer va ser una producció des de l’inici. És un treball gegantí. M’aporta una gran quantitat de coses, per exemple tècnicament com mesclar el disc, de gravar o nivell artístic fem arranjaments, d’experimentar en coses que algun dia t’has d’atrevir a fer i les fas, és molta responsabilitat, és molta feina… però és molt nutritiva. Quan acabes un disc d’eixos, et dones compte que la teua vida ha canviat. És una feina intensa però que disfrute molt, dins del patiment que suposa. Amb elles hi ha moltíssima confiança, molt de carinyo. Ací tot cap. Treballes amb la confiança que saps que eixes persones han confiat en tu i han posat el treball en les teues mans amb una fe extraordinària. És un treball molt dur, però molt apassionant i molt bonic. Espere que prompte puguem fer un altre.

Ara prompte farà dos anys que vas publicar Cant Espiritual, tens pròxims projectes en ment?
Ara mateixa em trobe tancat en la meua habitació, porte un parell de setmanes tancat. Normalment quan acabe un disc, jo ja tinc fam d’una altra cosa perquè a banda de tota l’energia que suposa genera altres inquietuds, ganes de fer altres coses per allunyar-te una miqueta del treball. Este estiu ha sigut intens quant a viatges i de tot, encara no havia trobat el moment de la tranquil·litat per a poder pensar una mica seriosament però estic clavat ací fa dos setmanes. Ja vaig veient el primer filet d’alguna cosa que podria eixir i ara ja estic mentalitzant-me que m’hauré de tancar i fer una feina d’introspecció absoluta, i també dura i difícil que és afrontar un projecte des de l’inici i en això estem, patint.

Però jo recorde que alguna vegada que hem parlat que malgrat tot el soroll que puga haver-hi fora, la música pot ser com un refugi personal i gaudir-ne.
La veritat és que és una via d’escapatòria. Quan mires al voltant, de vegades dona ganes de crear un món propi i la música és un món de fantasia on tu pots triar, sempre triar la bellesa de les coses. Si fas d’això una manera de viure, doncs t’ajuda personalment a intentar buscar la bellesa de les coses en tot.

Suscríbete al boletín mensual

El podcast de Beat València

Así suena València en invierno

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest