fbpx

Qualsevol GENER pot sortir el sol……………………………………… (Una conversa amb Carles Chiner)

por | 9 noviembre 2017 | Entrevistas

No hi ha dubte, Oh, Germanes! de Gener és un dels discos més excepcionals en la València dels últims anys. Hi ha acord entre la crítica valenciana especialitzada i consens entre un públic valencià transversal que els va poder disfrutar tant en els festivals massius, encara que en horari vespertí, com en les sales de mitjà aforament de la ciutat. Parlem amb el compositor del grup, Carles Chiner, abans del seu últim concert de l’any a València que oferiran en el Palau de la Música el 16 de novembre.

gener_estiu_HD

El 16 de Novembre concloeu la gira d’Oh, Germanes!, en el Palau de La Música de València. La resposta sensacional de crítica i públic valencià front a Oh, Germanes!, les actuacions al FIB, Les Arts i Vida Festival i la gravació a Madrid de Los Conciertos de Radio3. Quines sensacions traus d’aquest any?

Primer de tot hauria de matisar: no concloem gira. Sí que serà l’últim concert de l’any a València i sí que volem donar-li un caràcter especial perquè, tot i que encara farem uns pocs concerts el 2018, serà l’última oportunitat de veure el format al complet, amb els cors de las Reinas Magas, i amb l’interés afegit de les col·laboradores que hi participaran. La idea és prendre’s-ho amb més calma a partir d’aleshores, ser més selectius en els concerts que isquen i dedicar més temps i energia a projectes de futur. La recepció del disc ha estat molt bona, hem aconseguit xafar escenaris importants… I no obstant tenim la sensació que el millor ha de vindre encara. Som addictes a fer.

Veient-ho amb prou perspectiva, com creus que ha evolucionat la vostra música respecte al vostre primer disc, El temps del llop? I com heu evolucionat vosaltres com a banda?

Jo pense que ha entrat més llum a les cançons i una mirada en general menys fosca. Supose que té a vore amb el fet què abans el procés de composició era completament solitari i tot començava i acabava en mi. Era fàcil, en conseqüència, caure més en l’autocomplaença de la reflexió, una mirada més posada sobre l’interior. L’aparició de Pasqu, Enric, Sangui i César a nivell compositiu m’ha suposat tindre uns interlocutor immediats als que apelar. I crec que això ha generat de manera tàcita dins de mi la necessitat de tornar la mirada cap a fora. En l’aspecte interpretatiu, rodar tant este any ens ha generat una gran confiança i una tranquilitat en l’escenari que es tradueix en goig. Pense que, en tots els aspectes, la banda ha extrovertit el projecte.


El que resulta ben cert és que, si mirem enrere, hi havia a Espanya més desig d’entendre’s fa quaranta anys que ara. La música dels diferents territoris, cantada en català, gallec o euskera, viatjava més al llarg i ample de l’estat que ara i generava més interés que ara. Estic parlant d’un interés generalitzat, no de quatre èxits puntuals. I això, en l’epoca de les superconexions, és un puto fracàs del tamany de la Moncloa. Després hi ha altre factor important, que tots coneixem, i és que en este país el 90% del que ocorre i el 100% del que es conta, ocorre i es conta a Madrid i Barcelona.

Supose que la reivindicació de la figura de la dona que feu al disc es troba plasmada sense ambages en les convidades que tindreu sobre l’escenari del Palau. Quins nexes us uneixen amb les convidades per què les heu triat a elles i no a altres?

Eixa era la idea, clar. Fer un concert que abastara una mica més enllà de Gener i implicara a altres “germanes” que ens inspiren d’una o altra manera. Quant a la tria va ser prou fàcil i immediata. Las Reinas Magas era una col·laboració òbvia i necessària: amb elles va començar la gravació del disc i ens calia la seua energia a l’escenari. A Marta Domingo ja la vam contactar a inicis de gira, quan una de les coristes de las Reinas no podia fer alguns concerts i vam pensar en ella per a substituir-la. La cosa finalment no va poder ser i ens quedava allò pendent. Vaig saber de Meridian Response a través d’Enric, que em va passar algunes coses quan gravàven el primer treball llarg a ca Ortigosa. I em va flipar el caràcter de la veu de Marta i l’elegància de les seues composicions. L’encontre amb Mireia Vilar va ser cosa del primo Landete, arran de la confluència de col·laboracions per al darrer disc de Senior i el cor Brutal. Té una veu cristalina i la seua música no sap a res del que es faça a València. Quant a Soledad Vélez, poc s’ha de dir: personalment la seua veu em sembla d’una qualitat impressionant. I a la seua música no li agrada transitar els camins de la convencionalitat, com a la de qualsevol artista que tinga el convenciment de ser-ho. Vam contactar amb les tres i van tindre la generositat de dir que sí. Així que no ens ha calgut cap pla B!

A banda de la col·laboració amb les vostres convidades, recentment tu mateix has col·laborat amb altres músics com Senior i El Cor Brutal o Pastore. Faries extensiu aquest clima col·laboratiu a la resta del panorama musical valencià actual, en una terra on tradicionalment sembla que cadascú ha fet la guerra pel seu compte?

Les col·laboracions han de sorgir de manera natural. I fer-se per convenciment i amb vertadera implicació. Jo he rebutjat col·laborar amb altres projectes, bé per no disposar del temps i l’energia necessàris per poder donar-ho tot, bé per no trobar que allò encaixara amb la meua veu o amb la meua manera de cantar o tocar. Clar que conéixer nous músics sempre és una experiència bonica i gratificant.

No fa molt de temps que el mateix Senior, va dir que la música no te perquè ser millor o pitjor per ser cantada en una determinada llengua. Donat el fet que estem vivint un moment dolç en el panorama musical valencià, amb grups de tots els gèneres, estils, i llengües, creus que l’etiqueta “música en valencià” no hauria de ser ja superada?

Estic completament d’acord amb Landete al respecte i el tema em fa tanta gossera que no sé què més afegir. A qui li calga, que ho supere.

Encara que salvant la diferència de llengües, creus que la música valenciana no sap vendre’s bé del tot a la resta de l’Estat Espanyol? En cas afirmatiu, quins creus que serien els passos a fer per tal de revertir la situació?

Bé, no crec que siga estrictament un problema de la música valenciana. I, malauradament, no podem salvar la diferència de llèngües. És obvi perquè hi ha tanta gent de Murcia, Cádiz o Oviedo que escolta a La Habitación Roja i no a Senior i el Cor Brutal. I a ningú se li pot embotir per força una llengua que no entén o fer-li sentir interés per una llengua minoritària. Quants de nosaltres escoltem música en asturianu o euskera més enllà de dos o tres referències puntuals? La cosa és com és i de poc o res val lamentar-nos. El que resulta ben cert és que, si mirem enrere, hi havia a Espanya més desig d’entendre’s fa quaranta anys que ara. La música dels diferents territoris, cantada en català, galec o euskera, viatjava més al llarg i ample de l’estat que ara i generava més interés que ara. Estic parlant d’un interés generalitzat, no de quatre èxits puntuals. I això, en l’epoca de les superconexions, és un puto fracàs del tamany de la Moncloa. Després hi ha altre factor important, que tots coneixem, i és que en este país el 90% del que ocorre i el 100% del que es conta, ocorre i es conta a Madrid i Barcelona.

Esperes que la situació puga canviar amb la nova radiotelevisió pública? Creus que caldrien més passos per part de l’administració per tal de crear un circuit musical estable a la nostra terra?

Crec que la tv pot i deu ser un element important de visibilitat i visibilització. Després del menyspreu cap a la música que va deixar palés l’anterior administració –i que desgraciadament és extensible a la majoria de tv públiques i privades de l’estat, on la música en directe està simplement desapareguda des de fa segles- és de rigor que el nou espai de comunicació valencià reconsidere la importància de la música. De totes les músiques, al marge de la llengua. Quant a la segona part de la pregunta: de veritat algú pensa que és bona idea que l’administració es faça càrrec de crear un “circuit musical estable”? Sona la Dipu, CulturArts, Les Naus… Són aquestes les directrius a seguir? L’administració és un elefant grant i pesat, incapaç de moure’s a la velocitat dels contextos culturals i que, com el seu nom indica, tot el que pot fer és administrar. El que sí que podem i devem exigir-li són convenis justos per als treballadors de la música, el manteniment d’espais públics culturals i que la gestió de eixos espais la duguen a terme professionals qualificats, amb els equips que ells mateixos trien i, el més important: sense intromisions.

Esteu treballant en noves cançons? Quins són els pròxims passos de Gener?

Això és, pel moment, secret sumarial. Només direm que hi ha cançons per aturar un carro i que hi ha de nou un concepte unificador envoltant-les. No tardareu massa en saber de què va la cosa.

https://www.youtube.com/watch?v=cWS17338d6s&t=46s

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest