fbpx

Julián Maeso, l’ànima al descobert

por | 11 enero 2017 | Cultura pop

Quan es dissolgueren Sunday Drivers va estar a punt de deixar-se la música. Ara, però, una vegada superats tots els entrebancs i amb el seu tercer disc en el mercat, Julián Maeso s’erigeix com un dels millors músics d’aquest país. Amb lleugers canvis tècnics, i en un punt d’estil enmig del seu primer treball i el segon, trobem aquest Somewhere Somehow. Onze cançons que deixen l’ànima de Maeso al descobert.

maeso-valencia-wah-wah

Encara que quan el sents la ment viatge per carreteres secundàries de Wisconsin, o per algun lloc d’Arizona, Somewhere Somehow ha sigut enregistrat en Toledo. D’allí és Julián Maeso i amb aquest títol pareix voler dir-nos precisament això, que la música no té fronteres i que l’art ben fet pot sorgir en qualsevol lloc i de qualsevol forma. Sense eixir un d’ací es pot fer rock americà i música negra de qualitat. Maeso es mou amb facilitat entre el blues, el soul i inclús el country barrejat amb folk. Una impressionant paleta de recursos musicals que aquest multiinstrumentista combina amb un gust exquisit.

Per a aquesta nova singladura l’artista es manté dins dels registres als quals ens té acostumats, en un punt d’equilibri entre la malenconia blues de Dreams are Gone (2012) i l’optimisme directe de One Way Ticket To Saturn (2014). Ara bé, si que s’aprecia un so més compacte i treballat, més ric en matisos i amb una major presència de les seues dives Erin Corine i Alana Sinkey, impecables al disc i també en directe. Guanyen així un merescut protagonisme els cors i, a més a més, es potencia el costat més soul de Maeso. Precisament d’açò, del costat soul, és del que més em sorprengué en el seu últim concert a València i per això considere que aquesta és una estratègia coherent.

Maeso mateix s’ha encarregat de la producció, amb la supervisió tècnica d’Alonso Ferrer, i s’ha fet acompanyar per The Magic Souls, la seua banda habitual. També ha comptat amb col·laboradors de luxe, com els valencians Ovidi Tormo (Los Zigarros) en l’eclèctica “You Gotta”, i Albert Sanz al piano, en una íntima “Before They Leave”. Fent gala del seu gust per barrejar estils, arriba inclús a coquetejar amb el reggae en “I Wonder and Wander”, sense oblidar —és clar— l’estil americà més pur conreat en cançons com la redona “The Road Less Travelled”, o la més bruta “No Earthly Paradise”.

Però sense dubte l’àmbit en el qual Maeso destaca més és en el del directe. Va tancar l’etapa del seu segon treball amb la considerable xifra de cent cinquanta concerts, i el que va fer a la sala Wah-Wah va ser un dels més m’agradaren de l’any passat.

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest