fbpx

Artur Martínez (La Fúmiga): “No sabem quin és l’argument pel qual no sonem els grups de casa a les radiofórmules valencianes, perquè no se sosté de cap manera”

por | 12 julio 2021 | Entrevistas

La Fúmiga. Foto: Beatriz Tafaner

Ara mateix no hi ha molts grups valencians amb la capacitat de congregar públic d’una forma massiva com ho fa La Fúmiga. Els d’Alzira porten quasi deu anys demostrant que des de la formació de carrer, i una aposta festiva però molt treballada, es pot arribar al gran públic valencià. I després del catastròfic parèntesi que ha suposat la pandèmia per a la música valenciana han tornat als directes, el pròxim serà als Concerts de Vivers, el dissabte 17 de juliol, amb tot venut des del dia que les entrades es van posar a la venda.

L’any que ve compliu deu anys, com valores la vostra trajectòria des d’aquells inicis en 2012 com a formació de carrer fins als grans festivals?

Ens han passat moltes coses boniques des del 2012 i els nostres objectius han anat canviant amb el pas del temps. Hem tocat junts tota la vida com a formació de carrer i això sempre ens ha aportat el feedback més directe. Sempre hem sentit que teníem una connexió molt potent i propera amb la gent que ens escoltava i sense grans pretensions, ens il·lusionava convertir-nos en allò que semblava un somni. A dia de hui, no som conscients de la nostra força com a grup, estem lluny d’assimilar-ho. Encara ens sorprenem molt quan s’esgoten les entrades en pocs minuts, quan allà on anem és un riu d’energia que ens desborda. Seguim sent els amics que tocàvem al carrer i això ens fa seguir gaudint sense pressions addicionals i ens fa molt feliços.

Així i tot, sent un grup amb milers de seguidors al País Valencià, tots teniu el vostre treball alié a la música i sembla que és impossible dedicar-se en exclusiva a aquest món, és un problema logístic per ser tants components o la indústria musical valenciana té una tara insalvable?

No té res a vore amb ser un grup nombrós. Sempre hem prioritzat el projecte per davant de tot, havíem de fer-lo créixer i jugar-nos-ho tot a una carta. Hem assumit despeses pròpies de grups grans quan encara estàvem posant diners de les nostres butxaques. El nostre equip tècnic i humà és de primera línia, el suport audiovisual a les nostres cançons i directes no ha sigut mai proporcional als nostres catxés, les inversions en equips han anat molt per sobre de l’envergadura real del grup. Si a tot açò li sumem que, normalment, als de casa no se’ls valora igual que als de fora, és un còctel que no et permet donar el pas i dedicar la teua vida a la música. Tant de bo eixa decisió fora molt més senzilla…

El vostre estil és un mestissatge de música tradicional i influències molt contemporànies, sobretot la dels australians The Cat Empire. Us sentiu hereus d’aquelles generacions de Obrint Pas, Aspencat, Orxata i La Gossa Sorda? 

Som un grup amb influències molt diverses, però que totes conflueixen en allò més festiu i instrumental, per això The Cat Empire és possiblement el grup que als 12 ens uneix. La nostra música està concebuda per a compartir-se, pensada en el directe. No sabem fer-ho d’altra manera perquè vivim d’això únicament.

I tant que som hereus. Al País Valencià, grups com nosaltres som els fruits d’aquelles llavors. Els grups que esmenes no són únicament uns referents musicals per a nosaltres, també són un exemple de lluita, de picar pedra quan tot açò estava per construir. Quan nosaltres arribem ací ja es veu un camí que han fet ells i elles. Nosaltres vam créixer als concerts de La Gossa, d’Aspencat, dels Obrint Pas o dels Sva-Ters i són culpables/responsables de fer-nos creure que es podien fer coses molt boniques en la nostra llengua.

Aquella generació de bandes va trobar el suport popular d’una part de la ciutadania valenciana, però el rebuig institucional dels governs conservadors. Òbviament no podeu comparar situacions perquè el vostre boom coincideix amb el Govern del Botànic. Heu sentit el suport institucional o penseu que sense el públic de base poc importa l’acció de les administracions públiques?

Així és. Aquell rebuig institucional no va poder frenar tot el que va passar i que continua passant. Fins l’any 2015 no havia tocat mai ningun grup cantant en valencià al nostre poble i no enteníem per què. Que la música siga depenent de governs a nosaltres ens sona a altra època més obscura. I sí, hem sentit el suport de l’administració pública. Crec que el seu compromís és ferm amb tota la cultura que es produeix al País Valencià. Hem passat moments molt difícils amb esta situació pandèmica i personalment, pense que han fet tot el que han pogut per tirar una mà. I encara que sempre es necessita més suport, hem de ser justos i agrair l’esforç.

Soneu en À Punt, soneu en les ràdios catalanes que sempre són difícils per als grups valencians i balears per la seua important indústria pròpia, però seguiu sense sonar en les radiofórmules valencianes. Això potser no és tant per una qüestió de l’escassa influència de la indústria musical valenciana, ni una qüestió lingüística, ja que tampoc accedeixen els grups valencians del segle XXI que canten en castellà o anglés, sinó per la falta de relleu en els llocs de direcció musical de les ràdios, copats per periodistes ancorats en els anys 80 i 90. Us molesta o creieu que és un mitjà ja no tan necessari per a captar més públic?

Ens molesta i molt. I quan fem esta protesta no és per nosaltres, que ja podem dir que tenim un camí fet. Ho fem pels que vindran. La influència que tenen les ràdios en la transversalitat de les propostes musicals és meridiana. No sabem quin és l’argument pel qual no sonem els grups de casa a les radiofórmules valencianes, perquè no se sosté de cap manera. Però ens neguem a assumir la realitat actual sense més. Tant de bo algun dia reflexionen i comencen a canviar les coses. Mai és tard.

De tot el cartell del Concerts de Vivers vau ser el primer grup a esgotar les entrades, pràcticament el dia que es van posar a la venda. En el mític Canet Rock de fa uns dies, vau oferir un concert espectacular davant 22.000 espectadors. El salt per a accedir al públic castellanoparlant de la resta de l’Estat és una cosa que molt pocs han pogut donar. Us ho plantegeu o és una cosa que no us interessa?

Allà van més arguments per a les ràdios. En 40 minuts s’esgotaren les entrades de l’únic concert amb música 100% en la nostra llengua. Tocar al Canet Rock és un aparador de públic i de programadors. Ens queda molta feina per fer, però oportunitats així no es poden desaprofitar.

A nosaltres ens interessa arribar al major públic possible. Supose que com a qualsevol artista, no? Però no ens plantegem canviar res de la nostra filosofia per tal d’aconseguir-ho. Fem allò que ens naix del cor, cantem amb l’única llengua que fem servir a les nostres vides. Plantejar-se altres escenaris seria antinatural i hem vingut a fer allò que ens fa feliços. A més, tenim l’exemple de Zoo tocant a tot arreu de l’estat espanyol, fidels a la seua manera d’entendre la música. Hem de fer les coses tan bé com les fan els companys per ampliar la nostra base de públic. I en això estem. Fent un segon disc que fidelitze i amplie el nostre públic amb tota l’estima que tenim.

Suscríbete al boletín mensual

El podcast de Beat València

Así suena València en primavera

Artículos relacionados

Pin It on Pinterest