Sigarrito: “Necessitava fer música per tal de mantindre’m ocupat” DISSABTE 28 DE DESEMBRE. 16 TONELADAS CLUB ROCK

Share Button

Sigarrito compleix deu anys i la seua celebració serà doble: d’una banda es publica un nou epé en el qual el grup trasllada el so dels seus potents directes a sis cançons que naveguen entre la calidesa de Teenage Fanclub, la contundència melòdica de Wilco i l’electricitat contagiosa de Neil Young & Crazy Horse. I d’altra banda el pròxim 28 de desembre la banda actuarà en el 16 Toneladas; una cita que serà especial perquè la banda es reunirà amb bons amics (Senior, Limbotheque, Ghost Transmission, Tin Robots, Johnny B. Zero, Las Víctimas Civiles…) per a repassar la seua trajectòria i posar la guinda al seu desé aniversari. Hem aprofitat per a parlar amb Álex Albinyana sobre el nou treball de Sigarrito i els deu anys de vida del grup.

sigarr

Enguany Sigarrito complix deu anys. Com va nàixer aquest projecte?
Allà pel 2009 vaig coneixer a Esteban (Cutxu), a la caseta d’un amic al que li estava explicant les quatre coses contades que sé sobre tocar la guitarra. I clar, hi havia una guitarra pel mig. Vam tocar un parell de cançons de Dylan, algun blues i així ens adonarem prompte que teniem gustos molt similars i ganes de començar un projecte. Semblava el més indicat, començar-lo junts. Jo ja tenia les meues cançons, així que vam anar desenvolupant-les. Amb el temps la formació es va anar ampliant i canviant fins el que és ara. Esteban (guitarra), el seu germà David (bateria), el meu germà Jordi (guitarra) i jo, Àlex (baix i veu).

Amb Somàtic la banda va acollir el valencià com a vehicle d’expressió. Creus que ha acabat sent un disc clau per a Sigarrito? de ruptura amb l’anterior etapa (“#2”, “Nadie Más”).
Si, totalment. I de manera conscient, supose. El temps que hi ha entre la publicació de “Nadie Más” i “Somàtic” sempre l’he considerat com a una etapa de transformació. De tranquilitat i llibertat per composar nou material, sense pressa i experimentant. En qualsevol cas crec que va ser un període en el que vaig aprendre quines són les condicions que em són més favorables per a composar. Quant a l’idioma, és el que parle tots els dies i el que utilitze per a pensar, així que era un pas important que condicionaria la manera d’escriure i d’interpretar d’una manera molt positiva. També vaig anar aprenent en eixe temps a enregistrar d’una manera més o menys correcta les maquetes dels temes que anava composant, de manera que la idea i l’atmosfera de les cançons quedara ben clara a l’hora d’explicar-me de cara a la resta del grup. Finalment, per tancar eixa etapa de transformació i començar la nova, vaig decidir publicar directament les maquetes per vore què passava. Aquestes maquetes són “Somàtic”. El que va passar és que va tindre bona acollida i al grup ens agraden molt les noves cançons i la manera en que aquestes s’han convertit per al directe amb les personalitats, les idees musicals i el so particular de cada membre de la banda ara presents cada vegada que les toquem. És, en definitiva, junt a “Del 30 de Març al 26 d’Abril”, el que ens ha tornat a engegar el motor.

“Del 30 de Març al 26 d´Abril” va ser un disc registrat en tres setmanes. Com va surgir este repte? Com va ser viure un procés de creació tan curt?
Només publicar “Somàtic” vaig començar una molt mala temporada a nivell personal. La meua àvia Maria sempre diu “conforme vinguen les empomarem”… i jo vaig empomar unes quantes seguides, com tot el món de tant en tant. És llei de vida. Cadascú gestiona els seus assumptes com bonament pot. Jo ho vaig fer amb cançons. Entrant en materia, al publicar “Somàtic” no tenia cap intenció de parar, necessitava fer música per tal de mantindre’m ocupat i gestionar tot el que em passava per dins del cap. La idea en un principi era deixar el projecte obert i anar composant, posant i llevant cançons de la tracklist fins que acabara el 2018. Eixe anava a ser el projecte, un disc viu. Si t’ho descarregaves en març tindries unes cançons que no tindries uns mesos després i a l’inversa.
La primera que vaig composar que acabaria a “Del 30 de Març al 26 d’Abril” (el disc negre, per abreviar) va ser “La Llimera Canta”. “Som Molt Innocents” també va aplegar a estar en Somàtic. Però al fer “Respirar” vaig vore que el so havia canviat, la meua manera d’enregistrar també, condiconat per aquesta mala temporada que comentava. Havia fet i enregistrat tres cançons pràcticament en tres dies consecutius, així que vaig identificar que aquestes s’emmarcaven dins d’un altre projecte. No sabia a quin ni quan anava a durar. Al fer “Somàtic” (la cançó) vaig pensar en publicar-les com a EP. Però no vaig parar, vaig seguir fins al 26 d’Abril, dia en que aquesta etapa es tancava amb “Totes Les Cançons Parlen de Mi”. Així que va acabar com a LP. La lògica em deia que les cançons havien d’estar per ordre cronològic i el disc és pràcticament un diari.
Quant a com va ser viure eixe procés… potser fora un període curt, si, però al meu cap el temps estava ralentitzat. Pràcticament no em podia centrar en altra cosa que no fora fer aquestes cançons. Vaig fer eixe disc per necessitat. Així que viure eixe procés va ser… necessari. Molt terapèutic (a pesar de la bojeria que suposa), una experiència genial i una manera molt sana de gestionar les neures. A més és un disc que després ens ha donat moltes alegries, així que també va ser una inversió emocional a la llarga. Bé està el que bé acaba.

Per a gravar el vostre nou disc heu comptat amb David Garzinsky (Limbotheque). És una decisió per a introduir canvis en el vostre so?, Aproximar-ho a l’energia dels directes?
En realitat anavem produïts de casa. Teniem les cançons ben preparades (per això vam enregistrar el disc en dos dies) i David va ser la part tècnica. Va ser una gran experiència treballar amb ell, que a banda de ser un tio de categoria va respectar totes les nostres decisions i manies (tant al gravar com al barretjar) sense deixar d’aportar les seues opinions i consells de músic experimentat. A més és qui ha fet que el disc sone com sona (que creiem que és de categoria).
Els dos discs anteriors els havia enregistrat jo sol a casa, així que teniem la necessitat de fer aquest, ja tots junts, tal i com sonem en l’actualitat. La idea era fer el disc en directe, efectivament, per aproximar-ho a l’energia i al so dels nostres concerts. I crec que s’ha aconseguit (dic que ho crec perquè mai ens he vist des de baix de l’escenari).

Un dels temes del nou disc, “La Guerra”, té un toc vibrant que em recorda als Wilco de “Being There”. D’on creus que sorgix la seua força?
És un tema composat fa uns anys (abans del disc Somàtic), no recorde massa el procés de composició… però si que té sentit el que dius sobre Being There, ja que és un disc que tinc molt escoltat i Wilco és una gran influència per a nosaltres. La seua força és la suma de tots els instruments remant en la mateixa direcció (veu inclosa). Si tots volem fer sonar la cançó potent, al final ho aconseguim amb els mitjans que tinguem a mà.

D’altra banda “Incandescent” és un fascinant mig temps que pareix mirar al “Songs From Northern Britain” de Teenage Fanclub . El grup escocés sempre ha tingut un lloc en el cor de Sigarrito, no?
Primer que res, moltes gràcies per eixe adjectiu. I no podries estar més encertat amb aquesta observació sobre els Teenage Fanclub. La curiositat és que quan el vaig composar (fa uns quants anys) en un principi no era conscient de quina era la influència, encara que estava segur de que alguna part em sonava molt. Després Jordi em va dir “València, California”!!! Però la veritat és que no estic segur de quina de les dos cançons és anterior… del que si estava bastant segur era de que tant Senior com jo haviem begut de la mateixa font. Més avant vaig descobrir que es tractava d’un tema de “Songs From Northern Britain”. No dic quin per a que qui no haja escoltat aquest disc se l’escolte tot, que no té desaprofitament. I, efectivament altra vegada, Teenage Fanclub han estat sempre una gran influència, com Neil Young (que a la seua vegada és una influència per a Teenage Fanclub). Al final tots ens nodrim uns d’altres.

Heu fet una nova versió de Cíclic, que ja estava present en “Somatic”. Per què heu volgut donar-li un nou enfocament a esta cançó?
La versió de Cíclic que hi ha a Somàtic és una pre-maqueta amb guitarres acústiques. La versió que podeu escoltar al nou disc és tal i com la fem als directes. És una cançó que disfrutem nosaltres i el públic, així que pareixia bona idea fer que aquesta reinterpretació puguera ser escoltada en qualsevol moment.

“La llimera” també ha experimentat un canvi radical per a aquest nou disc. M’han comentat que el vau arribar a gravar en una sola presa. Ací vau abraçar el vostre costat Crazy Horse?
En part si, supose. Jo pense més en Kula Shaker, però totes les influències estan ahi clavades. La llimera va ser una decisió pareguda a la que prenerem amb Cíclic. El cas és que La Llimera Canta #2 va ser composada per a formar un tot amb la primera part en el seu dia. No van acabar juntes al disc anterior pel tema de l’ordre cronològic. Però estem fent aquesta cançó com la podeu escoltar ara al nou disc des que l’estem interpretant, i sempre és un dels meus moments preferits a l’escenari. A més és molt distinta amb tots els components del grup aportant la seua personalitat i idees, és una cançó que ens defineix bastant i mereixia ser inclosa al disc. El tema de gravar-lo en una sola presa… en fi, va sortir així! La primera presa ens va agradar molt, així que no en vam fer més.

Presentàreu disc mentres celebreu deu anys reunits de bons amics en el 16 Toneladas. Que podem esperar d’una vetlada de Sigarrito compartint escenari amb Senior, Ghost Transmission, Las Víctimas Civiles…?
Podeu esperar un concert rigurosament elèctric amb moltes de les nostres cançons, algunes d’elles interpretades per components dels grups convidats amb nosaltres. Molta música i una bona festa, per descomptat. Serà molt interessant perquè hi ha grups que tenen un estil bastant distint al nostre i el resultat segur que serà molt gratificant. Tenim ara al cartell a Senior, Ghost Transmission, Las Víctimas Civiles, Tin Robots, Limbotheque, Johnny B. Zero i Xavieret… encara que podriem tindre alguna sorpresa més d’ací al 28 de desembre.
Tenim moltíssimes ganes de presentar el disc a una sala com 16 Toneladas, amb una bona potència i un bon so. Però també estem impacients per tocar la resta del repertori en eixes condicions magnífiques, revisitant cançons de sempre i possiblement avançant alguna futura (serà com A Christmas Carol de Dickens però sense Ebeneezer Scrooge). Les ganes creixen quan sabem que comptarem amb tan bona companyia. I esperem que es sume tanta gent al públic com siga possible, perquè anem a fer tot el que estiga a les nostres mans per a que siga una gran nit i volem compartir-la amb tothom.