Tardor: “Si no eres Jimi Hendrix i tampoc t’apliques, no sones” DIVENDRES 19 DE JULIOL. CONCERTS DE VIVERS

Share Button

Fa més d’un any i mig que els valencians Tardor van editar el seu tercer àlbum, l’ambiciós Patraix (Primavera D’Hivern, 2017), produït per Ricky Falkner i molt ben acollit. Però encaran estan traient-li suc. Les pressions no van amb ells. Les presses, tampoc. Estudien cada nou pas amb deteniment. El pròxim 19 de juliol estaran a la Fira de València, als Jardins de Vivers, compartint escenari amb El Jóvens i Alfred Garcia. Parlem dins una cèntrica cafeteria valenciana amb Àlex Martínez, Tono Hurtado i David García, tres dels integrants del quintet que ara completen Cesc Domènech i Yeray Calvo.

tardor-beat Foto: DP Chaigneau

 

Encara esteu presentant Patraix (2017). Porteu ja més d’un any i mig tocant primordialment les seues cançons. Supose que el veieu com un clar salt endavant per a la banda, en tots el sentits.
Àlex: Amb tots els discos hem fet un parell d’anys de concerts, mínim. Tampoc ens posem terminis per a compondre, perquè al final, si no tens res a dir… intentem que en cada disc hi haja un rerefons, un missatge, i parlem del que vivim i del que som. Viure coses per a contar-les. I ens agrada evolucionar, del primer disc a este hi ha un canvi prou gran.

David: Els referents que teniem quan començàvem en format trio són molt diferents als que tenim ara.

Àlex: En cada disc hem incorporat un membre a eixe trio incial. En el segon, Tono al baix (i jo vaig passar a la guitarra), i en el tercer, Yeray (Calvo) als teclats, que ens dona un marge per a provar amb sons i textures que no empràvem. El que no sé és que va abans: si el canvi d’estil o el fet d’incorporar un nou membre, i que ens fa evolucionar.

Tono: Quan jo vaig arribar, amb el segon disc, ja veia que hi havia una idea molt clara de canviar d’estil. Però és que una de les coses que més m’agraden de Tardor és que pots veure l’evolució del grup: dels 21 o 22 anys que tenien al primer disc als 27 o 28 del tercer. I més endavant tornarà a canviar. És una evolució personal, no només musical.

Àlex: També és veritat que vam començar sense bagatge, amb només 20 o 21 anys. No ocultem que anem aprenent coses.

Com va sorgir el contacte amb Ricky Falkner per a produïr-vos l’àlbum i qué vos ha aportat?
Tono: El contacte va vindre per Pau (Paredes). Voliem un productor de primera línia, arriscar-nos. Sabiem que Pau havia treballat amb Modelo de Respuesta Polar amb ell, i ens agradava molt el resultat. Voliem que Pau estiguera en la eqüació, però amb Ricky com a productor.

David: Ricky Falkner ens va confessar que va tindre un grup quan era adolescent, Sanpedro, que cantava en català, i que li recordàvem un poc a ells.

Àlex: Ens va agafar estima. Ell treballa amb grups molt bons, però supose que la il·lusió i la frescor que trobava en nosaltres potser no siga la mateixa que amb bandes més veteranes. Va ser una experiència molt xula, gravant de dilluns a dimecres per primera vegada.

Rescatant una entrevista del 2012 feta per Xavier Aliaga per a El País, he llegit que Cesc deia això: “No hem fet res d’innovador, ni tenim tampoc la intenció de fer música nova, perquè tampoc no som músics virtuosos individualment, però tenim la força del conjunt. I estudiem molt bé, en el sentit que tractem de treballar al màxim, no deixar res a la improvisació”. Vos reconeixeu?
Àlex: Crec que la mentalitat és la mateixa. Tot el món que treballa amb nosaltres ens diu que som molt meticulosos i molt professionals. Potser un cas estrany per a ser un grup de música. Al final, si tampoc eres Jimi Hendrix i tampoc t’apliques, doncs no sones. I has de sonar. A la hora de compondre també, som molt d’estudiar referents i fer una barreja – no plagiar – per a no fer sempre el mateix. Si no busques noves formes de fer cançons, acabaràs fent la mateixa sempre.

Tono: Per a mi, un dels punts forts de Tardor és eixa seriositat. Tenim coses bones i dolentes, però ens prenem molt seriosament el treball, i endur-lo lo més lluny que podem dins de les nostres possibilitats.

Àlex: També és veritat que Tono parla també com a productor, comparant en altres grups. Ell ho veu dia a dia. Té eixa perspectiva.

Tono: Jo entenc que amb l’edat és més complicat mantindre una banda. I no sé per què, però al nostre ADN tenim gravat que això que fem és molt important. Està molt al damunt en la nostra llista de prioritats.

Àlex: Però al mateix temps som conscients que no hi ha una fòrmula màgica. Mai hem tingut l’angoixa que provoca dedicar-nos només a això, tenim les nostres feines a banda de la música. Però el grup és una part indispensable de les nostres vides.

Primavera d’Hivern és el vostre segell discogràfic propi, a on també editen l’Emperador i Samuel Reina. Gener també editen al seu propi segell, Riu Sec. Sembla que la edició en discogràfiques tradicionals siga ja una pèrdua de temps per a les bandes valencianes, no?
Tono: Hui en dia el treball en una discogràfica és complicat. Veig a molts grups que segueixen eixe camí i intenten enviar el disc a molts llocs, però és tan complicat que algú t’escolte, inclús amb productes de molta qualitat… nosaltres ho vam fer de forma natural perquè ens agradava, sobre tot a Cesc (Domènech), tot el que està darrere de la música. Recorde que ja quan estàvem a Mésdemil preguntàvem certes coses, i ens vam adonar que era una cosa que ens abellia fer. Voliem dur el control, sense intermediaris.

David: Vas sumant experiències i, encara que sone egoista, acabes pensat que ningú ho farà millor que tu mateix. Buscar-se concerts, entrevistes… tot això forma part del treball.

Àlex: El management, l’agenda del grup, la portem nosaltres. Les discogràfiques ja no aposten perquè no venen. Tret de que sigues David Bisbal.

Tono: De fet a nosaltres, com a discogràfica, ja ens agradaria dir-li a un grup que tenim 5.000 euros per a gravar-li un disc. És inviable. La nostra aposta amb el segell és ensenyar a que els grups no caiguen en les mateixes errades que vam caure nosaltres.

Per qué Patraix com a nom del nou àlbum? Orgull de barri? Una metàfora d’una altra cosa?
Àlex: A dia de hui, la meïtat vivim en Patraix, però quan vam fer el disc no vivia ningú de nosaltres. Tot ve d’una història personal de descobrir el barri: jo sempre he viscut al Carme, mai havia xafat el barri, però el vaig conèixer gràcies a la meua parella, amb qui porte cinc anys, i és d’allí de tota la vida. Patraix conserva l’essència de poble, té un teixit veïnal molt estret, amb moltes activitats… té un encant especial, diferent al que pugues trobar tres carrers més enllà, com si fora una espècie d’illa dins de la ciutat. Eixa metàfora del barri tranquil encaixava al nostre moment vital com a grup, que era una recerca de tranquilitat després que alguns membres estigueren rodant per Europa. Totes les cançons parlen d’establir-se, de fer arrels. “Vull que comprem una casa” potser siga el millor exemple.

És curiós perqué eixa cançó,“Vull que comprem una casa”, en la que també dieu (a més) allò de “no tot és líquid en el nostre món”, podria acabar convertint-se en una mena d’utopia si Patraix es gentrifica i es converteix en la nova Russafa, tal i com sembla que pot esdevindre, no?
Àlex: De fet, quan els vaig dir a la resta que volia fer una cançò amb eixe títol, em miraven com si estiguera ratllat. La idea era fer un missatge mínimament trencador per a la nostra generació. Perquè és veritat que com no siga per alineament dels astres, sona a utopia. És un missatge engrescador. Més que el fet de fer-ho, és el desig de voler-ho. Per això la cançó no diu “anem a comprar cinc pisos per a fer airbnbs”, no. Diu que vol. Que li agradaria poder fer el que totes les generacions abans de la nostra han pogut fer: establir-se, crear una llar, que és mes que quatre parets, és a on fas el teu projecte de vida. Hui en dia has d’anar-te’n de lloguer perquè lo més normal és que canvies de treball cinc vegades. Si no tens un master sembla que no estigues preparat per a la vida moderna. I no, volia dir que no m’abelleix, que no vull parlar cinc idiomes, encara que nosaltres en parlem uns quants perquè hem vivit fora. Però és que sembla que estigues obligat. Que si eres millennial i no parles tres idiomes i a més has viscut a l’estranger sigues un pringat. Per què? Això està també al rerefons del concepte de modernitats líquides de Zygmunt Bauman, perquè fins i tot les relacions humanes van així. Amb el facebook ple de gent, però amb pocs amics.

Una altra cançó, “Nevar a València”, vos mostrava com a alpinistes a la recerca de la neu als carrers de la ciutat. La neu és una cosa que no s’ha vist als nostres carreres des de 1960. És a dir, som unes quantes generacions les que no hem vist això. És un homenatge a la ciutat i a aquell fet que ara per ara sembla de ciència ficció?
Àlex: Ens va sorgir quan València, des del meu punt de vista, començà a ser una ciutat més amable, més feta per a la gent que la viu. Semblava que estaba una mica segrestada, i va començar a mostrar-se més bonica. El que semblava impossible, es va fer real. Era la metàfora de coses extraordinàries que mai hauriem imaginat, com la neu als nostres carrers, i que ens agradaria veure perquè són precioses només d’imaginar-les. Tot i que puguen passar.

Vau composar l’any passat “És això el que ens fa grans”, himne per al centenari del València CF, tot i que ja hi havia una cançó triada com a himne abans, feta per una altra banda, Bombai. Fins i tot la vau interpretar fa poc a Godella amb la banda del Casino Municipal.
David: Teniem la idea de fer-la, perquè els cinc som valencianistes, que ja es difícil, perquè sempre hi ha algú que és del Barça, del Madrid o del Llevant, peró en este cas coincidim, i a més som els cinc molt futbolers. Cesc, Àlex i jo tenim l’abonament a Mestalla des de fa molt de temps. No sabiem si teniem cap termini per a presentar-la.

Tono: També va eixir la de Miquel Gil, que era versió en valencià de la de Cisco Fran. El que no esperàvem és tot el rebombori posterior.

David: És la cançó més reproduïda en la nostra història. Però com a deu vegades la segona. 300.000 reproduccions en youtube.

Ha sonat a Mestalla, per curiositat?
David: No. Potser no va ser ben rebuda per part del club perquè va tindre millor rebuda que la oficial…

Àlex: N’hi ha divisió, gent a la que sí li agrada més i altra gent a la que li va agradar més la oficial. La polémica va vindre perquè la oficial era en castellà, i en traure la nostra en valencià sembla que vam despertar a la fera i molta gent va començar a increpar el club per no haver triat una que fora en valencià. També es va sumar al fet que es va cambiar l’speaker del club i el nou parlava en castellà, i tot això va fer que fora un estiu mogut. Molts aficionats ens han felicitat des d’aleshores, molts periodistes esportius han emprat la cançó com a capçalera per als programes del centenari, des de la SER a ValenciaPlaza. No hi va haver resposta per part del club, però tampoc era eixa la nostra intenció.