Tens vint anys i estàs al local, amb quatre cançons assajades durant mesos. Andy ha vingut amb el seu multipistes MiniDisc i gravar amb tot el grup tocant alhora et sembla el màxim de la puresa, de l’autenticitat. Un CD-R retolat amb un permanent, quatre pistes que contenen en les seues metadades la il·lusió d’un futur de furgonetes i proves de so, concerts en sales que no coneixes més que per l’agenda del Mondosonoro. El futur de l’estrela de l’underground, pura ficció.
La maqueta és un mitjà. Fas una còpia del CD i l’envies a Radio Funny, una altra li la portes a Juan Vitoria a Discos Amsterdam. La portes a una sala de concerts i intentes negociar amb el soci que menys es droga. Aprens a pair que hauràs de pagar per tocar, però venen els col·legues, la festa dura el que tarden a dir-vos que heu d’arreplegar tots eixos trastos, el públic reclama expandir-se per la pista de ball, i l’escenari n’és part.
Envies una maqueta a una discogràfica, òbviament no et contesta ningú. Igual amb la ràdio de Madrid. És igual: la còpia més important és la que tens tu, la que escoltes sense parar.
Ara tens quaranta-cinc anys i sembla mentida però estàs al mateix local que fa vint anys. El temps s’ha reduït, tens una hora i mitja per a xafar pedals abans d’anar corrent a l’eixida de l’escola. Els pedals són els mateixos però has canviat les Happy Luck per unes Zapato Feroz.
Aquest era el futur, no s’ha complit ni una sola de les previsions, o potser és que s’han complit totes. És igual, ací estàs, una vegada més gravant una maqueta. Però aquesta té un únic destinatari: tu mateix. Vosaltres mateixos, el grup, els col·legues i —això sí que és nou— la família. A la família de fa vint anys, no tenies res a mostrar-li, d’aquesta faceta nocturna teua.
Has aprés a pair que la música no et donarà de menjar, no et farà millor persona, no et servirà per a res. No t’escoltarà quasi ningú, però t’escoltarà qui t’importa. Ho aprengueres als vint anys i no se t’oblida. I tot i això, la música sempre acaba atrapant-te. Ho va escriure Nietzsche: sense el rock and roll, la vida seria un error.
L’Equip València-noise ha nascut arrossegat pel magnetisme irresistible de l’acte de juntar-te amb uns amics i arrancar-li a l’aire una cançó que no existia fa una estona. El grup ha anat agafant forma a poc a poc, entre les escasses estones lliures de la vida adulta, al sofà, al local i qualsevol racó on cabera un ordinador i un micròfon. Jo hi he posat la base de les cançons, i s’hi han sumat Bernardo Díaz (Umbrielle) a la guitarra i Álvaro Gómez (Star Trip) al baix. El nostre amic Pau Alabajos ens ha prestat la veu, i Elisa Bermejo i jo hem gravat alguns cors. D’eixes estones n’han eixit deu cançons, enregistrades i mesclades a casa.
Algunes coses han canviat per a millor aquestes dècades. Gravar a casa ja no és una limitació: ho fem amb eines que fa vint anys no estaven a l’abast d’una banda amateur. Compartir les cançons amb el món tampoc necessita permís ni intermediaris, ni cal esperar que ningú et diga que sí. El DIY també és una qüestió ètica. Hem intentat no acumular massa contradiccions a l’hora de triar les plataformes de distribució: bàsicament, no estem en Spotify, ens hem fet la nostra pròpia web. Anem fent vídeos utilitzant metratge d’arxiu amb llicències lliures, i els pengem en una instància de PeerTube, l’alternativa de codi obert a YouTube.
El nom del grup és un homenatge a l’Equip València-folk, el col·lectiu que Vicent Torrent va liderar des de finals dels seixanta fins al 72 —inspirat al seu torn en el Grup de Folk de Barcelona— abans de formar Al Tall. Ells s’ajuntaven per a fer folk estatunidenc i cançó protesta amb les lletres en valencià. Nosaltres no és que fem exactament noise, però ens agraden les guitarres distorsionades com al que més, i hem tirat de l’estètica del que portem tota la vida escoltant. Li ho vaig consultar a Vicent Torrent i tenim la seua benedicció per a la broma.
No tenim cap pla.
Àlex Badia és un músic valencià que ha format part d’Emma Get Wild, Néstor Mir y Las Potencias del Este, Mr.Vertigo i ara Equip València-noise).
