Pastore, ànima acústica

Estils diversos dins del gènere d’autor, amb tocs folk i aromes del millor pop patri. Així sona Reverdecer, el primer àlbum de Pastore. Un projecte capitanejat per Sergio Pastor, un músic que fins ara no havia publicat però que ha vingut per a quedar-se. Per a iniciar el seu projecte s’ha envoltat d’un bon grapat de músics valencians: Carles Chiner (Gener), Sara Ledesma, Txema Mendizabal, Carlos Soler i Manolo Tarancón (que a més s’ha encarregat de l’enregistrament i la producció del disc). Un treball amb un so orgànic, de gran varietat tonal i amb un tractament molt natural, cosa que és el més encertat per a aquestes cançons d’ànima acústica.

Del no-res, has aparegut en l’escena valenciana. Quina és la trajectòria de Sergio Pastor?
Realment he fet cançons tota la vida. Mai vaig fer el pas d’enregistrar-les, encara que sí que vaig tenir algunes bandes amb amics. Més tard —ara farà tres anys— vaig tenir un moment en què vaig tenir una mica de temps per a reunir unes quantes cançons amb una temàtica més o menys comuna. Va coincidir que vaig conéixer a Manolo Tarancón per aqueixa època i entre els dos vam seleccionar i treballar els temes perquè estigueren en un disc. Així va nàixer Pastore. Després ja vaig eixir a la recerca d’una banda per a potenciar aqueixes cançons. No tinc una història de bandes contundent darrere, però com a compositor porte quinze o vint anys. Ara, aquesta trajectòria s’ha concretat en Pastore i en Reverdecer.

Parles d’un disc confessional amb uns temes comuns. Pots aprofundir en açò?
Tot el que es diu està exempt de metàfores, amb un llenguatge molt cru i directe. Aquest és un disc molt personal que parla d’un procés de separació sentimental. Totes les cançons es troben en aquesta ona. Explicar un poc la situació, com a catarsi i teràpia, per a ser capaç d’avançar per un mateix. Per açò el disc es diu Reverdecer. Potser “Reverdecer” és la cançó que engloba tot l’esperit de l’àlbum. És com una redempció. Una caiguda, un auge i un descobriment. A partir d’ací, encara que després van sorgir dues cançons en l’estudi que ja s’anaven cap a un altre costat (“Virgen del mar” i “Fuego”), seguien conservant aqueixa temàtica de situació personal. Jo solc escriure així sempre. No sé si el pròxim disc —que Manolo i jo ja estem començant a desenvolupar— va cap a un altre costat, almenys en la part musical, però jo solament sé escriure així —la veritat—, sobre el que em passa, els meus amics, els meus amors, els meus desamors… És un disc en el qual està molt present la meua família també. Canten els meus fills, canta part de la meua família, toquen amics molt propers… llavors és un disc molt familiar, en realitat. No crec que siga un disc trist, malgrat la temàtica. És una mica més festiu, una mica més humà.

Les cançons de Reverdecer tenen ànima acústica. Què has sentit en veure-les muntades en format de grup?
Cal tenir en compte que aquestes cançons vaig fer-les a soles amb la guitarra a ma casa. Potser afegia alguna línia de piano, però és veritat que són cançons molt nues i acústiques. Així i tot, sempre vaig tenir projectat el fet de tenir banda i molts dels arranjaments els tenia en el cap, malgrat que no sabia ben bé com traslladar algunes d’aquestes idees a la música. Gràcies a Manolo, a Carlos, a Carles i a tot l’equip, vaig aconseguir-ho. El resultat global, pel que fa a instrumentació i so, era el que cercava. Va molt més enllà del que hauria pogut aconseguir a soles. Ara, quan toque en solitari, trobe a faltar els arranjaments. Estic molt content amb el treball de tots.

Què esteu preparant per al concert en Wah Wah?
Ens van dir que preferien un format més senzill i acústic, així que —segurament— anirem Manolo i jo amb dues guitarres (elèctrica i acústica). Potser sumem un piano, però adaptarem el disc a aquest format. Intentarem tocar el màxim de cançons i ho farem tan bé com siga possible en el temps que tenim. També pot caure alguna versió que estem treballant i tal vegada alguna sorpresa més. Ja que toquem abans de Sr. Chinarro, potser fem algun clàssic seu, si li pareix bé.

Fotos: Iván Navarro