fbpx

Panxo (Zoo): “Per a ser bufons, seria millor que no hi hagueren músics”

por | 13 octubre 2019 | Entrevistas

Els saforencs Zoo són tota una institució de la nostra música popular. Una tùrmix de ritmes electrònics, hip hop, ska i pop, que sempre ha intentat emetre missatges clarividents i socialment conscienciats. Després d’un trajecte de cinc anys de vertigen, amb un parell d’àlbums i centenars de concerts, s’acomiaden per un temps per a agafar noves forces. A València ho faran el 18 d’octubre, encapçalant el tradicional concert de Benvinguda de la Universitat, a la Plaça de Bous, amb Jazzwoman. Quedem uns dies abans amb Toni Sánchez, Panxo, per a parlar durant una bona estona.

ZOO-BERNAT-ALMIRALL Zoo per Bernat Almirall.

 

Quin balanç farieu d’estos cinc anys? Ha corregut tot molt a pressa i vos heu trobat una acollida que potser ni vosaltres mateix esperàveu, no? Molt de vertigen?
Sí, total. El nostre procés de creixement ha sigut molt més ràpid del normal. Hem hagut d’aprendre moltes coses a més velocitat. I arrastrant un volum de gent que és més gran que el de la majoria de bandes. Molts grups triguen deu anys en crear eixa estructura, i nosaltres ho hem fet en només tres anys.

Creus que la pròpia evolució del grup ha anat en paral·lel a la consolidació d’una escena?
Diria que no. Em sembla que el circuit estava més fort fa quatre o cinc anys, quan estaven Obrint Pas, La Gossa Sorda i Aspencat, que ara. Al menys a nivell de caps de cartell. Lo que passa és que sí que crec que n’hi ha una base molt forta. I sobre tot, en algunes zones, hi ha un públic que és molt militant d’eixa escena, perquè ja no mira si toca este o aquell grup, sinó que simplement va si els concerts són d’eixe rollo. Saps? Ja siga El Diluvi, Auxili, Cactus o Pupil·les. És com un mundillo. En eixe sentit, sí que s’ha consolidat una base. Però nosaltres també hem intentat sempre no acomodar-nos en eixa escena. De fet, hem dosificat molt les nostres actuacions al País Valencià i a Catalunya per a tindre molta presència a la resta de l’estat. Per intentar se un grup catalonoparlant que funcione a Madrid, a Galícia o a Andalusia. Crec que això ens ha diferenciat de la majoria dels grups d’eixa escena.

De fet, este mes d’octubre toqueu a La Riviera en Madrid i a Capitol en Santiago, dues sales de grans dimensions. Sembla que esteu trencant eixa barrera que fins fa poc només permetia que foren els Manel el qui tingueren ressò a les sales de fora del nostre àmbit lingüístic, no?
Sí, és curiós. Per exemple, en Catalunya hi han grups com Txarango o Els Catarres, que funcionen molt bé allà però els costa més fer-ho a Madrid. Al menys, més que a nosaltres. No sé si ha segut perquè nosaltres hem fet algunes cançons en castellà, o perquè jo també he tingut algun projecte anterior en castellà, o he participat en projectes com Riot Propaganda, encara que només fora de DJ. Per a nosaltres és una bogeria omplir La Riviera: és una sala molt gran, amb 2.200 persones.

Potser siga perquè la vostra batedora sonora, amb elements de hip hop, ska, música electrònica i pop, siga més transversal?
No, jo crec que les propostes de Txarango o Els Catarres, els exemples que he posat, són més tranversals que les nostres, en el sentit que… nosaltres sempre hem treballat la música electrònica i el rap, que són músiques menys mainstream que les que poden fer ells. No sé, exactament no sé la raó. Intentem saborejar-lo.

Ara empreneu un paró indefinit: és segur que tornareu amb noves cançons, no?
Sí, si no ens barallem entre nosaltres, tornarem segur. De fet, el parò es per a fer noves cançons i intentar fer-les d’una manera diferent a com vam fer les ùltimes, més desconectats del treball de concerts i buscant una situació i un ambient més introspectius. I sobre tot, que ens permitisca gaudir del procés de creació. La gira i els directes t’absorbeixen tota la teua vida. Ara portem set mesos tocant tots els caps de setmana. Entre setmana no estem tocant, però estem igual amb el xip de que estem de gira, i volem fer-ho d’una manera diferent.

Bé, però per altra banda, la vida en la carretera també pot ser una font d’inspiració, no?
Ho vam intentar, pensant que seria així, en el procés del segon disc, de fet jo pujava a la furgoneta amb la llibreta a la mà. Però no. A mi, al menys, no em funciona. No em va resultar inspirador. Al final, jo crec que també n’hi ha com una literatura de la vida en la carretera, i del rock star que s’inspira en les vivències de la nit, que en el meu cas no és així. Jo necessite un sistema de treball tècnic, metòdic, d’alçar-me pel matí descansat, fer-me un café, seure de cara a l’ordinador i treballar com puga fer un dissenyador, un fotògraf o qualsevol creatiu que treballa al seu despatx u oficina.

Potser això de la inspiració en la carretera i en la nit siga una cosa un poc mitificada, no?
A lo millor a Sabina o a Bunbury, gent que viu d’un personatge molt fet, els funcione. Però a mi no (rialla).

Zoo_Grup_@bernatalmirall-10

Sou una banda que es nodreix principalment de la realitat social i política que ens envolta. Què vos esperona ara mateix per a tornar a escriure?
Personalment, estic en un moment en que em costa trobar… tinc cert rebuig a buscar temàtiques fàcils. Intente fugir d’aferrar-me a temàtiques massa evidents. No en tinc ganes d’això. I em costa. Per dir alguna cosa: violència de gènere o masclista. Dons no m’abelleix tractar eixe tema pel fet que s’haja de tractar ara. O l’antifeixisme. No renuncie a parlar d’eixes coses, perquè jo vinc un poc d’eixa tradició, però no vull fer ús de proclames. Preferisc aprofundir en la subjectivitat i en la ironia, perquè això d’escriure és com un joc, i m’abelleix buscar-li coses noves. A voltes la lletra va fent-te a tu, i és com que se te va menjant.

Com veieu la possible contradicció entre el fet d’emprar un missatge reivindicatiu a nivell social i polític i el fet de guanyar-vos bé la vida amb la música, formant part del sistema al que teòricament critiqueu: vos suposa una contradicció?
Doncs ens ho prenem bé, perquè ens va molt bé. Realment, és absurd haver d’excusar-te per poder viure d’això. Al final, és una feina més. Ho gaudim molt. I jo em sent un privilegiat per poder viure del que m’agrada. Contradiccions, tots en tenim. Perquè vivim dins un sistema que és molt injust i genera molta desigualtat. Al final, nosaltres hem de pagar també les factures, i nosaltres ja hem fet en moltes ocasions de bufons, tocant gratis moltes vegades, i hem patit moltíssima precarietat, i la solució en cap cas passa per que visquèrem sempre en eixa precarietat. Per a això, seria preferible que no hi hagueren músics. El músic ha de tindre unes condicions laborals dignes. Després està tot lo que ens envolta, la indústria musical, que és també al nostre cas la indústria de l’oci, que està plena de coses lletges, d’explotació laboral i de drogues…

O escenaris patrocinats per marques amb les que potser no combregueu…
Sí, correcte. Però nosaltres estem tranquils a nivell de consciència amb el que fem. Intentem fer les coses bé, funcionar bé a nivell intern i extern, ser coherents amb el que diem i defensem, però hem de pagar factures, com qualsevol altre treballador. A vegades s’ens carrega als grups de música reivindicativa o transformadora unes responsabilitats que no ens corresponen. Tenim culpa d’algunes coses, perquè reproduïm el sistema igual que tothom, i és complicat escapar d’eixe sistema. Però moltes vegades sembla que hàgem de liderar algunes transformacions. Nosaltres acompanyem eixes transformacions i posem la música, però a nivell executiu, no són els grups de música els qui determinen res.

Hem vivit últimament episodis de censura que han patit alguns músics (Def Con Dos, SFDK o C. Tangana), que igual poden vindre des de la dreta com fins i tot de partits o plataformes d’esquerra. Creus que assenyalen un clar retrocés?
Sí, és un retrocés. Però diré una cosa que igual és un poc polèmica: no crec que això que dius que la censura vinga igual des de la dreta que des de l’esquerra, siga així. En el 95% dels casos, vé de la dreta. I a banda, crec que no és el mateix dir unes coses que altres. Hauriem d’anar molt en compte amb algunes equidistàncies. Al cas de C. Tangana, crec que n’hi ha un debat prou ampli: és veritat que s’ha pogut fer al seu cas alguna cosa contra la llibertat d’expressiò, però la forma que s’ha fet i les causes que l’han dut a terme – que ho ha fet un ajuntament pressionat per un teixit associatiu feminista de Bilbao – són una altra cosa. Quan hi ha un suport social que s’oposa a un discurs, el de C. Tangana, que és reaccionari… doncs jo tampoc m’oposaria a que el censuren. Durant moltíssims anys, han segut sempre uns altres, i sempre els mateixos, els que es veien censurats. Sempre hem pillat els mateixos, i la gent que defensava este postures tan reaccionàries sempre s’han callat. Al final s’ha instrumentalitzat: tota la gent més retrògrada i que està més en contra del moviment feminista han començat a dir que si ja estàn ací les feminazis i tot això… sí que crec que censurar-lo ha segut una errada a nivell estratègic. Els ha donat ales a esta gent, i a ell encara li va bé la polémica. Però en el meu món ideal, per a mi no és lo mateix a sostindre allò que ell diu. Com no és lo mateix parlar d’antifeixisme que de feixisme. Em recorda a la polèmica de Matisyahu al Rototom, quan el lobby estatal sionista es va posar en marxa per a defensar el dret de Matisyahu a no ser vetat, i s’agarraven al tema de la llibertat d’expressió. Fins i tot va eixir Esperanza Aguirre, que era presinenta de la Comunitat de Madrid, a denunciar que s’estava vetant a un artista israelià a Benicàssim. Doncs mira, no. Era un músic que estaba blanquejant un genocidi que dura un munt d’anys. Una cosa és la llibertat d’expressió i una altra la difamació. Si Esperanza Aguirre ha de ser la defensora de la llibertat d’expressió… la llibertat d’expressió permet que Eduardo Inda continue amb la seua feina, tot i fer informes amb dades falses.

T’ho deia no només pels casos de músics, sinò també pels ajuntaments del canvi, teòricament d’esquerres, alguns valencians, que fa un parell d’estius van proposar suprimir el reggaeton de les verbenes per masclista…
Això em sembla una errada d’anàlisi, en el sentit de considerar que el reggaeton és masclista, quan molta música pop dels 80 o 90, ja siguen cançons de Los Ronaldos o de Loquillo, també reflectien algunes actituds similars. El que passa és que se li ha posat al reggaeton l’etiqueta de masclista, però per classisme. Es veu masclisme en el reggaeton i no es veu en certes músiques d’ací.

Sentiu que el canvi polític encetat al País Valencià des de 2015 ha millorat prou les coses? O sou dels que creuen que els canvis encara són molt tímids, que la diferència és inapreciable?
Les coses han canviat menys del que somiaven tots en el 15-M del 2011 a nivell estatal. Hi ha un impacte de realitat, no era tan fàcil canviar les coses. Hi ha una decepció generalitzada. I a nivell del País Valencià, venint de vint anys de Partit Popular, era fàcil canviar algunes coses: en poquet que es fera, ja anava a respirar-se un aire diferent. En l’aspecte musical, el fet que n’hi haja molts menys ajuntaments del PP, ha afavorit unes polítiques culturals que ens són menys hostils. Ciutats a on els abanderats culturals eren Francisco, Arévalo o Bertín Osborne, ara s’han democratitzat i qualitativament s’han renovat un poc. Hi han coses que, més enllà de la cultura, són complicades de canviar. En la majoria de polítiques, el PSPV té el mateix full de ruta que el PP. I a més tenim un problema identitari que ens condiciona molt a la hora d’avançar com a país. Queda molt a fer. Sí que s’ha fet un poc de país, i això és important. Això sí, sense un finançament just, seguirem amb moltíssims carències.

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest