Pot semblar una exageració, peró la trajectòria d’Òscar Briz és possiblement la més clara mostra de versatilitat, ambivalència i amplitud de mires d’entre totes les que formen part del divers i heterogeni ecosistema pop valencià.
Ha gravat íntegrament i amb soltura en castellà, anglés i valenciá al llarg de gairebé tres décades. Ha conreat el pop, el rock, l’after punk, el folk o la cançó d’autor, deixant-se amerar pel camí per sonoritats tan llunyanes (geogràfica o estilísticament) com la bossa nova o el jazz. Ho ha fet gairebé sempre amb discos valuosos, que mai s’han trobat amb el recolzament popular que mereixien, tot i el reconeixement de part de la indústria i de la premsa, que l’han guardonat en repetides ocasions (Premis Ovidi Montllor, Enderrock, Cartelera de Levante EMV, Miquel Martí i Pol, Altaveu Frontera o Puig Porret).
La seua trajectòria en solitari és com una lluita constant per trobar un espai al món des de pressupostos que sempre van, conscientment, a contracorrent: fóra de temps i de lloc. Títols d’àlbums com Identitat Aliena (2004), Asincronia (2008) o fins i tot cançons com “Amèfrica” expliciten aquell desarrelament tan propi d’algú que ha residit durant anys molt lluny de la seua terra (Austràlia, en el seu cas, on va formar part de la banda The Whitlams a la segona meitat dels 90), peró no per aixó oblida els seus orígens, els d’aquell jove que va foguejar-se amb els prometedors Banderas de Mayo entre finals dels 80 i principis dels 90.
En este viatge d’anada i tornada en que s’ha convertit la seua carrera, els últims cinc anys han vist com Briz anava sublimant la seua proposta des d’arguments que tenen molt a veure amb la simplicitat formal i la senzillesa lírica, sense grans ornaments. La publicació de L’Estiu (La Casa Calba, 2010), possiblement el millor álbum de la seua dilatada carrera, va marcar un punt d’inflexió en la seua vessant de compositor d’un folk aquilatat, subtil i alhora directe, que necessita menys eines encara per a mostrar la seua punxant distinció melódica. Youth (La Casa Calba, 2013), estilísticament una mica més divers però no tan precís en la seua delimitació d’una encissadora ambientació sonora global, va ser la seua profitosa seqüela, i el seu últim llarg fins aquest any…
El seu concert del 8 de novembre, dins de la programació de la primera edició del MUV! (Circuit de Música Urbana de València, a celebrar al barri de Russafa), servirá per a que el músic de L’Alcúdia estrene el contingut d’ Entre Llums i Ombres (anomenar-lo La veritat és un cim va ser la primera opció, que no va quallar). Un nou àlbum enregistrat a Ondara (Alacant), amb el productor Mark Dasousa (La Raíz, Aspencat, Zoo), concebut “amb la idea de passar el mínim temps en l’estudi i captar la energia i la frescura en la interpretació en format de trio”, i que transcorre pels mateixos viaranys de sensibilitat melódica i brillantor compositiva als que ja ens té (mal, val a dir) acostumats. De fet, és un dels treballs més complets de la seua trajectòria, amb espurnes de blues heterodoxe (“Les màscares”, “Florentina Sunset”), pop estilitzat (“I Wish You Well”), rock acerat (“Paranormal”), vinyetes amb aparença -només aparença- naïf (“Delicat Narcís”) i dianes melódiques tan certeres com la fantàstica “Entropia”. Una vigorosa nova mostra de la seua vàlua com a compositor i intérpret.
Fotos: Lisa Jean Roberts/Ximo Bueno
